Adrián Calero, de la ONG Pallassospital: “És un treball que no paga la pena, sinó que paga l’alegria”

Durant el Carnestoltes, quan tenia només que huit anys, Adrián Calero va patir un desmai anant en bicicleta, el van atropellar i es va pegar un fort colp al cap. A la nit, mentre estava en cures intensives, va entrar en coma.

“A l'endemà, quan em vaig despertar, ja m’havien operat i el primer que vaig veure van ser els meus pares a l’altre costat d’un cristall, somrients”, recorda Adrián en Bona vesprada. “Em feia molt feliç veure colors, perquè em transportava fora del que m’havia passat”.

A partir dels seus records, poc a poc Adrián va unir totes les coses que li havien aportat un poc de llum durant aquella traumàtica experiència: els colors, els somriures… Encara quedava un element més.

“Recorde que estava gitat amb una revista i de sobte em van posar un titella damunt: quan vaig alçar la vista, vaig trobar un pallasso d’hospital”. Així és com va decidir que volia formar part de l’organització valenciana Pallassospital.

Aquesta ONG treballa per a millorar la salut emocional i la qualitat de vida dels menors hospitalitzats a la Comunitat Valenciana, principalment als centres on poden trobar pacients que pateixen càncer o altres malalties que requereixen estada de llarga duració.

“La missió de Pallassospital és contribuir al mateix objectiu de l’hospital, que és curar pacients”, explica Sergio Claramunt, director i fundador de l’organització. “Però ells se centren més en la part física i fisiològica, en la malaltia, i nosaltres més en la cura emocional i psicològica, tant dels pacients com dels familiars”.

L’equip de Bona vesprada ha parlat amb familiars de menors ingressats i les opinions són unànimes: “No és plat de bon gust trobar-se a l’hospital i, cada vegada que entren a l’habitació, ens fan oblidar un poc la raó per la qual ens trobem ací”. Coincideixen a dir que és una ajuda perquè els xicotets pacients superen l’angoixa de passar tants dies tancats.

“Les famílies sempre es mostren encantades de les nostres intervencions i ens comenten que de repent és la primera vegada que veuen somriure o riure el xiquet o la xiqueta que hem anat a veure des que estan a l’hospital”, confirma el director de l’organització.

“Crec que el somriure és vital en aquest i en quasi tots els àmbits”, assegura Adrián, per la seua part. “És el que ens fa superar-nos”.

Segurament per això, enguany l’associació valenciana ha rebut el Premi Max d’àmbit social de les arts escèniques. Però els premis no s’esgoten amb aquest guardó nacional.

“Fer feliç un xiquet hospitalitzat em dona felicitat a mi, i me’n vaig molt feliç d’ací”, assegura Adrián Calero. “Per això jo no diria que aquest treball paga la pena: diria que paga l’alegria”.