Camí de la novena | La Copa del Generalíssim de 1949

Des de la primera Copa del Rei (Copa del Generalíssim) guanyada el 1941 fins a la de 1949, el València havia arribat tres vegades més, totes consecutives, a la final del torneig, però sempre havia caigut en l'últim partit. Les dues primeres vegades en el 1944 i 1945 contra l'Athletic de Bilbao i el 1946 contra el R. Madrid CF. Va ser l'any 1949 quan es va venjar d'aquestes dos primeres.

Un any que arribava ja amb la mítica davantera elèctrica en plena descomposició, però que encara conservava part dels anys daurats d'aquesta. L'únic que no estava en plantilla era Gorostiza, que havia abandonat el futbol d'elit tres anys abans. La resta encara es mantenia en l'equip, però Amadeo veia cada vegada més pròxima la seua retirada i la seua participació en l'equip aquell any va ser escassa.

Per a Epi aquest també va ser un dels últims partits amb el València abans d'anar-se'n a la Reial Societat la temporada següent. Mundo, convertit en llegenda, capità i en el màxim golejador històric de l'equip també estava esgotant els últims dies com a valencianista. L'únic a qui encara li quedava més futbol en les botes era Asensi.

Un partit en què el València havia arribat després de deixar en el camí al Deportivo de la Corunya, la Reial Societat i el FC Barcelona de César i Ramallets.

Però la final era una altra cosa. Telmo Zarra ja era el tercer màxim golejador de la Copa i ja acumulava tres trofeus al màxim golejador de la Lliga, on precisament batallava amb Mundo, que n'acumulava dos.

Un partit que es va jugar a l'estadi de Chamartín davant de 70.000 espectadors vinguts des del País Basc i des de València. Quincoces era el tècnic de l'equip del Túria i l'anglés Henry Bagge el dels bascos.

El duel va ser intens, molt físic i només es va decantar gràcies a un gol d'Epi en el minut 62 que, a la fi, va acabar suposant el seu últim títol com a valencianista.