Borrasca Charles

Charles va presentar unes condicions tan peculiars que els models numèrics no van saber anticipar exactament com afectaria el nostre territori. Podem remuntar-ne la gènesi fins al 9 de novembre, prop de les Bahames, on diverses tempestes xicotetes van començar a organitzar-se fins a formar un cicló subtropical. Encara que això en si mateix no és cap novetat, el fet verdaderament interessant es va produir quan la direcció de gir d'este cicló el va impulsar cap a la Península. Va travessar l'Atlàntic a una velocitat inusual i va arribar al voltant de les Canàries en a penes un dia; només emn va tardar dos a fregar la costa de Cadis.

El moviment accelerat d'este sistema va fer entendre als models predictius que es transformaria en una gran borrasca, un procés que ràpidament va ser batejat, amb un cert to alarmista, com a "ciclogènesi explosiva". No obstant això, esta profundització no va resultar tan greu com es preveia inicialment. En lloc d'això, el fenomen s'ha traduït en un conjunt de tempestes que, si bé han deixat pluges abundants i vents forts, han quedat molt lluny de les enormes ratxes huracanades previstes.

El debat sorgix quan les prediccions meteorològiques i els avisos emesos s'allunyen —afortunadament per a la població— de la realitat tan adversa que pronosticaven. En els mateixos mapes meteorològics no s'apreciava de manera rotunda una ciclogènesi explosiva, ja que no es donaven les condicions òptimes per a esta formació, un detall tècnic que l'expert Francisco Martín León ja va apuntar abans de l'arribada del temporal. S'esperava una borrasca, però no ha seguit el patró clàssic, sinó que s'ha acabat definint plenament en la fase final, quan ja travessava el territori peninsular.

En les xarxes socials, diversos aficionats i col·lectius s'han mostrat crítics amb la gravetat dels pronòstics. Entre ells, MeteoBadajoz assenyalava en X que "hi ha hagut massa estímuls i massa possibilitats obertes", ha qüesionat la rapidesa dels canvis en les previsions i ha acusat d'una certa falta de rigor els responsables dels avisos. D'altra banda, en la mateixa plataforma, Cadizmet explicava d'una manera més assossegada i tècnica quines han sigut eixes peculiaritats atmosfèriques que han "tornat bojos els models numèrics".

Este debat, encara que per a l'opinió pública puga paréixer incomprensible —ja que les conseqüències han sigut molt més benignes de l'esperat—, resulta absolutament necessari des d'un punt de vista científic. Ens obliga a replantejar-nos què se'ns escapa en l'anàlisi de l'atmosfera i per què els superordinadors no han sabut desxifrar el comportament d'esta tempesta. L'estudi de les anomalies de la borrasca Charles hauria de servir per a afinar els algoritmes de predicció i evitar el desgast en la confiança ciutadana que provoquen les falses alarmes. En un context de canvi climàtic, on els patrons atmosfèrics poden tornar-se cada vegada més atípics, comprendre per què fallen els models quan preveuen el pitjor és un pas fonamental per a protegir-nos millor quan l'amenaça siga real.