La jutgessa de guàrdia en la dana: "Vam muntar l'oficina en una gasolinera que semblava una zona de guerra"

Una telefonada a les dos i mitja de la matinada va alçar del llit Lucía Mayordomo. No li va estranyar que sonara el mòbil, perquè estava de guàrdia, però sí, i molt, el que li explicava amb veu alterada l'interlocutor a l'altra banda de la línia. Jorge, un agent de la Guàrdia Civil de Paiporta li explicava que hi havia una xifra indeterminada de cadàvers, inclosos un parell de companys que havien quedat atrapats a la caserna, "probablement morts". "De quants en parlem?". Entre 15 i 20, va entendre, "una barbaritat".

Començava així el periple de la magistrada titular del jutjat d'instrucció número 2 de Torrent. La primera que va arribar a la zona zero i que va alçar els primers cadàvers i prendre testimoni a víctimes de manera absolutament precària, amb la cafeteria d'una gasolinera com a improvisada oficina, d'on no es va moure durant dos dies consecutius. El partit judicial representa Torrent, Picanya, Paiporta, Aldaia i Alaquàs, alguns dels municipis més afectats per la barrancada.

Mayordomo ha contat la seua experiència en Les notícies del matí. Ha explicat com va avançar a dures penes, a fosques, enmig del desastre (muntanyes de cotxes, canyes, bults i fang) en companyia d'un forense, a l'encontre del Guàrdia Civil; com els van rescatar, quan el conductor ja no podia avançar, i els van pujar a un segon vehicle; o com van acabar parapetats en una gasolinera de Paiporta guiats per la llum d'una estrela de l'estació, l'únic lluminós que funcionava en quilòmetres de foscor.

Un autobús ple de persones rescatades amb mantes tèrmiques la va començar a situar en la magnitud de la tragèdia. S'havia gitat a les 22 hores i a penes sabia res de les inundacions. En la gasolinera va instal·lar una precària oficina. I allí va continuar durant 48 hores. A les 9 del matí ja tenia coneixement de 20 cadàvers.

"Em preocupava molt que es fera de dia. Pensava: 'Els difunts estan al carrer. Afanyem-nos que encara és de nit, que no els vegen'", recorda sobre les primeres impressions de la seua tasca aquella nit, intentant protegir la dignitat de les víctimes i els familiars. Prompte es va adonar que el protocol judicial per a catàstrofes havia fet curt.

La gent arribava sagnant, amb ferides, els banys eren una zona de guerra, arribava gent major amb mantes a les quals assistien en el moment, era una situació molt de guerra

"Ocupàvem una gasolinera i la gent arribava sagnant, els banys eren una zona de guerra, on s'atenia gent amb ferides, plena de fang, de sang... Arribava gent major amb les mantes, a les quals atenien en el moment, era una situació molt de guerra", recorda sis mesos després.

Assessorada per un company, va començar a obrir peces separades per a cada víctima, un treball a peu de carrer que va facilitar els tràmits d'identificació. L'arribada de la lletrada del jutjat, la seua "mà dreta", va espentar el procés. "Vaig pensar, tinc la força per a seguir", rememora. Poc després, s'acabaria reobrint el jutjat de Torrent, malgrat el fang i la destrucció, per la implicació de la plantilla, que es comunicava amb la magistrada a través del mòbil d'un veí.

Em preocupava molt que es fera de dia amb els difunts al carrer

"En una setmana i mitja, quasi la totalitat de les víctimes estaven identificades, sense cap dubte, en este partit judicial, i els papers estaven entregats als familiars (perquè les soterraren). Només va ser possible gràcies a tindre l'ajuda d'un grup de persones excepcionalment preparades que ho van donar tot", ha explicat.

De l'experiència i el tracte amb les víctimes recorda la necessitat d'aplicar una "sensibilitat especial", de tindre "molta cura" perquè "la gent que patia no haguera de fer més que l'imprescindible". I reivindica el treball "artesanal" d'un jutge en estes circumstàncies. "Cal actuar, però has de ser molt humà, perquè les víctimes són éssers humans. Pateixen i ho passen malament. I qui decidisca sobre les seues vides almenys ha de tindre temps per a fer-ho bé. Sempre he cregut en això. I esta experiència em reforça més la creença que este treball cal fer-lo des del respecte i l'atenció", ha relatat Mayordomo.

Malgrat que la inundació també havia arrasat el jutjat de Torrent, la magistrada i els companys van completar el treball en temps rècord. L'esforç maratonià, que no va entendre d'horaris ni instruccions més enllà de l'autoexigència professional, ha sigut determinant per a la investigació penal. Considera "admirable" i "digne de respecte" el treball de la jutgessa de Catarroja, pel repte que ha assumit en "una causa que no és una cosa fàcil". Acabada la seua faena sobre la dana i després de setmanes d'intensitat i estrés, Lucía Mayordomo encara s'esforça per a reubicar-se en el lloc de treball, atenent les qüestions ordinàries d'un "jutjat de poble" sense l'omnipresència del fang d'aquells dies. "He decidit quedar al marge d'estes informacions per salut mental", ha explicat a la ràdio d'À Punt.

(La notícia falsa de Bonaire) no era la informació que jo tenia, però et deixes portar per eixa ona d'angoixa i t'arribes a preguntar, 'serà veritat?'

"No véiem la televisió ni escoltàvem la ràdio, no hi havia temps, ni cobertura, i ens semblava una absoluta frivolitat fer-ho, la veritat", assenyala esta jutgessa que, no obstant això, admet que quan va arribar a casa i va parlar amb la seua filla de vint anys es va adonar que faules, com el de l'aparcament del centre comercial Bonaire "corrien com la bromera" malgrat contradir la informació de la qual ella disposava.

"No era la informació que jo tenia, però et deixes portar per eixa ona d'angoixa, t'arribes a preguntar si serà veritat. De fet, vaig parlar amb una capitana de l'UME que estava llevant aigua en el Bonaire. Li vaig insistir que quan fora possible calia entrar a comprovar si hi havia víctimes. Per les telefonades, pels desapareguts dels quals s'informava, ja s'intuïa que no hi hauria ningú", ja relatat.