La tornada d’Umberto Eco: amigues i col·legues recorden el semiòleg des del barri del Cabanyal a València

Amb motiu del dècim aniversari de la mort d'Umberto Eco (2016-2026), entrevistem tres estretes col·legues i amigues del semiòleg italià. Parlem amb elles des de València, concretament des del barri del Cabanyal, per ser l’espai on dos d’elles han establert la segona residència. Elles són Lucrecia Escudero —semiòloga i professora argentina, que des dels anys 90 resideix a París— i Cristina Peñamarín, catedràtica emèrita de la Universitat Complutense de Madrid. 

De la seua mà hem pogut arribar fins a Anna María Lorusso. Ella és professora en la Universitat de Bolonya (Itàlia) i ha sigut col·laboradora d’Eco en nombrosos projectes del filòsof fins als últims dies. Amb totes elles hem parlat de l’Umberto Eco professor, de l’Umberto Eco semiòleg, de l’autor dels llibres El nom de la rosa i Apocalípticos e integrados, este últim, referents de moltes generacions d’estudiants i de periodistes. Amb la professora Anna Maria Lorusso, a més, hem abordat conceptes de plena actualitat com són el sentit comú, les fake news, la ironia i la intel·ligència artificial a través de la mirada del semiòleg.

En 2026 es trenca el malefici. El 2026 es compleixen deu anys de la seua mort i conclou el temps de silenci que Umberto Eco havia marcat. Sembla que qui el recorde deu anys després de mort, serà perquè mai el va oblidar. Potser això buscava el semiòleg: que sols els qui vertaderament l'estimaven parlarien d'ell deu anys després de mort.

Per què no s’ha parlat d’Umberto Eco en els últims anys

Umberto Eco va deixar escrit en el seu testament que no desitjava homenatges ni celebracions dedicades a la seua memòria durant, almenys, deu anys. Un desig que la família i totes les persones més pròximes al semiòleg han respectat al màxim. Eixa és la raó per la qual durant estos ultims deu anys no hi ha hagut entrevistes, com tampoc homenatges ni esdeveniments dedicats a ell. El silenci al voltant de la seua persona ha sigut sepulcral. Així ho volia Umberto Eco. I així ha tingut. 

Però el 2026 es trenca el malefici. El 2026 es compleixen deu anys de la seua mort (19 febrer del 2016), el límit que ell havia marcat. Sembla que qui el recorde deu anys després de mort, serà perquè mai el va oblidar. Potser això buscava el semiòleg: que sols els qui vertaderament l'estimaven serien els qui parlarien d'ell deu anys després de mort. Els nous projectes comencen a arrancar i tot apunta que el 2026 serà també l'any d'Umberto Eco. Un any en què la intel·lectualitat, la cultura, la filosofia i els mitjans de comunicació miraràn cap al seu llegat. 

No sembla casualitat l’estrena de l’òpera Il nome della rosa el 27 d’abril del 2025 a la Scala de Milà, dedicada a la seua novel·la, una estrena que a l’Ópera Nacional de París se celebrarà el 2026. A més, com ha explicat la professora de semiòtica de la Universitat d'Urbino Carlo Bo, Tiziana Migliore, durant la entrevista mantinguda amb ella: “El 2026, el Centre d'Urbino, en col·laboració amb el Grup d'Estudis de Semiòtica de la Cultura (GESC) d'Espanya, prepara una conferència per a analitzar una de les novel·les d'Umberto Eco i també un seminari dedicat a la ficció d'Umberto Eco”. Migliore també utilitza la paraula 'homenatge' per a referir-se al “número doble” que la revista Versus. Quaderni di studi semiotici traurà el 2026, amb el títol Relevance and Developments of Eco’s Theory, i està dirigit per Anna Maria Lorusso, Claudio Paolucci, Patrizia Violi. Així que ara sí que sembla que Umberto Eco ha tornat. 

Em vaig adonar que havia entrat definitivament en la cultura de masses quan un dia, fent un crucigrama, vaig trobar la pregunta: “Famós escriptor italià contemporani de tres lletres”. No sabia quin nom posar! Umberto Eco - Semiòleg i autor d''El nom de la rosa'

Confessions d’Eco a Lucrecia Escudero  

La semiòloga Lucrecia Escudero va ser primer alumna i després amiga de joventut i col·lega d'Umberto Eco. Molt promte es va convertir en una més de la família de l'italià amb la qual compartia, des del 1976 totes les celebracions del primer dia d’any. Escudero ens ha parlat de les facetes de l'Umberto Eco més desconegut. 

