A poqueta nit

I si en lloc de cobrar amb diners, ho férem amb temps? En la distopia de hui, el temps és l’única moneda que val. Treballem no només per a menjar, sinó per a acumular minuts per als nostres fills, perquè sense temps no poden ni anar a escola. Les escoles demanen hores acumulades per a apuntar-s’hi. Així és que només els rics poden estudiar, llegir o, simplement, perdre el temps. Els altres… només sobreviuen com poden. I el pitjor? Si el teu comptador arriba a zero, s’atura el cor. Mort directe. Si ningú et dona una part del seu temps, eres invisible. No fan falta rellotges: tothom porta un marcador al braç. Quan es buida… s’acaba tot. El temps ja no és or. El temps és vida.

Joan Tur torna a posar el focus en la intel·ligència artificial i ens llança una pregunta inquietant: com seria un món on l’algoritme s’encarregara de fer tot l’art, sense cap intervenció humana? Un món, en definitiva, sense art de veritat. Perquè l’art naix de les emocions, dels sentiments. Però què passa quan és una màquina qui el crea? Ens oferirà una simfonia perfecta, una pel·lícula feta a mida dels nostres gustos, una novel·la que ens acarone… Però tot això serà només un producte. El consumirem, sí, però no el sentirem. Sense errors, sense irregularitats, tan impecable que potser deixarà de sorprendre’ns. La raó és que, quan res falla, quan tot és massa perfecte, potser també desapareix el més important: l’interés, la connexió, l’ànima.

Estem davant d’un altre canvi radical en la manera de consumir audiovisual... i també en com el processem. A la Xina, i sobretot en TikTok, estan de moda les telenovel·les que duren poc més de dos minuts. Es graven en format vertical perquè estan pensades per a vore's en el mòbil, però reunixen totes les característiques —tant tècniques com de contingut— d’un episodi molt més llarg. Són quasi com videojocs: has de pagar per continuar veient capítols. Diuen que cap al 2027 pot convertir-se en un negoci multimilionari. El fenomen s’estén ràpidament, i ja compta amb un públic de 20 a 60 anys, majoritàriament dones, que busquen una via d’escapament i altres maneres de consumir televisió, fartes del model tradicional. Açò no ha fet més que començar.

Hui Joan Tur es posa en la tessitura d’imaginar un món sense festes. Les festes que ens identifiquen com a poble, les sacralitzades i les populars. A més, n'introduïx algunes que han arribat per a quedar-se, però que no són tan antigues. Per exemple, les graduacions on les xiques van de llarg i els xics amb vestit i corbata. Com seria un món sense festes i quin significat tenen en el món actual? Parlarem amb l’antropòleg i historiador Paco Cardells.

Estem en l’any 2040. La gran majoria dels ciutadans disposem de temps quasi il·limitat gràcies al treball que fan les màquines per nosaltres, però no sabem com usar-lo. Hem viscut tan aclaparats per les obligacions i per la necessitat d’estar fent coses contínuament, que en esta nova etapa, que no és ni tan sols postcapitalista, estem una mica perduts. Davant d’esta situació, l’Estat ha decidit implementar cursos obligatoris de meditació, a partir dels deu anys, per tal de trobar plaer en el no fer res, lluny de la necessitat de ser útils en tot moment que ens exigia el temps anterior.

Hui Joan Tur ens fa pensar en el futur del periodisme o, millor dit, en el present. Ens parla de com la professió s’està adaptant a la realitat que vivim, de què vol dir realment dominar el relat i com això influeix en la manera de contar unes històries i no unes altres. També reflexiona sobre els avantatges i els riscos que comporta l’ús de les noves tecnologies, com la intel·ligència artificial, en el dia a dia del periodisme. I, sobretot, posa el focus en una qüestió clau: què passa quan el periodisme es debilita o perd la seua independència? Com ens afecta això com a societat i com a democràcia? Unes quantes preguntes potents per a un debat que no pot estar més viu.

Joan Tur en la seua secció Distopies es planteja una qüestió: quina imatge de nosaltres mateixa donem als nostres seguidors? La intel·ligència artificial és capaç d’oferir-nos imatges pròpies que perfeccionen la realitat. El mòbil ja conté aplicacions que milloren les nostres fotografies, amb la intel·ligència artificial fem un pas més. És honest no dir als nostres seguidors que les hem obtingudes amb IA? Els estem enganyant? És la qüestió ètica que es planteja el nostre col·laborador Joan Tur.

Joan Tur situa la secció en l’any 2035. Els mandataris del món es reuneixen en secret als Alps i arriben a la conclusió que tot continua igual, res ha canviat. A partir d’ací, arriba a la conclusió que els amos del planeta han corroborat que els imbècils han pres el món i amb ell totes les decisions. Gràcies als ràpids avanços de la tecnologia per fi podem de deixar de pensar. El nou lema de la humanitat és: pensar és esgotador, que pensen altres per nosaltres, així evitarem patiments i serem més feliços. Per posar llum a esta situació idíl·lica, o no tant, parlem amb el filòsof José Antonio Marina, autor de ‘La vacuna contra la insensatez’

La intel·ligència artificial està arribant a tots els racons del món. Joan Tur ha trobat la inspiració per a la seua secció en un bar, on un grup de professors parlen de les bondats de la IA, també dels problemes. Des de fer una nota de premsa, crear una ruta en bicicleta de muntanya, o fer la programació didàctica, tot és possible amb la intel·ligència artificial. Podem considerar-ho un perill, però estem en un temps en què anar a contracorrent és impossible. En el camp educatiu cal buscar com incentivar l’ús responsable de la intel·ligència artificial en els treballs acadèmics o escolars. Parlem amb Javier Palanca, professor de la Universitat Politècnica de València i expert en IA.

El periodista Joan Tur ens endinsa en una realitat sorprenent, però cada vegada més freqüent: les relacions afectives amb la intel·ligència artificial. Parlem de persones que estableixen vincles emocionals, fins i tot sexuals, amb avatars generats per IA, com ChatGPT. Des del flirteig fins a la gelosia, passant per converses profundes i suport emocional, esta nova forma de relació reobri el debat sobre què significa estimar i ser estimat. Els casos reals ens confronten amb preguntes sobre la soledat, la intimitat i la redefinició del vincle humà en l’era digital.

Joan Tur, en la seua distopia, es trasllada a l’any 2075. Estem a casa d’una descendent d’una generació de melòmans que ha conservat un tocadiscos per a reproduir vinils. Així és que ens trobem en una de les poques cases del planeta on podem escoltar "Imagine", el tema mític de John Lennon. En esta època, els núvols digitals han patit una fallida general. Les biblioteques fa temps que han desaparegut, es van considerar prescindibles: poc productives, ocupaven espai, inversió i tenien treballadors que no eren necessaris. No en queda cap, llevat de les honroses excepcions en mans privades, ben salvaguardades de la voracitat digital. Amb la desaparició, s’ha esvanit l’últim suport físic que contenia parts essencials de la nostra cultura i, amb esta desaparició, la nostra memòria col·lectiva.

Hui el periodista i escriptor Joan Tur vol que imaginem un futur distòpic, o no tant, on tinguem la necessitat d'estar preparats per al pitjor escenari possible.