Acadèmia Valenciana de la Llengua | La paraula en imatges: 'oroneta'

Una oroneta no fa estiu, proclama una dita popular, volent indicar que un cas aïllat no es pot prendre com a norma general. Però un estol d'oronetes és un senyal inequívoc de la temporada estival. Sovint s’ajunten en grans grups en cables de la llum, cornises d’edificis o altres estructures elevades, a on fan petar una xarradissa inconfusible. Estos pardalets disposen d’una gran diversitat de senyals sonors en funció de la situació.

L'oroneta té entre quinze i dènou centímetres de llarg, des del cap fins a l’extrem de la cua. El plomatge dominant del seu cos és majoritàriament de color negre, amb tonalitats blavenques per damunt, si bé té una pinta rogenca en el front i en la barba, i les plomes de la panxa són blanques, més lluentes en els mascles.

Les ales són llargues, estretes i punxegudes, i la cua, molt bifurcada. Esta estructura corpòria els permet fer autèntics vols molt acrobàtics, necessaris, per una altra banda, per a poder caçar insectes, que constituïxen l’aliment bàsic de la seua dieta.

Per això, en els rituals d’aparellament, els mascles volen al voltant de les femelles, emetent uns xiulits estridents per a cridar la seua atenció i desplegant ostentosament les ales. La disposició simètrica de les ales i la llargària de la cua és un senyal de vitalitat i capacitat de vol, i per tant una garantia que podrà proporcionar aliment abundant a les possibles cries que puga engendrar.

Esta au, coneguda en la terminologia científica com a Hirundo rústica, rep també en algunes comarques valencianes els noms de oronella i orendella.