La paella valenciana, declarada bé d'interés cultural immaterial

El ple del Consell ha declarat la paella valenciana bé d'interés cultural immaterial mitjançant un decret que recull la denominació principal del plat, l'elaboració de la recepta i les diferents versions al llarg del territori.

La declaració de BIC està centrada no tant en el menjar com en el ritual social que implica, una tradició que aglutina famílies i amistats reforçant els llaços entre les persones, sobretot els diumenges i els dies festius, segons ha destacat la vicepresidenta Mónica Oltra en la roda de premsa posterior al ple. "La paella és un símbol identitari del territori valencià (...) no solament constitueix un plat, sinó que el fet de la seua preparació la converteix en un fenomen social", ha dit Oltra, que ha fet broma sobre la controvèrsia mai resolta al voltant dels ingredients. "Si haguérem entrat en la part material ens hauríem clavat en un verger perquè ja en el Consell hi ha hagut diversitat d'opinions" ha dit la vicepresidenta entre rialles.

El decret descriu la manera de cultivar i collir l'arròs, les diferents tècniques per a elaborar la paella i el simbolisme que aporta en els menjars familiars, per la capacitat "d'unir i compartir". També estableix mesures per a la protecció i salvaguarda, que s'han de concretar en tasques d'identificació, descripció, estudi i documentació del bé, incorporant testimonis i suports materials a fi de garantir la protecció, preservació i transmissió del plat per a les generacions futures.

Un plat vinculat a la història del poble valencià

Els orígens de la paella es remunten a l'any 220 abans de Crist. Va ser Alexandre el Gran qui va portar l'arròs a Europa, però no seria fins a l'arribada dels àrabs que es va sembrar en grans quantitats a València. En el segle XVI es comença a tindre constància de l'ús, el blanqueig i la neteja de la pellorfa de l'arròs. I un segle després apareixen els primers manuscrits sobre 'l'arròs a la valenciana', en què s'explicaven les tècniques per a l'elaboració i es remarcava que l'arròs havia de quedar sec.

Al començament del segle XX, el plat s'escampa internacionalment, espentat pel boom turístic dels anys seixanta a Espanya i l'arribada de turistes estrangers a les costes espanyoles.