'El viaje del Tesoro', el llibre que narra l’odissea per a salvar les obres del Museu del Prado de la Guerra Civil

Quan es complixen 90 anys de l'inici del viatge de les grans obres d'art del Museu del Prado, l'Escorial o el Palau de Llíria per a posar-les fora de perill de la Guerra Civil, el llibre El viaje del Tesoro recorda l'odissea, el desgavell, la sort i el treball minuciós de centenars de persones que va suposar el trasllat.

El llibre es basa en els diaris personals de Manuel de Arpe, restaurador del Museu del Prado i única persona que acompanyà el tresor al llarg dels tres anys que va durar l'epopeia, des de la tardor del 1936 fins a la tardor del 1939. En el seu periple, les obres anaren primer a València, després a Catalunya, Ginebra i finalment de tornada a Madrid.

Van ser més de 3.000 quilòmetres en camions i trens carregats amb 1.868 caixes de més de 140 tones de pes per al trasllat de les quals van ser necessaris 72 camions i 22 vagons de trens que van patir tota classe de contratemps.

Rafael Seco de Arpe, net de Manuel de Arpe i custodi del seu arxiu personal, i l'historiador d'Art Manuel Haro, autors del llibre, han recordat este dimecres a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando algunes de les anècdotes més rocambolesques del viatge.

Així, han recordat com la caixa que protegia Las Meninas de Velázquez sobresortia del camió, “amb la mala sort que anava just damunt del tub d'escapament i la caixa va arribar cremada a València”, però no el quadre.

O com, a conseqüència de les pluges en el trajecte a València, al Retrato del Conde-Duque de Olivares, “li cau aigua a borbollons i els vernissos perderen la seua transparència, quedant tot el quadre amb una capa de color cendra”.

O com a La carga de los mamelucos de Goya li cau damunt un balcó que acabava de ser bombardejat causant greu mal a la tela, que queda trencada en 18 trossos. A l'hora de recompondre el quadre, faltaven diversos trossos, que es pogueren reparar gràcies al lli de les enagües de la dona del majordom del Castell de Peralada, a Girona, relata Seco de Arpe.

Són desenes d'anècdotes, moments de tensió, perills i “desbarataments” que no conclouen fins tres anys més tard, quan en el 1939 els quadres finalment tornen a Madrid, molts d'ells coberts solament per una lona, com demostra una pel·lícula del No-Do comprada fa uns anys per cinc euros en el Rastro de Madrid.