20 anys del primer ascens del Vila-real CF

Es compleixen 20 anys del primer ascens del Vila-real CF a Primera, una fita aconseguida contra el Compostel·la gràcies a un gol d’Alberto Saavedra.

Fernando Roig celebra l’ascens

El 24 de maig de 1998, Vila-real vivia amb intensitat els últims actes de les festes de Sant Pasqual. Encara que aquell any, l’acte més important i la celebració grossa que esperava tot el món anava a tindre lloc a mil quilòmetres de distància. A Santiago de Compostel·la el Vila-real CF es jugava l’ascens. Un somni mai imaginat per a un equip d’un poble de la Plana Baixa, que, fins aquell moment, només havia aconseguit navegar per les aigües de Segona Divisió.

La fortalesa aconseguida a l’encara Madrigal i una gran segona volta, amb nou partits sense perdre, des de la jornada 26 fins a la 36, van fer atracar el Submarí al port de la promoció d’ascens. Fins i tot li van sobrar dues jornades, ja que a Leganés es va aconseguir la classificació matemàtica. El rival en l’eliminatòria va ser el Compostel·la, un equip que temporades arrere havia sigut una revelació.

Segons Xavi Prats, lateral dret d’aquell equip: “Era el primer any de Fernando Roig com a president. En realitat era un any de transició, però vam entrar en una bona dinàmica i ens vam classificar per a la promoció. L’objectiu no era l’ascens, era quedar entre els 10 primers”.

L’anada

El 21 de maig de 1998 el Compos va jugar l’anada a Vila-real. El partit va acabar amb empat a 0, després d’un rosari d’ocasions per al dos equips. L’ai al cor va arribar cap a l’equador de la segona part, quan el lateral esquerre groguet, Arregui, va fer un penal que Villena va llançar als núvols. L’empat sense gols deixava l’eliminatòria oberta per a la tornada, set dies després.

El partit decisiu

Amb el suport de més de 300 aficionats, el Vila-real va aterrar a Santiago de Compostel·la. Per davant, un partit en què es podia abraçar la glòria, encara que com diu Xavi Prats: “No pensàvem en l’ascens, anàvem a disfrutar”.

Era el minut 8, quan a la treta d’un córner, i fruit d’una jugada d’estratègia entre Iñaki i Alberto Saavedra, aquest últim engaltava una rosca des del vèrtex de l’àrea que va acabar entrant per tot l’escaire i establia el 0 a 1. A la plaça Major de Vila-real, els milers d’aficionats congregats davant d’una pantalla gegant, esclataven d’alegria. La jugada va estar a punt de repetir-se des de l’altre córner, encara que aquella vegada la pilota es va estavellar al travesser.

En la represa, tot va ser patiment. Al minut 13, Chiba, va marcar l’empat a un. El Compostel·la va pressionar i Palop, aleshores porter groguet, es va haver de multiplicar. Fins i tot Xavi Prats va cometre un clar penal. L’àrbitre, Díaz Vega, no el va assenyalar. “Si l’arbitre no el va assenyalar, és que no era penal”, somriu el lateral.

El marcador ja no es va moure. Empat a un. El valor doble dels gols fora de casa va donar l’ascens al Vila-real CF. “La clau de la promoció va ser el bon ambient que hi havia al vestidor i l’absència de pressió”. No debades, aquell era un vestidor amb set jugadors valencians.

Les celebracions

A Compostel·la, els jugadors es llançaren a la graderia dels aficionats groguets. Mentrestant, a Vila-real, els cotxes tocaven les botzines, les fonts eren improvisades piscines i la plaça continuava plena de gom a gom. Un miler d’aficionats es van desplaçar a Manises per a rebre l’equip. I els jugadors van correspondre, anant fins a la plaça.

L’endemà, la ressaca de la nit no va passar factura. Rua de celebració amb la plantilla a bord de cotxes descapotables. De nou els carrers plens, de nou la plaça a vessar. No hi cabia ni una ànima. Sonava "El submarino marillo", dels Mustang, himne oficiós en aquell moment i se sentia el crit "Som, som, som de Primera Divisió". I així ha continuat el Submarí, amb entrebancs, descensos i ascensos, però consolidant-se en la màxima categoria del futbol i sent un habitual a les competicions europees. Aquell 24 de maig de 1998, es va sembrar la llavor del que ara és el Vila-real.

També et pot interessar

stats