El gran sopar de la nit de Nadal: una tradició castellana que va arribar amb la televisió

Potser la població més jove pensa que sempre hem celebrat la nit de Nadal com ara, amb tots els excessos possibles. Però res més lluny de la realitat. Esta tradició és castellana en realitat, i comença a conquistar-nos a partir dels anys 50 i 60.

Les festes amb milers de persones comprant el millor menjar per al sopar de la nit de Nadal són relativament noves, i comencen després de l’aparició de la televisió a mitjan segle passat.

Vicent Baydal, cronista oficial de la ciutat de València ha explicat als informatius d’À Punt que, a partir dels anys 50 i 60 a la Comunitat Valenciana va començar a “copiar-se el model castellà”; sobretot a través de la televisió, perquè a Castella sí que se celebren les vigílies.

Per tant, fins als anys 50, les cuines i taules la nit de Nadal valencianes eren molt més senzilles. Els àpats eren frugals: “Es menjava potser peix, una mica d’abadejo o un bollit i poca cosa més”, indica Baydal.

Està documentat en llibres que els mediterranis no som tant de recolliment com de celebrar la festa. Per això el dia gran de menjar és el dia de Nadal, quan ja se celebra la festa perquè Jesucrist ha ressuscitat i, per tant, es fa el dinar més copiós de l’any. Generalment, solia ser un gran putxero, segons Baydal.

Es tracta de dos models contraposats el castellà i el valencià, que són diferents també en la Setmana Santa. Com diu Baydal, els castellans celebren els dies de Setmana Santa amb processons, mentre que els valencians celebren la Pasqua.

Són dos formes de viure diferents, i una d'elles ha guanyat terreny. Baydal explica que “les cultures pròpies i amb una personalitat singular” cada vegada estan més assimilades per les cultures dominants. “Anem incorporant elements amb el risc de poder desvirtuar la nostra pròpia tradició”, postil·la.

Una assimilació cultural que ara ens conquista des d'altres llocs, com ara la tradició del Pare Noel.