Maribel Vilaplana trenca el silenci amb una carta oberta als mitjans de comunicació

La periodista Maribel Vilaplana ha trencat el silenci amb una carta oberta als mitjans de comunicació:

"Abans de res, vull expressar el meu respecte i la meua solidaritat més profunda cap a totes les víctimes de la dana i cap a les seues famílies. Soc plenament conscient del sofriment que va provocar aquella tragèdia. Lamente de cor si en algun moment la meua decisió de mantindre'm en un segon pla pogué haver generat dolor. La decisió la vaig prendre per a no avivar el circ mediàtic i per a evitar que el meu nom poguera ser utilitzat com un instrument polític, com lamentablement ha succeït.

Dit això, m'he decidit a escriure estes línies després de la contínua onada d'atacs, falsedats i missatges d'odi que he rebut en xarxes socials, amplificats a més per altres canals, després de la meua recent intervenció com a consellera portaveu del Llevant Unió Esportiva, una responsabilitat que assumisc des del 2023. Soc la primera interessada que s'aclarisquen absolutament els fets que van succeir aquell dia, perquè és imprescindible que no es desvie el focus cap a històries paral·leles que l'única cosa que han fet és generar més dolor als afectats. Però també perquè les conseqüències que esta situació està tenint sobre la meua persona, sobre la meua família, sobre la meua vida laboral i sobre el meu estat psicològic estan sent brutals.

Aquell dia vaig mantindre la meua agenda laboral tal com estava prevista, com qualsevol altre dia, perquè no era conscient de la magnitud de la tragèdia que s'acostava. La meua jornada va començar a les 9:30 hores a Ford Almussafes, on vaig impartir un curs de formació per als seus professionals que va finalitzar vora les 14:00 hores. Quan els assistents se'n van anar, em vaig quedar uns trenta minuts més a l'aula, com faig habitualment, per a elaborar l'informe de la sessió i deixar tot documentat. Després vaig arreplegar les meues coses, vaig anar pel meu vehicle i em vaig traslladar d'Almussafes al centre de València, on havia sigut citada pel president de la Generalitat per a un dinar de caràcter professional. Vaig estacionar el cotxe en un aparcament pròxim i vaig arribar al restaurant passades les 15:00 hores. Vaig acudir a la cita a petició del president, amb l'objectiu d'explorar possibles vies de col·laboració professional. Durant la conversa se'm van plantejar diverses opcions, entre altres presentar una candidatura a un càrrec en la televisió autonòmica, que vaig rebutjar de manera clara per convicció personal i professional.

A partir d'ací, em va demanar la meua opinió sobre la situació de la televisió: quins aspectes considerava que funcionaven bé o malament i quins canvis podrien aplicar-se. Des de la meua experiència, vaig exposar el meu punt de vista, i això va derivar en un intercanvi de parers i va acabar en una sessió de consultoria de comunicació en la qual es van abordar qüestions pròpies de la meua especialitat. En un moment determinat del dinar, el president va començar a rebre telefonades que ens van interrompre la conversa de manera continuada. Jo vaig seguir al restaurant, completament aliena a eixes comunicacions: no vaig preguntar, no hi vaig participar, ni vaig conéixer-ne en cap moment el contingut, i el president tampoc em va traslladar cap inquietud al respecte. Vaig actuar, com sempre he fet, des de la discreció i el respecte que em caracteritzen. Les interrupcions, sumades a l'espera i al comiat, van demorar també la meua eixida del restaurant, que es va produir finalment entre les 18.30 i les 18.45.

En el seu moment, enmig de la voràgine amb què es van desencadenar els fets, el desconcert i la pressió viscuda, sincerament no vaig dimensionar la importància d'eixe desfasament horari inicial que es va fer públic. No obstant això, amb la distància del temps i després de parlar-ho amb les persones més pròximes, he considerat necessari aclarir també eixe punt. Vull deixar clar que en el moment en què vaig eixir de la reunió no era conscient de la gravetat del que estava succeint en altres localitats valencianes, perquè a la ciutat no plovia i això em va fer sentir encara més aliena a la situació. En tornar a casa, vaig començar a prendre verdadera dimensió del que havia ocorregut. En entendre la magnitud del que havia passat, em vaig posar en contacte amb el president quan li va ser possible.

