A poqueta nit

Elena Tamarit ha visitat el Centre Cívic de Castellar-Oliveral, conegut com la Cebera, per a fer-nos de guia en dos exposicions que connecten entre elles: “Aeròdroms valencians de la Guerra Civil” i “Velocitat, altura i vista. Homenatge a Miguel Chasán”.

Hui parlem de ‘Las páginas de El Mur’, de Carlos López Olano. El que va començar com un pòdcast multimèdia ara s’ha convertit en llibre no només sobre memòria histórica, sinó també un toc d’atenció sobre el present: ens parla de com el franquisme i l’odi que sembrava poden connectar amb formes actuals d’extrema dreta. La portada ja diu molt: hi apareix Consuelo Barber, coneguda com la ‘Passionària de València’, presidenta d’una associació de dones per la República. La imatge és del 1938, feta a la plaça de l’Ajuntament de València, durant una recollida de diners per al front de Madrid. I hi ha un detall emotiu: Consuelo era tia de l’autor, Carlos Olano. Tot i no haver comés cap crim de sang, Consuelo va passar molts anys a la presó. Com ella, moltes altres històries silenciades prenen veu en 'Las páginas de El Mur'.

Hi ha persones que són autèntics arxius vius. Una d’elles és Conxita Albuixec, veïna de Bicorb i filla d’una família represaliada durant el franquisme. El seu pare fou vigilat, obligat a signar cada dia i marginat del món laboral. La família va haver de fugir al camp, a Las Cuevas, on Conxita, encara xiqueta, va créixer entre el conreu i el sacrifici. Però també entre versos. Sa mare, una dona culta i sensible, escrivia poesia, i Conxita en conserva la llibreta com un tresor. Gràcies a l’historiador Dani Vila i al cantant Pep Gimeno Botifarra, que la va descobrir en un concert on li va interpretar un romanç de la seua infantesa, visita A poqueta nit per a contar-nos la seua commovedora història.

Era conegut com la “xicoteta Rússia”. Benaguasil, durant els temps convulsos de la Segona República i la Guerra Civil, fou refugi i utopia breu. Segons conten, així van batejar aquest municipi de la comarca del Camp de Túria perquè la gent que ho necessitava trobava un plat calent a taula. El menjar estava col·lectivitzat; era terra d’acollida per a jornalers d’orígens diversos i desenes de criatures que fugien dels bombardejos. Però davall la terra del cementeri, romanen encara dotze històries trencades: dotze cossos (la majoria de Benaguasil, però també dos veïns d’Alhama, Almeria, i Bujalance, Còrdova), les famílies dels quals mai deixaren d’esperar i reclamen justícia més de 80 anys després. Una ajuda econòmica de la Diputació de València va encendre l’esperança, però s’han trobat amb un mur. Preguntem als protagonistes: ens acompanyen l’arqueòleg i historiador Àlex Calpe; el president de l’Associació de Familiars de Víctimes del Franquisme de la fossa comuna del cementeri de Benaguasil, Joan Castelló; i Amparo Gómez, néta de Francisco Gómez Soriano, qui tenia 37 anys quan fou afusellat el 29 d’abril del 1939.

Normalment, multitud de famílies de represaliats es retroben en novembre als cementeris, omplint-los de rams tricolors i homenatges. Però al cementeri d’Alzira, eixe repòs es trenca també cada primer de maig. El Dia de les Persones Treballadores, descendents de sindicalistes de la UGT, de la CNT-FAI, regidors del Partit Socialista, jornalers, llauradors... assassinats entre 1939 i 1941 a Alzira, que van acabar davall del que es pensa que és, si no el primer, un dels primers mausoleus dedicats a les víctimes del franquisme. Un panteó senzill, amb desenes de fotografies en blanc i negre i una inscripció: "Per la llibertat". Davall d’esta estructura, construïda sense documentació oficial, romanien des del 1979 les restes de vora 200 persones afusellades, entre elles, dos dones.

Fer memòria no és només recordar. És obrir espais de justícia per a aquelles persones que van patir la dictadura franquista, per a les que no ho van poder contar o per a les famílies que encara esperen. Hui, en l'espai "Tenim memòria", conversem amb Susana Gisbert, fiscal delegada de Memòria Democràtica i Drets Humans. Part de la seua tasca és tornar a les víctimes la seua dignitat traient a la llum les injustícies comeses.