Mor l'escriptor Josep Piera

El món de les lletres valencianes està de dol. L'escriptor Josep Piera ha mort este diumenge a l'edat de 78 anys, segons ha confirmat l'Ajuntament de Gandia.

Piera, natural de Beniopa (Safor), va destacar com a poeta, escriptor, narrador i traductor. Al llarg de la seua vida va rebre nombrosos reconeixements, com els premis Ausiàs March, Carles Riba, Josep Pla i Alfons el Magnànim, la Creu de Sant Jordi, la distinció com a Fill Predilecte de Gandia i la Distinció de la Generalitat Valenciana en el 2021 per la seua destacada trajectòria literària i "la seua participació indispensable, durant mig segle, en la vida cultural valenciana".

A més, en el 2023 va rebre el 55é Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, atorgat per Òmnium Cultural, en reconeixement a la seua trajectòria literària, en un acte on va reivindicar la seua terra, especialment el paratge de la Drova, el seu "lloc en el món".

Trajectòria de Piera

Josep Piera Rubio va nàixer a Beniopa el 30 de maig del 1947. Va estudiar als Escolapis de Gandia i més tard va fer Magisteri a València.

Com a poeta, es dona a conéixer en l'antologia Carn fresca (1974), que just representa l'aparició de la jove poesia valenciana. Esta època també és la del naixement de relacions d'amistat fonamentals al llarg de la seua trajectòria personal i literària. Des de la que serà la seua companya de vida, Marifé Arroyo, amb la qual es casa el 1972, fins a amics poetes, com ara Jaime Siles, José Luis Parra, Marc Granell, Eduard J. Verger i Adolf Beltran, entre altres.

Després d'uns primers llibres poètics, a les acaballes de la dècada del 70 guanya el Premi Octubre-Andròmina amb la primera novel·la, Rondalla del retorn (1977). Obté el premi Carles Riba de poesia el 1979 amb El somriure de l'herba (1980). També durant estos anys inicia el periple viatger per la Mediterrània, que donarà alguns dels títols en prosa més rellevants de la seua trajectòria narrativa, marcada per una prosa entre intimista i memorialista que el situa com un dels autors pioners en la que s'ha anomenat narrativa del jo.

Paral·lelament, del 1974 al 1979 treballa activament en el món de la pedagogia, col·laborant en diversos treballs i cursos sobre introducció de la llengua materna en l'ensenyament, amb el suport de la Universitat de València i coordinats per Manuel Sanchis Guarner. El 1980 abandona el món educatiu per a dedicar-se plenament a la literatura. Per aquells anys publica articles de crítica literària en revistes com Valencia Semanal. Després d'ocupar una vocalia, del 1981 al 1985, és vicepresident pel País Valencià de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Més avant també ho és del PEN Català (1987-1995).

El 1981 obté el premi Josep Pla amb El cingle verd (1982), primer llibre d'esta narrativa del jo que tant usa el dietari i les memòries com el llibre de viatges. També d'aquells anys destaca la plasmació literària del món poètic andalusí, iniciada amb Els poetes aràbigo-valencians (1983) i Poemes de l'orient d'Al-Àndalus (1983).

En començar la dècada dels noranta (1989-1991) dirigix la campanya de l'Any del Tirant, organitzada per l'Ajuntament de Gandia, que commemora els 500 anys de la publicació del Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell. Paral·lelament, del 1991 al 1993 dirigix l'editorial Tres i Quatre. El 1991 la seua trajectòria és reconeguda amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Literàriament, els anys noranta venen marcats pels llibres motivats pel seu interés cap a la cultura àrab antiga i moderna, amb títols com El paradís de les paraules (1995), Seduccions de Marràqueix (1996) i El jardí llunyà (2000), i la traducció al català, juntament amb Josep R. Gregori, de poemes d'Ibn Khafaja.

Més tard publica diversos títols dedicats a personalitats literàries i culturals del País Valencià, de camí entre l'assaig històric i la biografia novel·lada, com Jo soc aquest que em dic Ausiàs March (2001), Francesc de Borja, el duc sant (2009), Premi Joanot Martorell, i El somni d'una pàtria de paraules (2012), sobre Teodor Llorente, premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta.

Les últimes dècades de la seua vida venen marcades pels reconeixements de tota una vida de treball: el 2010 l'Ajuntament de Gandia va acordar atorgar-li la distinció de Fill Predilecte de Gandia, el 2021 va rebre la Distinció de la Generalitat Valenciana i el 2023 el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Mostres de dol

L’Ajuntament de Gandia ha sigut un dels primers que ha lamentat la mort de l’escriptor amb un comunicat penjat en les xarxes socials. L'ha definit com una de les veus més destacades de la literatura valenciana contemporània, i ha traslladat el condol als familiars, amics i a tota la comunitat cultural.

L'alcalde de Gandia, José Manuel Prieto, s'ha mostrat profundament trist i commocionat per la mort de Piera i ha assegurat que es perd "un escriptor excepcional", així com "un home bo" que deixa un "llegat incommensurable de saviesa i bona escriptura".

A més, l'alcalde ha confirmat a À Punt Notícies que dilluns es reunirà amb la junta de portaveus de l'Ajuntament de Gandia per a decretar les mesures de dol corresponents, "a l'altura d'una gran persona com era ell".

La secretària general dels socialistes valencians i exalcaldessa de Gandia, Diana Morant, ha expressat el seu condol per Piera i l'ha definit com "un referent de la poesia valenciana". "Per a la memòria queden els moments que vam compartir a Gandia i l’estima per la terra i la llengua", ha afegit.

El Partit Popular de Gandia ha mostrat el seu condol pel traspàs de Piera a través d'un comunicat compartit als mitjans. "Lamentem profundament la defunció de Josep Piera, fill predilecte de la nostra ciutat i una de les veus més destacades de la literatura valenciana contemporània". A més, han afegit traslladat un "sentit condol a la seua família, amics i en tota la comunitat cultural valenciana".

Òmnium Cultural també ha lamentat la mort de Piera a través de les xarxes socials. “El seu llegat a la nostra llengua i literatura és incommensurable. El nostre agraïment infinit. De la Drova a l’eternitat. Descansa en pau”.