Visibilitzar la història que ha quedat silenciada a través de les cartes dels presos franquistes

“Tinc la consciència molt tranquil·la de no haver matat ningú, de no haver-me aprofitat de ningú i d’haver fet una vida honrada. És el que m’ompli de satisfacció i em dona alé per a rebre la mort”. Són les paraules de José Manuel Murcia Martínez, un pres del franquisme, a la seua família escrites en una carta i l’únic record que li queda a Carolina del seu avi. 

Aquestes últimes línies les va escriure a la cel·la dos dies abans que el franquisme li arrabassara la vida. La seua àvia, també Carolina, va guardar el manuscrit com el tresor més gran, l'únic que conservaria del seu marit i que, ara guarden els nets. “Només tinc aquesta carta d’ell. La tenia la meua àvia i crec que com ella anava a visitar-lo a la presó. Potser allí la va aconseguir”, explica. 

Fonamental va ser el treball que va dur a terme la figura el soterrador, Leoncio Badía, qui va arriscar la vida per a deixar alguna empremta que ajudara a identificar els cossos en algun moment de la història. Perquè després de 83 anys, els seus avis resten per fi a l'eternitat.

Aquest tipus de manuscrits els recopila ara en una obra d’art l'artista Maria Amparo Gomar Vidal per a visibilitzar part de la història que ha quedat silenciada. El projecte és finançat pel Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana i l’Acadèmia de les Arts de Berlín i compta amb la col·laboració del Museu de Belles Arts de Castelló.

Gomar Vidal anima a totes aquelles persones que estiguen interessades a donar visibilitat a les cartes dels familiars a enviar-les al correu electrònic ultimesparaules@gmail.com. Aquestes empremtes pretenen ser la memòria i el present d'aquells que ja no estan i als quals la vida els va ser arrabassada per qüestions ideològiques.