Les mànegues marines
En una tempesta a escala sinòptica, amb condicions de baixes pressions i amb masses d’aire que ascendeixen i roten de forma vertical, dos corrents d’aire en diferents direccions i altura produeixen el que es coneix com a cisallament. Aleshores es genera una hèlix que gira horitzontalment en la superfície i forma la paret de núvols d'una supercel·la.
Este moviment convectiu es deu a una diferència de temperatures en altura. Si este cicle d'aire es dissipa el vòrtex pot refer-se verticalment, prenent com a motor de l'ímpetu la diferència de temperatures al davant del cúmul nuvolós. Este forma el que coneixem com a tornado mesociclònic. Poden arribar a velocitats vertiginoses de fins a 400 km/h el que els fa un atractiu per als caçadors de tempestes nord-americans. Es classifiquen en l'Escala Fujita des de F0 fins a F5, segons la seua magnitud i en orde decreixent a la seua probabilitat de formació.
Gràcies a unes condicions favorables, la setmana passada se n'albiraren una multitud a Nebraska.
El que es presenta comunament són tornados no mesociclònics. Es formen davall de la base de grans cúmulus o de cumulonimbus. De forma semblant, per la combinació d’un cisallament horitzontal amb el ràpid ascens d'una massa d’aire. Si estos últims es formen en la superfície del mar, tenim el que es coneix com a mànega marina. Es fan visibles per unes petites gotes d'aigua formades per condensació.
Estes es cataloguen com a dèbils o F0 en l'Escala de Fujita.
Fent una recerca en SINOBAS, algunes de les mànegues més destacables albirades a la costa valenciana els últims anys són al Perelló el 2016, al Campello el 2020 i a Santa Pola el 2021.
