Maryní Callejo, la productora oblidada que està darrere de l’èxit de la cançó “Un beso y una flor”

Als anys 70, a Espanya, Maryní Callejo era coneguda com una “caçatalents musical”. Als periòdics de l’època podia llegir-se el seu nom en les pàgines de la secció de cultura. D’ella deien que era un “cas únic” i també “la directora musical espanyola més jove”. La seua trajectòria professional vinculada a la música va començar damunt dels escenaris, però finalment va triar un altre camí: el de les consoles sonores. 

Callejo va arribar a ser una productora, mànager d’artistes i arranjadora de renom. I, juntament amb Armenteros, va ser l’arranjadora del gran èxit de Nino Bravo: la cançó “Un beso y una flor”. Un treball que, finalment, ha quedat signat pel músic i compositor Jose Luis Armenteros i pel músic Pablo Herrero. Com conta el programa Mítics 70, el nom de Maryní va quedar en l’oblit pel que fa a la seua aportació a la cançó.

I on estaven les dones cantants? 

Per tots és sabut hui dia que la indústria musical d’aquells anys estava controlada i protagonitzada per homes. Com ha dit la periodista musical Manuela Alandes, “les dones estaven, però no van continuar les seues carreres perquè havien de ser mares i no s’esperava d’elles que foren tan independents”.

Hui dia són les dones les que venen, però aquells anys no eren res. José Ramón Pardo - Periodista i editor musical

La artista Helena Bianco, cantant de Los Mismos —grup musical que als 70 i 80 va aconseguir un gran èxit— també ha recordat que moltes xiques "o no s’atrevien o els pares no els deixaven". El mateix Miguel Rios ha reconegut que, en aquells anys, les carreres musicals “eren un vedat de mascles bravos. Semblava que a la dona se li havia donat el paper de ser una fan”.  

“La força d’aquells anys, realment, se l’emportaven els grups musicals integrats per homes. Els majors fixatges de les principals productores eren homes”, ha dit Helena Bianco. José Ramón Pardo ha reconegut també aquell “paper secundari” que, ha dit, ha perdurat fins fa no res: “Així ha sigut fins als últims quinze i vint anys. Hui dia són les dones les que venen, però en aquells anys no eren res”.