La riuada oblidada del 1949: el dia que el Poio, el Túria i el Carraixet es desbordaren

La riuada del 1949 és un episodi poc recordat en la història valenciana recent, tot i que va marcar un abans i un després en la relació de la capital i els pobles amb els seus rius i barrancs. Aquell 28 de setembre, ara fa 76 anys, pluges torrencials a la capçalera del Túria i a les serres pròximes desencadenaren un desbordament sobtat que es va estendre amb rapidesa per l’Horta, nord i sud, i per la capital. El balanç va ser tràgic, amb més de quaranta víctimes mortals oficials només a València i nombrosos danys materials en més d’una vintena de municipis.

Segons ens narra Iván Portugués Mollá, professor de Geografia de la Universitat de València, va ser una dana que es desplaçà de sud a nord: “primer va afectar la zona de Poio, després a la Calderona i va continuar pujant cap a Castelló, amb crescudes també importants a la zona del riu Millars i Sec”.

A València, els efectes més greus es concentraren al barri de Campanar, on el caixer del Túria encara no comptava amb un ampit de protecció i l’aigua es va escampar pels carrers. Al nord, el Carraixet i els seus afluents van arrasar des de Bétera fins a la mar, amb nivells que van fregar els tres metres d’altura, passant per pobles com Montcada i Alboraia; la tempesta també afectar alguns altres pobles de l'Horta Nord, com Massamagrell. Al sud, com a precedent històric de l’última barrancada del 2024, la rambla de Poio va devastar camps i pobles com Chiva, on quatre persones van perdre la vida, Catarroja o Massanassa.

La sorpresa va ser general, ja que a la ciutat i al litoral quasi no hi havia plogut, però l’onada d’aigua arribà amb una força extraordinària, amb cabals de fins a 2.400 m³/s. Una situació ben coneguda malauradament pel poble valencià i que s’ha repetit en diferents moments de la història a conseqüència de l’orografia del terreny. És el que es coneix com a flash flood —en valencià, inundació fugaç—, provocada per pluges torrencials en serres de l’interior prelitoral, que concentren molta aigua en poc de temps, i que descendix a gran velocitat propulsada per la inclinació dels camins que s’obrin cap a la mar.

L'evolució del desbordament del Túria

El Poio agrana l'Horta Sud

L'Horta Nord negada pel Carraixet

En el cas del capítol del 49, se sumà el context de postguerra que agreujà encara més la tragèdia d'un episodi de pluges tan intens. El Túria s’havia convertit en un espai degradat, ocupat per xaboles i horts de supervivència on, fins i tot, feien extracció de matèria primera per a la construcció. La ciutat havia recollit la migració dels exiliats de la guerra i del camp, sobretot de Terol i Conca i es calcula que entre 8.000 i 10.000 persones vivien dins del llit, en prop de 2.000 barraques. El llit del Túria era, de fet, el suburbi de València, perquè aleshores, a la ciutat, no hi havia “perifèria”, en estar rodejada d'horta productiva que no permetia créixer i construir vivendes en ample. Esta catàstrofe, coneguda també popularment com la riuada de les barraques, va deixar al descobert la precarietat d’un sistema urbà sense defenses adequades i la vulnerabilitat d’una societat colpida per la misèria i la repressió del règim franquista.

La riuada del 1949 va suposar un avís que, amb tot, no va ser suficient. Les autoritats van prohibir noves barraques al llit del riu i van projectar obres de defensa, però la dinàmica d’ocupació i explotació del Túria va continuar en la pràctica. Huit anys més tard, la ciutat patiria un desastre encara més gran, la riuada del 1957, la qual acabaria marcant per a sempre la memòria col·lectiva i provocant la projecció definitiva del desviament del riu amb el conegut com a Pla Sud.

Amb el pas del temps, eixa memòria col·lectiva ha relegat la riuada del 1949 a un segon pla. Segons Portugués, l’opacitat del franquisme va fer per dissimular l’impacte de la catàstrofe, però, a més, el perfil de les víctimes, majoritàriament de classe baixa, tampoc va ajudar que la tragèdia fora més mediàtica.

Els desastres del 1957 i els posteriors, com la pantanada de Tous del 1982 o fins i tot la barrancada del 2024, la més mortífera segons les xifres oficials, han guanyat popularment més protagonisme amb el pas del temps. No obstant això, les aigües d’aquell 28 de setembre van deixar una empremta que encara hui es pot llegir en la història urbana de València i la resta de municipis. Totes les riuades, des d’abans del 1949 i fins al 2024, han marcat la identitat i el traçat de la ciutat i els pobles, recordant una vegada i una altra que el Túria i els seus afluents, tan lligats a la vida i a la fertilitat de l’horta, també són capaços de mostrar el seu rostre més devastador.