Trini Marín: “Vaig crear la meua pròpia línia de roba, perquè vull que les persones de talla baixa puguen eixir de la botiga sense necessitat de dur-la a una modista”

Trini Marín i Jose Asensio són persones de talla baixa. És així com els agrada que es referisquen a ells, quan la gent no coneix els termes específics –displàsia i acondroplàsia– que tenen les respectives malalties. En Som de casa han volgut saber si en el seu dia a dia l'alçària és un estigma o un avantatge. Així és la vida d’una parella de talla baixa.

P. Quina alçària feu?

Trini. 1,20.

Jose. 1,33.

P. Com és la vida per a una persona que fa aquesta alçària?

Jose. Una vida normal. L’únic és que en el dia a dia, quan vas a llocs, trobes que les coses no estan adaptades per a la gent com nosaltres, perquè hi ha més gent de talla normal que de talla baixa.

Trini. Problemes cada dia no solem tindre'n. Hi ha coses, clar. Majorment per la societat…

P. Per l’estigma? Perquè la gent parla de nanos, de bombers toreros, de coses com aquestes, no?

Trini. Això s’ha d’aparcar ja. Si no vols dir acondroplàsia o displàsia, pots dir que som persones de talla baixa. Però el que s’ha de llevar de la societat és això de dir-nos nanos o bombers toreros, perquè som persones amb sentiments, com tot el món.

P. Us heu sentit discriminats alguna vegada al llarg de la vostra vida, per exemple a l’escola?

Trini. Alguna vegada, però fora del nostre entorn.

P. Quan parleu del vostre entorn us referiu a gent de la vostra talla?

Trini. No, clar. Parlem de la nostra família, o d’amistats, o de l’escola i l’institut o, si ixes de festa, de la discoteca…

P. El teu cas és genètic, Trini?

Trini. No, tinc entés que el meu és una mutació. Hui dia no saben quina malaltia de creixement tinc i en els estudis genètics no apareix. Veient el físic i les limitacions em van posar un nom genèric: displàsia osteocondromuscular.

P. O siga, que el teu cas és únic?

Trini. Pel que jo sé, fins hui dia no hi ha ningú que tinga la mateixa malaltia. De fet, estic en estudi, perquè no hi ha ningú.

P. I en el teu cas, Jose?

Jose. Jo tinc un altre germà que, amb cinc anys i mig de diferència, és igual que jo.

P. Quin diagnòstic et van fer?

Jose. Acondroplàsia.

P. Per a trobar faena, has tingut algun problema? Eres camioner, veritat?

Jose. Treballe en un lloc on desballesten cotxes i la meua activitat consisteix a conduir el camió i anar als tallers per a arreplegar els cotxes i dur-los a desballestar, descarregar-los…

P. Tens el camió adaptat?

Jose. No, perquè els vehicles industrials no es poden adaptar.

P. I com t’ho fas?

Jose. No em cal, perquè hi arribe. Justetet, però hi arribe. I el cotxe tampoc no el tinc adaptat, perquè també hi arribe.

P. I tu, Trini, en què treballes?

Trini. Jo tinc una marca de roba per a persones com nosaltres, de talla baixa.

P. Vas veure ací una oportunitat, no?

Trini. La pandèmia em va ajudar a veure que les persones de talla baixa estem fora del món de la moda i em vaig proposar que tenim el mateix dret que la resta de la gent a tindre la nostra pròpia marca de roba i no anar a la botiga, comprar i després haver d’anar a la modista perquè te l’arregle. No. Jo el que volia és poder eixir de la botiga amb la meua roba, com fa la meua germana, que fa 1,60. Aquest era el meu propòsit.

P. Perquè tu on compraves abans?

Trini. Jo no havia tingut mai problema perquè comprava a les botigues de xiquetes i no m’havia d’arreglar res. Però a Jose, per exemple, li ho havia d’arreglar tot.

P. El pantaló que porta, per exemple?

Trini. No, perquè tot el que porta hui ell ja és de la meua marca i la meua jaqueta, també. A Tu Altura Moda es diu. Perquè està a l’altura de tot el món.

P. Com veieu la vida vosaltres?

Jose. Normal…

Trini. Jo pense que això va en funció del caràcter de cada persona. Depén de com et prengues la teua discapacitat i de com el teu entorn t’ajude a saber llevar-la.

P. Teniu més de quaranta anys i supose que, quan vau nàixer, no hi hauria tanta informació com ara. Què us van explicar els vostres pares?

Trini. Als meus pares no els van explicar res. Jo vaig nàixer com una xiqueta normal, i amb dos anys, quan vaig anar a la revisió mèdica que ara anomenen de xiquets sans, el pediatre es va adonar que el meu germà, que era un any menor que jo, seguia creixent i jo m’havia quedat estancada. Em van enviar a Madrid i allí els van dir que tenia alguna cosa relacionada amb el creixement, però que no sabien dir-los què. Això va ser una poalada per a la meua família.

P. Per això cal fer aquestes coses, no? Per a donar visibilitat que hi ha gent de totes les talles…

Trini. És molt important.

P. Què li diries a la gent que de vegades s’ha burlat de vosaltres?

Trini. Jo sempre dic que s’haurien de posar en el lloc de l’altre. Que per un segon es posaren en les meues sabates per a poder sentir el que jo sent quan em diuen aquestes coses… Que cadascú es posara en la pell de l’altre per a saber el dany o la felicitat que pot causar amb les coses que fa.

P. La casa la teniu adaptada?

Jose. En general, no. Tenim algun tamboret, el lavabo del bany, un poc més baix... No tenim banyera. Hem posat dutxa per a poder entrar millor, no tenim mobles a la part de dalt de la cuina…

P. A l’hora d’enamorar-vos... Heu tingut altres parelles? És veritat que tot flueix fàcilment, o no?

Trini. Amb una persona com tu, flueix; amb una persona que no és com tu, costa un poc, però també flueix.

P. O siga, que hi ha gent a qui no li importa la mida, no?

Trini. Sí. De fet, nosaltres tenim amics que som com nosaltres i estan amb gent de talla normal, per dir-ho així, encara que em costa dir això de “normal”.

P. I en qüestió de fills, no heu volgut tindre'n, no heu pogut?

Trini. No hem pogut.

P. Però esteu de meravella així, supose, veritat?

Trini. I tant.

P. Trini, eres única per més d’un motiu, ho saps, veritat?

Trini. Gràcies, per la part que em toca. Jose també ho és, eh?

P. En què l’admires?

Trini. Que una persona de talla baixa conduïsca un camió, per a mi és digne d’admiració. No vull que la gent de talla baixa es prenga això malament, perquè jo també soc de talla baixa. Però no es pot negar que és un mèrit i, quan ell baixa del camió, la gent flipa. Jo només he anat amb ell alguna vegada, però em sembla molt meritori la força que demostra per a descarregar els cotxes i enganxar-los i desenganxar-los… Tu el veus amb 1,30 metres i dius "Com pot fer això?". Doncs olé, eh que pot!