El periodista Pep Sastre, els ulls dels valencians en l'11S: “Allò era una pel·lícula, semblava irreal”

Pep Sastre havia d’agafar un avió a les 16:00 h de l'11 de setembre del 2001 per a tornar a València després d’unes vacances a Nova York. L’avió no va eixir mai. Eixe matí, quan este periodista, aleshores reporter de Canal 9, i un amic van baixar a la recepció de l’hotel, les dones que hi treballaven els van rebre plorant i els van explicar què havia passat. Dos avions acabaven d'impactar amb les Torres Bessones. Sense internet i amb les comunicacions pràcticament inutilitzades, Sastre va agafar una càmera de fotos i va anar cap a la zona de l’atemptat.

“Persones plenes de cendra, bombers i policia impotents, perquè sabien que molts companys que havien arribat a entrar no havien pogut eixir”

El que havia de ser l’últim dia de vacances es va convertir així en una cobertura improvisada que es prolongaria durant més de quaranta dies: “Ens vam convertir en corresponsals accidentals", recorda el periodista, ara en À Punt. Primer, per connexió telefònica; després, ja amb imatges en directe. Amb l’espai aeri tancat, els companys de Canal 9 —el càmera i la productora— van tardar quatre o cinc dies a arribar a Nova York, viatjant via el Canadà en cotxe. 

Enmig d’una ciutat buida i paralitzada, Sastre va aconseguir un telèfon mòbil amb què va poder contactar amb la televisió. En el trajecte cap a la zona zero va assistir al col·lapse de les torres. "Nosaltres vam vore el núvol de la segona torre quan estàvem ja prop", relata en una entrevista en Les notícies del matí, coincidint amb el 25 aniversari de l'atemptat.

Amb el carnet de Canal 9 van poder superar els primers controls policials, però l’exèrcit havia establit una barrera infranquejable més avant. Des d’allí van contemplar una escena que, encara hui, descriu amb incredulitat: “Persones que eixien d’eixe núvol plenes de cendra, bombers i policia impotents, perquè sabien que molts companys que havien arribat a entrar no havien pogut eixir”, explica Sastre. 

"Allò era una pel·lícula, semblava irreal”, rememora mentre descriu un sentiment generalitzat de xoc en una població que no encaixava que un atac d’eixa magnitud poguera ocórrer “al cor dels Estats Units”. El que més el va colpir, però, va ser el silenci: "Feia sis dies que estava allí, en una ciutat plena de vida i soroll”, recorda el periodista. “De sobte, només hi havia silenci… Sirenes de policia i silenci". Amb tots els ponts tancats, “de sobte, Manhattan era, de veres, novament una illa”, relata el periodista. Per ella, Sastre va vore milers de persones vagar sense rumb “com si foren zombis”. 

Feia sis dies que estava en una ciutat plena de vida i soroll. De sobte només hi havia silenci… Sirenes de policia i silenci

La nit va arribar a una ciutat encara incrèdula. En un dels pocs restaurants que continuaven oberts, Sastre va poder vore per primera vegada per televisió les imatges dels avions impactant contra els edificis. "Es va fer un silenci sepulcral quan va eixir George Bush a parlar per primera vegada". Enmig de la commoció, va vore com els novaiorquesos s’agrupaven al voltant dels símbols nacionals: "Es va esgotar la tela de la bandera nord-americana."

Els dies posteriors van estar marcats per la por. Sastre recorda com la gent acumulava aliments i material de supervivència, mentre molts portaven mascaretes de gas pel carrer i evitaven fins i tot els espais oberts. "Central Park estava buit”, destaca, recordant l'impacte que li va causar eixa estampa atípica.

El pànic a un possible nou atac va arribar a entumir, fins i tot, l’accelerat pols de les grans companyies establides a la zona zero: els equips de psicòlegs van arribar a Nova York per a atendre treballadors que es negaven a tornar als edificis alts. "Hi havia una psicosi molt gran", recorda el periodista, que durant més d’un mes va continuar relatant per als valencians una ciutat que intentava assimilar un atac que l’havia canviada per sempre.