L’argentina explica que va tindre la sort de conéixer als dos Umberto Eco, al que encara no era mundialment popular i després a l’autor d'El nom de la rosa. En una ocasió, mentre parlava amb Eco, Lucrecia va preguntar al semiòleg quan s’adona que era tota una celebritat. La seua amiga sentia curiositat per saber com vivia el seu amic la nova condició, la de ser una celebritat. Umberto Eco li va confessar: ”Em vaig adonar que era famós quan, en un sopar, em van asseure al costat de Sophia Loren”, i els dos esclataren a riure. El semiòleg va continuar dient que també es va donar que començava a ser ‘algú’ quan li van presentar a la reina del Regne Unit. Eco va reproduir a Lucrecia la conversa: “La reina em va dir ‘It seems that you are a writer' i jo li va contestar: “Yes, madame, somebody has to make the dirty job”. I, de nou, els dos amics tornaren a riure.

La seua amiga recorda com si fora ara que de sobte Eco, en parar de riure, es va quedar pensatiu i li va dir: “En realitat, em vaig adonar que havia entrat definitivament en la cultura de masses quan un dia, fent un crucigrama (Eco en feia tots els dies per a “mantindre viu al cervell”), vaig trobar la pregunta: 'Famós escriptor italià contemporani de tres lletres'. No sabia quin nom posar! Vaig creure que era un error d'impremta; tampoc podia ser Dante perquè no era contemporani i els altres noms que em venien al cap tenien moltes lletres… I, de sobte, em vaig adonar que era jo!”.

El professor Umberto Eco  

Lucrecia va conéixer Umberto Eco quan va assistir al seminari que el semiòleg impartia cada any a Bolonya. Ella va sol·licitar l’ingrés per al curs 1976 i el seu extraordinari currículum va fer la resta i va ser acceptada. D’aquells anys i del professor Eco manté un record molt fresc: “Era molt graciós en la manera d'ensenyar. Tenia una enorme capacitat didàctica. Un gran carisma i sentit de l'humor. Eixa combinació feia que les classes foren fascinants. Era un gran encantador de serps impartint una disciplina dificilíssima, d'un nivell d'abstracció molt alt. Ell aconseguia fer compressible l'incomprensible”. L'argentina va arribar a Bolonya en el temps en què Eco explicava el seu Tractado de semiótica general. 

Lucrecia, anys després, va ser conscient que aquells anys de seminari marcarien tot el seu futur i trajectòria professional i també la seua vida. "Vaig descobrir una cosa molt important per a mi: l'obertura cap a una cultura que podia ser llegida des de la semiòtica”. Lucrecia va cursar tres anys en aquell seminari, des de novembre del 1976 fins al 1979. En el primer curs, va conéixer l’espanyola Cristina Peñamarín, a qui el destí i la influència d’Eco també convertirien anys després en semiòloga. Les dos continuen amb una excel·lent relació d’amistat hui dia i les dos han triat el Cabanyal per a viure prop del Mediterrani.

Apocalípticos e integrados

Aquelles noves amigues, a Bolonya van descobrir un dels seus punts forts de connexió. “Les dos havíem llegit Apocalípticos e integrados, cadascuna en una part del món, ella a Argentina i jo a Madrid, i les dos havíem quedat fascinades”, recorda durant esta entrevista Cristina Peñamarín, catedràtica emèrita de la Universitat Complutense de Madrid. 

Esta especialista en l'anàlisi del discurs i semiòtica de la comunicació social ha reviscut aquells dies amb interés. “En aquella etapa, Umberto Eco era molt sociable, alegre… també era un poc depressiu. En aquell curs, Lucrecia i jo ens vam fer molt amigues d'Eco i del seu col·lega i professor Paolo Fabbri”. Elles dos, juntament amb altres alumnes del seminari, compartien un grup i “eixíem a prendre alguna cosa durant les vesprades”. 

Cristina recorda la intensitat d'aquell curs. Era l'inici de les Brigades Roges de l'any 1977 i Itàlia estava immersa més d'una dècada en un conflicte social generalitzat. I l’esclat social també va arribar a Bolonya. “A partir del gener del 1977, van entrar els tancs… Els semiòlegs van decidir mantindre el seminari, mentre la resta de professors van suspendre les classes. El que féiem nosaltres eren reunions d'amics en les quals preparàvem textos i els discutíem. I algunes d'eixes reunions se celebraven a la casa que Eco tenia a Monte Cerignone”.

Cristina, que va compartir molts sopars en grup amb Eco, s'atreveix a relatar com era el modus operandi de l'escriptor: “Generalment, solia seure al cantó de la taula. Menjava i feia com que no escoltava. De tant en tant, mirava alguna cosa, quedava abstret, no participava en res. Tenia tendència a l'aïllament”.

En finalitzar el seminari, cada alumne va continuar la seua vida acadèmica i professional; això sí, aquell reduït grup d'amics va seguir en contacte amb Eco a través dels seminaris d'estiu celebrats a la ciutat italiana d'Urbino i altres esdeveniments acadèmics. Una amistat que el grup va mantindre fins al 2016.

