Joan Climent: “La vida necessita moltes condicions: hem de sentir-nos afortunats de tindre les que tenim a la Terra”

Joan Climent és astrofísic i treballa a la Universitat de València. En col·laboració amb altres centres universitaris i instituts d'investigació han mostrat la primera imatge detallada d'un cinturó de radiació fora del sistema solar. La prestigiosa revista Science ha publicat aquestes imatges i les conclusions de les seues investigacions en l’article "Evidence for a radiation belt around a brown dwarf". En Som de casa ha explicat la transcendència d’aquest descobriment.

P. Joan, va ser un descobriment buscat o no?

R. Sí, va ser buscat. No sabíem que trobaríem exactament un cinturó de radiació, però sabíem que podíem trobar alguna cosa espectacular en aquesta nana marró, perquè hem utilitzat una tècnica que no s’havia utilitzat encara. Per això sabíem que alguna cosa important acabaríem veient.

P. En aquest treball de l’equip de la Universitat de València al qual pertanys, heu trobat radiació al voltant d’una nana marró fora del sistema solar. Això, traduït al llenguatge del carrer, voldria dir que si trobàreu ressemblances en algun planeta, aquest planeta podria ser habitable?

R. Vas ben encaminat. Cinturons de radiació només s’havien descobert en planetes del sistema solar. Ara, per primera vegada, el detectem fora del nostre sistema i, a més, en un objecte que no és un planeta. És en una nana marró, que és com cinquanta vegades més pesada que un planeta. És molt més gran.

P. És una estrela? Com un altre sol?

R. No arriba a tant: no arriba a ser una estrela, perquè no té suficient massa. Està a mitjan camí. Però el fet que detectem un cinturó de radiació ahí ens indica, precisament, que la vida en un planeta que estiguera en aquest cinturó de radiació no podria existir. Almenys la vida tal com la coneixem, perquè ahí estan passant partícules molt energètiques. De fet, amb el cinturó de radiació que tenim a la Terra, els astronautes han d’anar amb compte quan ixen a l’espai exterior: han d’anar molt ràpidament quan el travessen.

P. O siga, que seria, diguem, per eliminació: el planeta que no estiguera en un cinturó de radiació com aquest sí que podria ser habitable, no?

R. Exacte. A més, aquesta és només una part, perquè a més del cinturó de radiació hem pogut veure aquestes aurores, que sí que podrien estar ocasionades per un planeta.

P. És com un castell de focs artificials que ix dels pols de l’estrela. Això podria ser per culpa d’un planeta?

R. És el que estem investigant ara.

P. M’agrada molt la ciència-ficció i per això pregunte tant per la possibilitat de trobar vida a l’espai.

R. A mi també. Seria meravellós, clar.

P. De xicotet, per a mi va ser un referent aquella sèrie de Carl Sagan (Cosmos: A Personal Voyage, 1980), no se si continua sent-ho hui dia.

R. Sí, per descomptat!

P. En un capítol, Carl Sagan explicava que per a fer-se idea de la quantitat d’estreles que hi ha a l’univers, havíem de pensar en la quantitat de grans d’arena que hi ha en totes les platges i deserts de la Terra. És una xifra tan gran…

R. Efectivament. No ens pot entrar en el cap. És massa gran.

P. Podríem dir que amb aquesta quantitat d’estreles, el fet de pensar que puga haver-hi vida és raonable?

R. Podria ser, però també hem de pensar que les condicions que tenim a la Terra, que han permés la vida ací, són dures. El que vull dir és que són moltes condicions, que s’han de donar una damunt de l’altra, i si comencem a sumar-les totes… La conclusió és que hem de sentir-nos afortunats de tindre les condicions que tenim.

P. I quins són els pròxims projectes que ara teniu entre les mans?

R. El que comentàvem abans: buscar un planeta al voltant d’aquest objecte i comprovar si, de fet, aquestes aurores són provocades per un planeta. I ja a més llarg termini, ens encantaria poder detectar emissions de radiofreqüència d’un planeta, la qual cosa voldria dir que estaríem veient el seu camp magnètic. De la mateixa manera que la Terra té un camp magnètic per a protegir-nos del sol, un exoplaneta, ahí fora necessitaria un camp magnètic per a protegir-se també d’altres perills.

Passió per l’astronomia

Per a contagiar la seua passió per l’astronomia a l’audiència, Joan Climent ha portat al plató un telescopi que sembla xicotet, en comparació amb els que utilitzen els astrònoms professionals, però que ens pot mostrar moltes sorpreses.

P. Són fascinants aquests aparells amb els que els experts, i també aficionats, mireu l’espai. Aquest que tenim ací és molt especialitzat?

R. En absolut. És un telescopi d’aficionat i l’hem portat en representació, perquè si portàrem un dels que utilitzen els professionals potser no entraria dins del plató.

P. Tan grans són?

R. 20 o 30 vegades més grans… Però, així i tot, amb telescopis com aquest podem passar de veure a simple vista en una bona nit 2.000 o 3.000 estreles, com a molt, a veure amb aquest dos o tres milions d’estreles. És impressionant, no?

P. Tinc un familiar que té un telescopi d’aquests a la seua terrassa de la platja de Xeraco, i és al·lucinant veure la lluna d’estiu. És molt comú entre aficionats a l’astronomia ajuntar-se i anar-se’n de viatge a veure el cel a llocs apartats, lliures de contaminació lumínica, veritat?

R. Exacte, aquesta és la idea. Així i tot, des dels pobles, Xeraco, Carcaixent, des d’on siga, sempre ens podem allunyar un poc del centre de la ciutat i tindre un millor cel.

P. Per cert, Carcaixent té un bon cel, Joan?

R. I tant! Sempre que no estigues al costat del campanar i t’allunyes un poc, tindràs un cel espectacular!

P. Quin orgull ens fa tindre a la Universitat de València investigadors que ens conten els seus descobriments amb tanta passió i que signen articles en les revistes de més prestigi i amb la transcendència que poden tindre fins a l’infinit i més enllà.