EN CONTEXT | El feminisme, com ha canviat la societat valenciana?
Fem un repàs històric pels drets conquistats per les dones, com la despenalització de l'adulteri, la legalització del divorci o la llei contra la violència de gènere
Les historiadores Gemma Martínez i Carme Bernat, coautores del llibre Venim de lluny. Història del feminisme al País Valencià, han recordat per a À Punt com era aquest moviment en els anys setanta. “Era molt antifranquista, com una resposta al model social del qual s’eixia”, ha explicat Martínez. En aquesta línia, Bernat ha fet èmfasi en el fet que aquesta revolució ha nascut dels moviments de barri, però “hi ha una altra part del feminisme que està vinculada al moviment obrer, als grans partits d’esquerra”.
La primera manifestació del 8 de març autoritzada a Espanya va ser a Madrid, l’any 1978. Amb la democràcia, renaixia el feminisme, que recuperà la lluita de finals del segle XIX. La primera manifestació tingué 6.000 assistents: per al moment, va ser tot un èxit. El 2019, quan havien passat 41 anys d'aquella concentració, es registraren les manifestacions feministes més massives de la història. L’assistència es multiplicà i superà les 600.000 persones, set voltes més que quatre dècades abans. El canvi social ja era innegable i el feminisme, la clau.
En aquest moment històric, encara quedava un gran treball legal per fer: la derogació de legislació discriminatòria, com la llei de permís marital, que va arribar el 1975; la despenalització de l'adulteri i de la venda d'anticonceptius, dues normes que no van desaparéixer fins al 1978. Tot això era només el primer pas. També calia lluitar per crear normes que garantiren drets com el divorci, legalitzat el 1981; l'avortament, legalitzat el 1985, o tipificar delictes com el de la violència de gènere, cosa que no va ocórrer fins al 2004. Encara que parega molt llunyà, la llei d'igualtat efectiva no va arribar fins al 2007 i la llei de llibertat sexual existeix des de fa només dos anys, el 2022.
"El feminisme ha de continuar lluitant de manera organitzada", segons Bernat, ja que "els drets aconseguits mai estaran assegurats". I és que el canvi feminista, però, no es limita a les lleis. Bernat posa l'accent en l'educació. En l’Espanya del 1978, el 9,3% de totes les dones eren analfabetes. Hui dia ho és només un 1,6%. Els avanços en aquest camp també són evidents en els estudis superiors. L'any 1978 només els tenien un 3,6% de les espanyoles, mentre que en l'actualitat la xifra se situa en el 35%. De fet, el 65% de les persones que acaben un grau hui dia són dones.
Aquest camí no ha acabat, encara falta molt per fer. Carmen Castro, doctora en Economia, ha explicat que l'escletxa salarial continua existint i la formació superior no queda reflectida en el món laboral. "De fet, s'estanca respecte als últims cinc anys", ha assegurat Castro. Set de cada deu dones encara reben ofertes de contractes parcials, ja que la corresponsabilitat no està assolida. Tindre cura de fills i majors encara es considera "una faena de dones", que han d'abandonar el treball. Elles són, de mitjana, un 10% més pobres que els homes.
