Maradona, la mà de Déu que va baixar a l'infern

Diego Armando Maradona, ídol etern abans fins i tot de la seua mort, passarà als annals de la història com alguna cosa més que un simple tòtem futbolístic, gràcies a una biografia marcada d'èxits inigualables i d’incomptables caigudes fins a l'infern.

L'actuació en el Mundial de Mèxic 1986 el va pujar al cel en un país, l’Argentina, que, des que va alçar la copa més important del planeta a l'estadi Azteca, va decidir convertir Maradona en un heroi. I és que l'astre argentí va passar de la pobresa de Villa Fiorito a protagonitzar els moments més importants de la història del futbol argentí i mundial.

El seu adeu marcarà un abans i un després d'un poble que no podrà oblidar una figura que va començar a colpejar una pilota a la perifèria de Buenos Aires.

Inicis

Nascut el 30 d'octubre de 1960 en una família humil, Maradona va fer del futbol una obsessió amb la qual va aconseguir eixir de Villa Fiorito després de forjar-se en equips com l'Infantil de Estrella Roja i el Cebollitas.

Amb 11 anys, va passar a les categories inferiors de l'Argentinos Juniors, per a debutar en el primer equip el 20 d'octubre de 1976. Aquella data, amb 16 anys, va començar la llegenda de Maradona, que prompte va viure el primer disgust i la primera polèmica després de no citar-lo César Luis Menotti per a disputar el Mundial de l'Argentina 1978.

Maradona no va jugar un campionat que va fer pujar al cim Mario Alberto Kempes i que no va poder veure el jove que enlluernava en l'Argentinos Juniors participar en la gesta d'un país que va vibrar amb el primer Mundial que va guanyar l'Argentina. El disgust sempre va quedar gravat en la seua memòria.

Del Boca va saltar al Mundial d'Espanya i ací va viure la segona decepció esportiva. L’Argentina va arribar a la segona fase de grups i Maradona va acabar desballestat per un defensa italià de nom Claudio Gentile, que va fer un dels marcatges més recordats de la història del futbol.

L'etapa blaugrana

Sense aconseguir el somni mundialista, Maradona va canviar d'aires i va creuar l’oceà per a jugar a Europa. El seu destí, el Barcelona, va ser un efímer somni blaugrana després de pagar 1.200 milions de pessetes. Les lesions, sobretot aquella per la famosa entrada d'Andoni Goikoetxea, i els enfrontaments en la final de Copa contra l'Athletic de 1984, van eclipsar les moltes filigranes d'un home que va arribar a posar dret l'estadi Santiago Bernabeu amb un gol per al record.

El mateix Maradona va reconéixer que a Barcelona va iniciar el coqueteig amb les drogues. Tal vegada va ser la seua condemna eterna, la que va provocar els posteriors alts i baixos que al principi van quedar eclipsats pel seu protagonisme en el Nàpols, el següent destí entre 1984 i 1990, i pel seu Mundial, el de Mèxic 1986.

Nàpols i Mèxic

Ell només es va encarregar de dirigir cap a l'èxit dos equips que no haurien sigut res sense Maradona. Les dues lligues en el Nàpols (1987 i 1990), inèdites i úniques en un equip del sud, van crear una religió maradoniana similar a la que adoptaria l'Argentina en 1986 després de l'èxit de Mèxic.

Allí va ser on l'astre argentí, a les ordes de Carlos Bilardo, es va consagrar per sempre. Aquell campionat va simbolitzar a la perfecció el que era Maradona: geni amb aquell gol a Anglaterra immortal en la narració de Víctor Hugo Morales i dimoni a la mà de Déu en la mateixa trobada.

Estimat pels argentins i odiat pels anglesos, humiliats sobre la gespa després de la victòria en la guerra de les Malvines, la final contra Alemanya, amb victòria per a la alb-i-celeste, va encimbellar definitivament un home amb una esquerra prodigiosa, una velocitat endimoniada i una visió del futbol inabastable com mai abans.

Després d'aquella victòria i de la Lliga de 1990 amb el Nàpols, només va arribar la decadència. El Mundial d'Itàlia va ser quasi una tortura que va acabar amb una xiulada en la final al seu himne per part del públic que es va congregar a Roma per a veure la seua derrota amb aquell penal marcat per Andreas Brehme.

De Nàpols va passar a Sevilla, on va deixar aquella imatge per al record fent malabarismes amb una pilota de paper, i de Sevilla se'n va anar al Newell's Old Boys, per a acabar la carrera en el Boca, en la temporada 1997-1998. En l'entremig va disputar el Mundial dels Estats Units 1994, que va culminar amb una eixida anticipada després de donar positiu en un control, el segon que va protagonitzar al llarg de la carrera.

Una vida amb polèmica

Acabada la carrera, la seua final, 22 anys després, semblava anunciat per una vida marcada per la polèmica: en 2000 va viatjar a Cuba per a superar l'addicció a les drogues; en 2004 va patir una miocardipatia, per la qual el van ingressar dues vegades; en 2005 es va sotmetre a Colòmbia a una reducció d'estómac per a abaixar el pes, de 210 a 75 quilos.

Al març de 2007 va estar ingressat en dos centres: un, una clínica psiquiàtrica; després va passar sense glòria per les banquetes de l'Argentina (eliminada en quarts de final del Mundial de Sud-àfrica 2010), de l'Al-Wasl i l'Al-Fujairah dels Emirats Àrabs; del Dorados de Sinaloa mexicà; i finalment el Gimnasia y Esgrima de la Plata, el seu club actual.

Maradona també va expressar l'admiració pel papa Francesc, va mostrar la seua proximitat pel règim de Cuba, per la Veneçuela de Nicolás Maduro i per la Nicaragua de Daniel Ortega.

Va dir que Fidel Castro va ser el "segon pare" per a ell i, al final, 30 anys després de la l'última gran victòria amb el Nàpols i 34 de la instantània a l'estadi Azteca, va morir per a convertir-se en una imatge icònica a l'estil Che Guevara, capaç d'acaparar afalacs i crítiques en una mateixa frase. Però hi ha alguna cosa que és innegociable: el seu futbol no es toca.