Les festes de Cap d'Any d’Umberto Eco a Monte Cerignone

Lucrecia Escudero, en mantindre una relació paternofilial amb el semiòleg, va ser convidada des del 1976 a totes les festes de cap d’any de l’autor d'El nom de la rosa. Estes reunions sempre eren en la residència d'estiu que Eco tenia a Monte Cerignone, un antic convent on el semiòleg anys després escriuria bona part d'El nom de la rosa.  

Aquelles festes congregaven una trentena de persones amb noms populars, com l'actor Roberto Benigni, i altres influents de la Itàlia del moment, com la influent arquitecta italiana Gae Aulenti; el periodista, escriptor i polític Franco Furio Colombo o la prestigiosa galerista d'art Franca Mancini… entre d'altres.

El sentit comú, les fake news i la ironia, a través de la mirada del semiòleg

La colega de Lucrecia i Cristina Anna Maria Lorusso, que actualment és professora titular de filosofia i teoria dels llenguatges en el Departament d'Arts (DAR) de la Universitat de Bolonya, es va formar amb Umberto Eco. El semiòleg li va dirigir la tesi de grau i també la tesi doctoral (1998/2002), que la professora va dedicar al concepte de la ironia. A més, ha sigut altra bona amiga d'ell.

Lorusso, especialista en el món de la informació, de la semiòtica de la cultura i la memòria cultural, és una de les millors coneixedores del treball d’Umberto Eco. Amb Eco, va compartir nombrosos i importants projectes professionals i al seu costat va investigar al voltant dels conceptes de falsedat, sentit comú i ironia, tan d’actualitat.

Anna Maria Lorusso, autora de l’obra L'utilità del senso comune (2022), durant l’entrevista mantinguda amb ella ha dit que “per a Umberto Eco, la ironia era un recurs fonamental”. Ho explica així: “La ironia és la capacitat de parlar implícitament, d'expressar judicis sense dir-los clarament i de comprendre qui són els teus iguals (perquè la ironia genera complicitat i, per tant, exclou els que no et segueixen i t'acosta a aquells que estan en sintonia amb tu)”.

La professora ha analitzat el paper que ha exercit el “sentit comú” en l'obra d'Umberto Eco. A ella li hem preguntat pel paper del sentit comú en l'actualitat. Lorusso afirma: “Crec que la teoria de l'enciclopèdia que va desenvolupar Eco és una gran teoria del sentit comú; com funciona el sentit comú, com influeix en nosaltres, com ens controla… I les fake news tenen èxit perquè elaboren estereotips, pors, models… que ja estan presents en el sentit comú, que ja formen part de la nostra enciclopèdia”. 

Quan preguntem a Anna Maria Lorusso quins articles i investigacions destacaria d'Umberto Eco, afirma sense dubtar: “Destacaria els seus treballs sobre la falsedat i el funcionament ideològic”. La professora recorda que va conéixer Umberto Eco molts anys després del seu èxit d'El nom de la rosa. D'aquelles primeres trobades com a alumna seua diu: “El que més em va cridar l'atenció va ser la serietat i passió amb la qual actuava com a professor, el 1995, tot i l'intel·lectual i famós escriptor que era”.

D'Eco també constata: “Estava intrigat com cap altra persona per la intel·ligència juvenil. Posteriorment, vaig començar a treballar molt amb ell i el més sorprenent va ser veure la seua intel·ligència en acció. Era com entrar en el seu laboratori mental i veure una velocitat de connexió i de records que feien que semblara estar dins d'una biblioteca vivent. Per estes dos raons, Eco va ser per a mi un model, que continua sent incomparable i que, per tant, actua com un estímul constant”.

Per a conéixer millor Umberto Eco

Umberto Eco hui dia encara suma legions de seguidors, uns per ser fans d‘El nom de la rosa, altres per l’efecte aconseguit per la pel·lícula, mentre que els estudiosos del periodisme, la semiótica, l’estètica, la publicitat, la televisió i la literatura s’interessen per les seues teories i reflexions. 

Per a conéixer millor les seues aportacions acadèmiques, cal llegir la seua autobiografia, La filosofia di Umberto Eco (Library of Living Philosophers Book 35), escrita per ell mateix per a la Universitat de Chicago. És el volum sobre Umberto Eco més interdisciplinari fins ara i dels més traduïts. Lucrecia Escudero recorda durant esta entrevista que l’italià treballava en la redacció del text sense descans i escribint-lo va morir. 

Però en cas de buscar acostar-se d’una manera més suau i lleugera a la seua persona, cal també llegir la seua novel·la La misteriosa flama de la reina Loana (Bompiani, 2004) perquè, segons la professora Anna Maria Lorusso, “d'una banda, ens ofereix la història visual d'un període de la història italiana; i, d'una altra, revela molt sobre la vida de l'autor, que sempre ha protegit amb extrema discreció”.