Mor als 81 anys Eduardo Arroyo, una de les referències internacionals de la pintura espanyola

Eduardo Arroyo ha mort a Madrid als 81 anys. L'autor és un dels màxims exponents de l'anomenada figuració narrativa i un dels pintors més rellevants del segle XX, tot i que també ha desenvolupat una intensa activitat artística en els camps de l’escultura i l’escriptura.

Ha sigut Premi Nacional d'Arts Plàstiques, Medalla d'Or al Mèrit de Belles Arts i cavaller de les Arts i de les Lletres de França. La seua obra s’ha exposat regularment als principals centres artístics d'Europa i Amèrica.

Nascut a Madrid el 1937, es va educar a la capital espanyola durant la postguerra i va viure l'exili a França durant la dictadura franquista.

Arroyo va arribar a París com a periodista, però va iniciar prompte una carrera com a pintor. A la capital francesa va connectar amb els cercles intel·lectuals i artístics d'avantguarda i va exercir un paper important dins dels sectors progressistes de la cultura francesa.

El 1965 va signar, amb Gilles Aillaud i Antonio Recalcati, el Manifest pictòric en reacció contra l'informalisme de l'època. L'exposició col·lectiva, presentada aleshores a la galeria Greuze de París amb el títol “Viure i deixar morir, o la fi tràgica de Marcel Duchamp”, va suposar un escàndol i una fita dins de la figuració europea dels seixanta.

Detingut a València en la dictadura franquista

La seua primera exposició a Espanya, el 1963, va ser clausurada per la censura franquista. Anys després, quan el van nomenar comissari de la Biennal de València, va ser detingut en aquesta ciutat i reclamat pel Tribunal d'Orde Públic.

Arroyo no va decidir establir-se a Espanya fins al 1976, amb l'arribada de la democràcia, la qual cosa va significar que la seua obra solament va poder ser vista amb normalitat a partir de l’any 1980.

Ja en democràcia, a Espanya va realitzar algunes mostres, com l'antològica del 1982 a la Biblioteca Nacional de Madrid.

No va abandonar mai la seua vocació literària i com a escriptor va publicar el 1974 Treinta y cinco años después, una denúncia contra el règim franquista. El 1986 va estrenar a Munic el seu primer drama, Bantam.

Entre les seues últimes exposicions es troba la reunida a París l'octubre del 2015, una mostra sobre els seus millors retrats dels seus últims cinquanta anys.