Les confessions de Vicent Andrés Estellés que guarda l'arxiu d'RTVV

El poeta valencià Vicent Andrés Estellés nasqué a Burjassot un 4 de setembre de l'any 1924 i va morir el 27 de març de 1993 a València. Periodista de professió, se'l considera un dels principals renovadors de la poesia contemporània valenciana. L'escriptor hauria fet aquest dilluns 99 anys i per a commemorar la seua figura, rescatem de l'arxiu de RTVV algunes de les entrevistes que va concedir a la televisió valenciana.

Els anys en què Estellés va ser periodista

De jove, el burjassoter fou aprenent de forner, després orfebre, mecanògraf... fins que va poder estudiar Periodisme a Madrid. En complir 24 anys, va tornar a València. En aquesta ciutat va poder treballar com a periodista en el diari Las Provincias, en què feia tota mena de reportatges. Va arribar a ser redactor en cap d'aquest periòdic l'any 1958. En aquesta entrevista ens parla de les vivències a Madrid des de ben menut i de l'etapa en el diari valencià sota la direcció de Martí Domínguez. "Va ser un gran director que jo vaig tindre. Era una grandíssima persona, molt afectuós", explica l'escriptor. Sobre Madrid, conta divertit que allà sa mare parlava només en valencià.

Una vida d'escriptor marcada per la mort de la seua filla quan només era un nadó

L'any 1991, tan sols dos anys abans de morir (1993), va concedir una entrevista al programa Molt confidencial de Canal 9. En aquella entrevista, confessava com va ser i per què, de sobte, un dia es va llançar a escriure com si haguera embogit. La filla de tres mesos acabava de morir. El periodista encara sentia la calentor del cos menut als braços quan va començar a teclejar. Durant l'entrevista també parla de les obsessions que ha tingut al llarg de la vida, les que l'han acompanyat fins al final i que li han inspirat els textos més eròtics.

Un enamorat de València

Vicent Andrés Estellés, que l'any 1993 fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat de València, "va ser el poeta que escrivia dels secrets dels carrers i també de les vides que s'amagaven darrere dels portals", com deia la periodista Matilde Alcaraz en el programa Dossiers. Amic i company de Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner, anomenats 'la Santíssima Trinitat', va ser un poeta que volia molt la ciutat de València. Preguntat per València deia: "València l'estime molt, l'estime moltíssim. A mi que ningú em toque València, que ningú em toque Castelló i que ningú em toque Alacant".

De l'entrevista per al programa Molt confidencial també se sent un poeta cansat que diu: "Després de 60 anys pense, amb horror, si tinc més enemics que amics... Jo, que soc enemic de l'enemistat". Hi ha un moment en què recorda l'incident amb la seua estàtua a Burjassot i com se n'assabentava per la seua germana, que encara vivia al municipi.

Escriure sobre sexe

Preguntat si preferia escriure sobre sexe o practicar-ne, el poeta contesta sense titubejar i amb un somriure que se li escapa dels llavis: "El sexe per a viure'l i, després, escriure d'ell".

Una altra entrevista rescatada dels arxius d'RTVV és la duta a terme al Centre Termal de Benicàssim uns pocs anys abans, concretament l'any 1989. El poeta, que en aquell moment tenia 65 anys, es recuperava d'una embòlia cerebral. A pesar de la dificultat per a parlar, l'autor de La clau que obri tots els panys no perdia els nervis. En els darrers anys de vida encara tenia forces per a reivindicar les seues dues passions: l'ambició personal i sempre una dosi de còlera, "perquè jo considere que la còlera és necessària, la còlera és virtut política".

Mor el més destacat poeta valencià d'aquest segle

Dels arxius d'RTVV també es pot rescatar el moment en què els diferents informatius de Canal 9, conduïts per Pilar Algarra i Llorenç Abril, informaven de la mort del poeta. Un fragment audiovisual de la història de la televisió que arreplega les paraules d'autoritats com el president de la Generalitat, Joan Lerma; el conseller de Cultura, Andreu López; amics i altres personalitats.

Artistes com Al Tall i Maria del Mar Bonet van posar acords als seus versos, però per damunt de tots, Ovidi Montllor. Els informatius d'aquell any també arreplegaven el moment en què Ovidi Montllor, en assabentar-se de la mort del poeta damunt d'un escenari, l'homenatjava amb la cançó M'aclame a tu.

En aquest fragment d'aquells informatius també es poden veure imatges de tota sa vida, del matrimoni i dels fills, dels inicis com a periodista i del treball. De la seua dona Isabel dirà: "És la dona que Déu m'ha donat... o m'ha deixat en préstec".

Estellés entre pimentons i tomates

Durant uns quants anys, el poeta es va traslladar a viure a Benimodo, a la Ribera Alta. Allà, el pintor Rafael Armengol, amic i veí d'Estellés, va pintar el poeta amb tomaques verdes i pimentons. La raó, com va explicar a la periodista Matilde Alcaraz en el programa Dossiers, era: "Són dues al·legories, perquè en ell el sexe és una constant; per això, he agafat la tomaca i el pimentó com a símbols de l'erotisme que té l'obra d'Estellés". Pimentons i tomaques com al·legoria del sexe masculí i femení, segons explica el pintor.