Coneixes l'expressió "córrer més que Meló"? Va existir i la dita és certa
Inexplicablement oblidat en la història, José Morant, nascut a Novelda, corria més que els cavalls i els motociclistes i ara només és recordat gràcies a aquesta dita popular
En la parla popular de les comarques meridionals encara hui en dia és molt popular l’expressió "vas més que Meló" o "corres més que Meló". Aquesta dita fa referència a José Morant Fuentes el Meló, un atleta amb una vida apassionant que recordem gràcies a aquest reportatge d'A córrer.
Què vol dir l’expressió?
"Que corres molt de pressa o fas les coses amb molta pressa", segons el lexicòleg Eugeni Reig i autor de llibres com El valencià de sempre o Les nostres paraules. “No vol dir només que corres físicament, sinó que es refereix a velocitat de qualsevol classe”. És una expressió molt arrelada a les comarques meridionals i que ha fet que aquesta figura perdure en la memòria històrica.
Qui era en veritat el Meló?
José Morant era un home de Novelda, que s'entrenava molt i segons diuen corria amb un meló en cada mà. La realitat i la ficció es fonen contínuament en la vida del Meló, així que per a descobrir qui fou, Xavi Blasco, presentador d’A córrer, viatja al Vinalopó Mitjà, per a parlar amb personalitats que han investigat l'atleta.
Diu la gent major que corria tant que va guanyar contra una motocicleta
José Luis Pellin, com a arxiver de Novelda, ens conta que hi ha poques dades sobre ell, però que el que sí que ha perdurat ha estat el malnom, "però ningú identifica la dita amb la persona física". José Morant, el Meló, nasqué a principis del segle XX i era d’origen molt humil. Prompte es va traslladar amb la seua família a Alacant i conta la llegenda que a la plaça de bous de Novelda va competir contra una motocicleta. “Diu la gent major que corria tant que va guanyar contra una motocicleta”.
Segons Recaredo Agulló, investigador de la història de l'atletisme, “el Meló estaria considerat com l'atleta més popular" si parlem dels anys 20 del segle XX i ens recorda que l'any 1926 va ser rebut pel rei Alfons XIII, qui va dir d'ell que era "un orgull per a la raça espanyola".
D'una altra banda, Benjamín Llorens, periodista i vicepresident de l’Associació de Periodistes de la Província d’Alacant, ens ha contat que el Diario de Alicante va apostar per aquest xic: "El Meló va començar a ser promocionat pels mitjans de comunicació de l’època quan no hi havia una altra cosa que diaris, ni televisió ni ràdio”.
Per què li diuen el Meló?
D’entre totes les llegendes que expliquen per què li deien així, Benjamín Llorens es queda amb la que conta que quan feia apostes per les places majors, va fer una aposta que deia que correria des d'Alacant fins a Elx amb un meló davall de cada braç.
Óscar Llopis, investigador del Meló, ens conta que treballava a Alacant com a ordinari i ajudava en moltes empreses de duanes, on es guanyava la vida corrent.
Va fer una aposta que deia que correria des d'Alacant fins a Elx amb un meló davall de cada braç
Les gestes de José Morant
Gestes sobre el Meló se'n recullen moltes als diaris de l'època i si anem a l'hemeroteca del monestir de Sant Miquel dels Reis de València, ho podem comprovar. Feia reptes molt locals, per Villena, Elx, Alacant, Alcoi, Crevillent i a poc a poc, es va crear el mite. Als pobles reptava el carter, el pastor, "sabia escollir bé les seues carreres per a promocionar-se", diu Recaredo. Quasi sempre guanyava aquestes carreres, amb cavalls, amb motoristes, amb cotxes, a la plaça de bous, als camps de futbol, a les avingudes…
Però la fita més mediàtica va ser la que va assolir entre Alacant i Madrid, 454 quilòmetres en cinc etapes, cursa que va fer el 31 d’octubre de 1926. La seua arribada a Madrid va ser apoteòsica. “Se l'esperava amb expectació, la guàrdia urbana motoritzada l'esperava per a fer d’escolta fins a Atocha i Primo de Rivera, el president d’aquell moment va demanar veure el corredor en persona”, recorda Benjamín Llorens. L’endemà de ser rebut per les autoritats de l’estat, el Meló va ser convidat a l’estadi de Chamartín on jugava els seus partits el Reial Madrid.
Al juliol de 1931, va anar des de València fins a Menton, a la costa francesa, per a dipositar la bandera republicana en la tomba de Vicent Blasco Ibáñez, més de mil quilòmetres.
Per si li faltaven excentricitats a José Morant, es va casar amb la filla d’un matador famós i també va provar sort en l’arena com a torero.
La part fosca del Meló
Però José Morant també té la seua part fosca. En 1925 va escapar de la presó, de tal manera que "els diaris deien que era la millor cursa que havia fet", conta Llopis.
Al Meló el qualificaren de farsant i és que acumula unes quantes anècdotes que ho acrediten: diuen que se'n pujava als taxis per a fer part del recorregut de les curses en cotxe, també conten que si li pagaven abans de fer la competició se n'anava amb els diners sense fer la cursa o bé, una molt sonada, quan es feu passar per directiu del València CF a Villarrobledo i va oferir l’equip reserva del València per a jugar i amb l'estadi ple de gom a gom, va arreplegar els diners, després va agafar un equip qualsevol per a jugar. Va ser demandat pel València CF per aquest acte.
Durant un temps va treballar al Peret, un bar a l’esplanada d'Alacant, va tindre problemes amb l'alcohol, es va separar de la dona i va començar a tindre problemes de salut. L'últim que sabem d'ell és per la premsa, en què demanava als alacantins i les alacantines "que no el deixaren sol". Finalment, va morir el 22 de juliol de 1967 i ningú va reclamar el seu cadàver. Està soterrat en una fossa comuna del cementeri d’Alacant, sense foto ni epitafi que recorde el que va ser l’heroi de tota una època. Tampoc el Meló té un carrer, ni cap plaça. Només l'hemeroteca i la parla popular manté viva la memòria de José Morant.