En la conversa li vaig traslladar la meua angoixa i també li vaig demanar, de forma molt clara, que per favor el meu nom no isquera. Li vaig explicar que em semblava profundament injust quedar vinculada a un capítol tan dolorós quan no havia tingut absolutament res a vore. Eixe va ser el meu error, perquè eixe silenci, encara que benintencionat, va alimentar l'especulació i, quan finalment es va saber, va desembocar en un assetjament brutal. Els dies posteriors van ser un autèntic malson. Em vaig sentir absolutament perduda. I quan finalment es va donar a conéixer públicament que jo era la persona que havia estat amb el president durant aquell dinar, el cap em va esclatar. Vaig entrar en un xoc que em va portar a un ingrés hospitalari. Quan vaig eixir de l'hospital, la meua situació continuava sent extremadament delicada. No em vaig sentir amb forces per a agafar jo les regnes i exposar-me directament. Per això vaig demanar a una persona de la meua total confiança que explicara de la meua part el que havia succeït. Així es va fer públic llavors el relat dels fets.

Però amb el pas del temps he comprovat que no va ser suficient. Hui entenc que és necessari parlar en primera persona. Fins ara no ho havia fet perquè confiava que el temps i el sentit comú serien prou perquè s'entenguera el que és evident: que jo no tinc res a vore en esta història. Vaig pensar que quedaria clar per si a soles, però no ha sigut així. La realitat és que m'he convertit en una diana. Una diana utilitzada políticament i alimentada amb insinuacions masclistes que han condicionat esta història des del principi. I per això hui parle: perquè ja no puc continuar suportant que este relat eclipse el que és verdaderament important, que és esclarir què va passar aquell dia i assumir les responsabilitats que corresponguen. Durant estos deu mesos he viscut sotmesa a una pressió insuportable. He sigut objecte d'un assetjament constant, d'insults, de burles i d'un escrutini injust.

Estic en tractament psicològic amb un diagnòstic d'estrés posttraumàtic. És una teràpia dura i complexa, que afronte amb esperança, però la realitat és que la meua salut mental s'ha vist greument danyada. Cada nou colp reobri ferides que encara no han cicatritzat. Este procés no sols m'ha afectat a mi. Ha colpejat també la meua família, que patix en vore'm patir. Ells han hagut de suportar amb mi este assetjament, i eixe és, sens dubte, el dolor més gran de tots. Dit això, no puc obviar una trista realitat que m'ha trencat des del principi i volguera que estes línies serviren de reflexió: realment hauria passat el mateix si en lloc d'una dona haguera sigut un home qui es va reunir amb el president? S'haurien dit les mateixes coses, amb el mateix to i el mateix juí? Hauria despertat tant de morbo, tant de masclisme ranci i tant de prejuí?

Este enfocament profundament sexista ha servit com a cortina de fum per a desviar l'atenció del que és verdaderament important: esclarir les responsabilitats que es van derivar d'aquella jornada. No es pot construir un relat carregat d'insinuacions i morbo per a distraure el focus del que realment importa. És realment trist i decebedor, perquè no sols m'ha fet mal a mi, sinó que ha distorsionat una història que mereix ser abordada amb rigor i respecte. Estar allí aquell dia va ser una maleïda coincidència i un horrible colp de mala sort. Podia haver sigut qualsevol altre, però va ser eixe dia. El dia més difícil i dur per a milers i milers de valencians. Eixe és i serà sempre el meu turment, i hauré d'aprendre a suportar eixa càrrega durant tota la vida.

L'única cosa que demane ara és respecte. Respecte cap a la meua persona, cap a la meua família i cap a la meua vida privada. Respecte per a poder seguir avant sense que el meu nom es continue utilitzant com a arma política ni com a entreteniment morbós. Però, sobretot, demane respecte per a les víctimes. Perquè a elles és a qui els devem sensatesa. Els devem que el seu dolor no s'utilitze ni es banalitze. I als responsables els correspon donar les explicacions que jo no puc donar, perquè mai he ostentat cap càrrec públic ni eixe dia vaig tindre capacitat de cap decisió. Tant de bo haguera estat a les meues mans fer alguna cosa, però no va ser així.

Per això el focus ha d'estar on correspon: en les persones que aquell dia tenien responsabilitats i poder de decisió. Són elles les que han de donar explicacions. I per a concloure, m'agradaria agrair a totes aquelles persones que m'han acompanyat en este procés. Han sigut moltes: des del meu cercle més pròxim fins al meu entorn professional, companys de mitjans de comunicació i ciutadans completament anònims que han volgut fer-me arribar la seua solidaritat i el seu suport. Gràcies de cor, perquè és el que m'ha sostingut en peu."

La Generalitat s'hi solidaritza

À Punt ha consultat la Generalitat, i el govern valencià se solidaritza profundament amb la periodista contra el que consideren "atacs masclistes repugnants" que ha hagut de patir. Destaquen que és una professional que no té res a vore amb la tragèdia.

També destaquen que la carta de Vilaplana confirma que el president de la Generalitat, Carlos Mazón, va estar contínuament comunicat i pendent de l'emergència des de la primera telefonada de la consellera d'Emergències, Salomé Pradas.