Picornell: "L’aigua m’arribava als turmells, però el director em deia: 'Continua, continua!'"
El periodista de Canal 9 comenta la famosa final de "l’esclafit" (València CF-Deportivo, 1995) en No tenim trellat
No tenim trellat inicia la nova temporada repassant els millors moments de la televisió valenciana amb un convidat mític. El reconegut periodista de Canal 9 Miguel Ángel Picornell ha passat pel sofà dels desvergonyits cosins i ha fet un repàs per la seua trajectòria en la cadena, que ha deixat moments inesborrables en la memòria de tots els valencians i valencianes.
La final de l’aigua
1995, Final de Copa del Rei entre el València CF i el Deportivo de la Corunya. En la secció "Pitjor és morir-se", Miguel Ángel Picornell comenta la famosa retransmissió de "l’esclafit". Llamps, trons, granís mentre queia aigua a bots i barrals, "el diluvi universal", segons explica mateix periodista. Una final que, sens dubte, ha passat a la història per la meteorologia adversa i que s’ha consolidat com una icona per als amants del futbol valencià.
L’aigua anava pujant, m’arribava als turmells, però el director em deia: "Continua, continua!"
La televisió pública valenciana era l’únic mitjà que oferia en directe les imatges des del Santiago Bernabéu. Un senyal que oferia a l’audiència del nostre territori un testimoni directe del duel dels dos equips a Madrid. "En aquell moment només pensava a fer el meu treball i contar allò que estava passant", explica el periodista de Gandia. Però, l’equip de bombers convidaren a suspendre la connexió en directe pel risc d'un curtcircuit i de descàrrega elèctrica. Sense perdre el semblant de rigorositat, Picornell va reconduir amb extraordinària habilitat la situació i va tornar la connexió al Centre de Producció de Programes de Burjassot.
I en aquell moment es va guanyar els espectadors i un lloc indiscutible en l’imaginari col·lectiu valencià.
Hem de despedir perquè en qualsevol moment açò pot pegar un esclafit!
"Si s’ha de cantar, es canta”
El convidat "al piset" d’Oscar Tramoyeres i Gemma Juan confessa que no es podria guanyar la vida com a cantant ni ballarí, ja que són disciplines totalment allunyades de la seua zona de confort. Tanmateix, el seu particular estil, el va fer recurrent en l'apartat d'entreteniment de la cadena amb interpretacions músical del mític de Nino Bravo.
No sé ballar ni sé cantar, però si s’ha de ballar, es balla, i si s’ha de cantar, es canta
