0-0. Empat entre Manchester United i València
El segon partit de Champions era crucial per al València. L’equip va eixir a guanyar i no ho va aconseguir, però almenys no va perdre.
El Manchester-València era un partit especial. No sols per l’entorn on es jugava, Old Trafford, ni exclusivament perquè l’equip de Marcelino sumava amb aquest 100 partits disputats en la màxima competició continental. A banda de tot això era un partit especial perquè, sorprenentment, es va iniciar cinc minuts després de l’hora establida. El motiu: el retard del bus del Manchester United per a arribar al seu estadi. La puntualitat britànica, en entredit. Segons un delegat UEFA, el culpable era el trànsit de la ciutat.
Poc després, el trànsit dels 22 jugadors en la gespa discorreria d’una àrea a l’altra: durant els primers minuts ambdós equips buscaren arribar a la porteria rival amb balons ràpids. I ho feien, però sense crear ocasions clares de gol. Futbol vertical encara que poc efectiu.
El primer avís va ser roig i arribà en el minut 6: Piccini intentava regatejar dins de la seua àrea i el Manchester, per poc, no aprofitava el regal. Garay es desesperava poc després cridant als seus companys perquè no tornaren a fer cap concessió més.
El València també tenia les seues ocasions però sols faltava connectar l’última passada, una cosa que es convertiria en la tònica del partit. Guedes xutava a porteria en el minut 11, però el baló era blocat per De Gea sense molts problemes. Un Guedes, per cert, que es va convertir en un maldecap constant per a Antonio Valencia, que tallà el joc del portugués amb una forta entrada que, segons l’àrbitre, Slavko Vincic, no va ser mereixedora de targeta. Com a resultat, Guedes va estar alguns minuts coixejant. Afortunadament per al València, es va poder recuperar i acabar la primera part.
El Manchester va agafar aire durant el descans i eixí més encertat que l’equip de Marcelino. Els quinze primers minuts es jugaren en el mig del camp valencianista.
Fins que, en el minut 66, el València disposava d’una jugada molt clara: Piccini, que no havia estat molt fi durant la primera part, centrà des del lateral dret perquè Rodrigo adormira el baló en l’àrea i Batshuayi rematara alt. Pareixia que els blancs començaven a espolsar-se el domini anglés.
No obstant això, era Lukaku qui la tenia en el minut 70. Baló llarg al davanter, que connectava un fort xut que obligava Neto a estirar-se per enviar a córner. El porter del València tindria en aquesta segona part intervencions de mèrit.
L’intercanvi frenètic de colps, amb arribades a l’àrea dels dos equips, que es desgastaven al màxim per controlar l’esfèric, començava a ser la norma en arribar a l’equador de la segona part.
Marcelino donà entrada a Gameiro, Soler i Txérixev per Batshuayi, Coquelin i Guedes per tal d’aconseguir la gesta de guanyar a Old Trafford per primera vegada.
I podria haver-ho fet si en el minut 78 Antonio Valencia no haguera tret un baló que, si haguera arribat als peus de Rodrigo, hauria posat en serioses dificultats a De Gea. El València volia però no arribava per mil·límetres. El partit es podia decantar cap a qualsevol costat de la balança.
L’esglai més gran per a la parròquia valencianista arribaria en el minut 84: Piccini arriscava fins al límit. Falta comesa a un pam de la línia de l’àrea. Rashford enviava el llançament escorat a la creueta. Aquest gol hauria significat la sentència en el partit i probablement la del València en la present Champions. Traure un punt d’Old Trafford començava a ser un resultat no tan roín, sobretot després de l’última ocasió, que va ser per als rojos en el 92.
Els 650 aficionats valencianistes que acudiren al Teatre dels Somnis estaven presenciant un partit molt intens i disputat pels dos equips, que es desgastaren fins a l’últim minut i no especularen amb el resultat en cap moment. Però hi havia poc de temps per a més.
Al remat, final sense gols en un bon partit dels de Marcelino, als qui sols els va faltar major exactitud en els últims metres. Afortunadament, encara disposen de temps per a afinar la punteria.
