Àngels Barceló: “Si dones veu constantment a l’extrema dreta, al final normalitzes i naturalitzes la seva presència en la societat”

Lluís Cascant ha entrevistat la periodista i presentadora Àngels Barceló en el programa d’humor d’À Punt TàP Zàping. Han repassat l’actualitat informativa però també hi ha hagut espai per a una retrospectiva professional de la periodista.  

Dos anys matinant en Hoy por hoy, la primera pregunta és: t'has acostumat ja a aquest horari?

Diria que no s'acostuma mai ningú a aquest horari, però sí. No és bo, no és saludable, però t’hi acostumes. 

Vas començar la temporada demanant que baixara el to de decibels en la societat, creus que es complirà o Espanya és una zona ZAS on no hi ha remei?

Jo estic una mica desencantada, jo ho intentaré, però jo crec que no es complirà. La prova està en cada vegada que hi ha una sessió de control al govern o un debat, en els quals apareixen els polítics i ells mateixos ja criden. Els crits ja s’escampen per tot arreu. Crec que el nivell de crispació ja està excessivament alt. 

De fet, recentment vas viure un moment de tensió dels més elevats que recorde. En una campanya electoral amb la disputa entre Monasterio i Iglesias, com recordes allò?

Allò no deixava de ser un moment de soroll. Hi va haver dos representants polítics que no van voler respectar d’alguna manera les regles del debat. El primer va decidir marxar, jo vaig intentar que no marxés i la segona, que era la de Vox, va intentar boicotejar el debat des del minut zero. Cinc polítics asseguts en una taula sent incapaços de parlar –encara que no hi estiguin d’acord, evidentment– de raonar, d’exposar arguments…

Si els polítics no són capaços de raonar, al final això és el que es trasllada a la gent

Com creus que s’ha arribat ací? Recorde el to en debats com el de Rajoy i Zapatero i era molt diferent…

Ens hem polaritzat molt en aquesta societat, tot és una baralla, és una pugna. Qualsevol tema, qualsevol qüestió es converteix en una pugna política i jo crec que s’hi ha arribat per això. Ja no s’accepten els matisos, si dubtes d’una cosa et critiquen perquè dubtes, perquè has de tenir immediatament una opinió. És a dir, jo crec que s’ha accelerat el ritme de tot. S’ha accelerat el ritme del debat, de la informació i, al final, desemboquem en això.

Nosaltres tenim dubtes quan fem bromes amb l’extrema dreta, perquè no sabem si… tu vols criticar-ho, però no saps si finalment el que acabes fent és donar-li veu. Com gestiones això?

Això que planteges és complicat. En el nostre cas, fent-nos ressò de barbaritats que diuen, és un debat. S’ha de posar l’altaveu o no? En el nostre cas, en això estem, tampoc els voldríem en el nostre mitjà, però si diuen una animalada al Congrés o en una roda de prensa, ho hem de posar? Jo crec que la gent, d’alguna manera, ha de saber qui són, però clar, és veritat que et converteixes en altaveu. És una qüestió que no tenim resolta com a país.

Hi ha una part que és inqüestionable: tenen més de 50 diputats al Congrés, són la tercera força política, és a dir, això és una evidència, i suposo que en els mitjans públics els tocarà una part de representació, ja que representen el Congrés. El que passa és que, després, si tu els dones veu constantment, els entrevistes constantment, si tens el focus posat constantment en l’extrema dreta, al final sí que normalitzes i naturalitzes la seva presència en la societat i la gent no s’ho qüestiona. 

En un programa d’actualitat com el teu, com intentes escapar de l’agenda informativa que marquen els partits?

És molt difícil escapar de l’agenda. També, si ho fas, tens la sensació que estàs fent perdre part de la informació a la gent que t’escolta. Aleshores s’ha de buscar l’equilibri entre l’agenda que volen els polítics i l’agenda que nosaltres considerem que és la important.  

Un altre tema d’actualitat és Catalunya, la independència. Tu com vius tot açò, una catalana establida a Madrid?

Amb dignitat, com puc. He passat èpoques pitjors, eh? Ara he de dir que no és la pitjor època. Hem passat moments molts complicats, des dels fets del 17 al Parlament de Catalunya. Però no per ser una catalana a Madrid, això mai ho he viscut malament, ni abans ni després del procés. Jo fa molt anys que estic a Madrid, des del segle passat, i ningú mai m’ha fet sentir com una catalana a Madrid. I el procés l’he portat com una catalana molt preocupada, molt angoixada per la divisió al seu territori. I ho he portat malament, però no pel fet de viure a Madrid. També et diré que a mi el fet de viure a Madrid m’ha suposat un alliberament de no estar a Catalunya en aquests moments tan complicats. 

Tu recordes d’on et ve la vocació, els teus inicis?

Jo de petita no volia ser periodista, no sé què volia ser. Vaig ser periodista perquè vaig acabar COU i vaig haver de preinscriure’m a la universitat i vaig dir, doncs, periodisme. De fet, a mi m’agraden molts els esports, m’agrada el futbol i vaig pensar que podria ser periodista esportiva. La vocació l’he anat descobrint a mesura que he anat treballant, tampoc la vaig tenir quan vaig començar la carrera. No la vaig acabar, que em queda una assignatura, Teoria i Història de la Imatge, que deu estar fins i tot descatalogada. Ja no penso matricular-m'hi ni quan em jubili.

Amb 21 anys ja feies el telenotícies de TV3… Com era això de posar-te tan jove al capdavant d’un informatiu?

Una irresponsabilitat, per part de l’empresa que ho va permetre i per part meva que ho vaig acceptar. Jo no tenia formació suficient, jo no havia ni acabat la carrera, no és que em quedés una assignatura, és que em quedava un curs sencer. Havia estat sis mesos fent butlletins a Catalunya Ràdio, però tampoc tenia experiència. Ells m’ho van proposar i jo vaig dir que sí, va ser la meva veritable escola de periodisme, és a dir, jo em vaig fer gran físicament, d’edat i professionalment, en antena. Però si ara ho miro amb perspectiva… Jo ara tinc una filla que té 28 anys i quan en tenia 20 o 21, la mirava i pensava: "A la seva edat jo estava presentant un telenotícies?". Aleshores, sí, penso que és una irresponsabilitat.

Tenim un joc perquè et mulles. Et diré noms de personatges de l’actualitat, a veure si pots posar-los un qualificatiu que et ve al cap.

• Pedro Sánchez? Supervivent.
• Pablo Casado? L’antipolítica.
• Pablo Iglesias? Molt llest.
• Rocío Monasterio? Puc passar? Com que ells amenacen amb demandes constants, doncs deixem-ho estar.
• Joan Carles I? El fugat.
• Ximo Puig? Un bon polític.
• Pere Aragonès? L’indecís.
• Oriol Junqueras? Algú que creu molt en la seva idea, algú que té molt clares les coses.
• Joan Laporta? Qui és Joan Laporta? No sé, passo… Tal com està el Barça podríem fer ara una llista, no sé, passo.