Sorolla en negre, una nova lectura de l’obra de l’artista valencià a la Fundació Bancaixa

En aquest Any Sorolla encara faltava conéixer una faceta més de l'artista valencià: la seua relació amb el color negre, tot i haver sigut proclamat sempre com a pintor de la llum, és la protagonista de la nova exposició de la Fundació Bancaixa, que navega per aquest color. Moltes de les obres presents és la primera vegada que es poden veure a València i es podran visitar fins al 10 de desembre. Dins de les cent obres pictòriques exposades no trobaran pessimisme i tristesa, encara que el negre siga el fil conductor. 

Carlos Reyero, historiador de l’art i comissari de l’exposició, explica que “Sorolla estava molt orgullós de ser el pintor de la llum i hi ha una part dins del negre molt lluminosa, no ho oblidem. En aquesta exposició, no tot el negre està associat a la foscor, hi ha negres brillants”. És cert que Sorolla va quedar fascinat amb els pintors espanyols com Goya o Velázquez, des del moment que entrà al Museu del Prado, però el color més fosc de la gamma cromàtica també porta el naturalisme a les seues obres.

El comissari de l’exposició aclareix que en l’època del cèlebre pintor valencià el negre “entre les dones és un color dels dies especials, moltes nóvies vestien de negre”, era un color distingit. En el cas dels homes, apunta Carlos Reyero, “és un color associat a la masculinitat, a la serietat, a la persona que mira en lloc de ser mirada”.

Les platges cobertes de núvols, més melancòliques, o els olis sobre cartó per a il·lustrar les llegendes de Zorrilla en paper que trobem al llarg del recorregut mostren el virtuosisme tècnic que el valencià tenia amb la monocromia. També apareix en l’exposició el gris, com en un quadre de Clotilde, l’esposa de Sorolla abillada d’aquest color. La gamma de color del gris té poques estridències, personalitat, fins i tot va ser un color interpretat com a modern.

“Sorolla s’empatxa algunes vegades de modernista i té una clara influència de Rusiñol en molts paisatges i retrats. El gris és el color del modernisme, harmonitza perfectament amb el negre”, ens conta l’historiador de l’art. Uns grisos amb blancs que també trobem en el vestit de la reina Maria Cristina. En el majestuós quadre de la regència però també en el seu esbós. Diuen que fins i tot és millor que el definitiu. I això que la reina mai arribà a posar davant del pintor valencià. Sempre trobà una excusa.