<![CDATA[À Punt - Arxiu RTVV]]> 10 <![CDATA[À Punt - Arxiu RTVV]]> <![CDATA[Enric Valor: les millors entrevistes de l'arxiu d'RTVV]]> Quan ens endinsem en l’arxiu audiovisual de l’extinta RTVV, no és difícil trobar continguts sobre Enric Valor: ja siguen reportatges explicant la seua trajectòria, adaptacions de les seues rondalles o entrevistes en profunditat. I precisament, sobre aquesta última tipologia, n'hi ha quatre en particular que ens ajuden a endinsar-nos al món valorià d’una manera molt enriquidora.

A través d’aquestes entrevistes, podem veure, per exemple, com dona Valor la benvinguda a la recent creada televisió valenciana el 1989. Es tracta d’una entrevista del periodista Vicent Garcia Devís per al programa 'Fulles grogues', que no es va emetre sencera. De fet, en el vídeo es pot observar com l’edició no està neta: es veu com hi ha un tall brusc i es repeteixen algunes preguntes. Ara bé, aquests xicotets defectes audiovisuals no lleven valor a l'entrevista, en la qual l'escriptor fa un repàs dels llibres que ha publicat, narra amb total naturalitat com va viure la guerra, ja que segons relata "van passar les coses normals de la guerra" o apunta alguns dels castellanismes més comuns i problemàtics per a la llengua.

La següent entrevista que trobem en l’arxiu es tracta de la realitzada per Pere Miquel Campos per al programa Molt confidencial el 1990. S'hi trasllueix pel tracte entre Campos i Valor que ja es coneixien, i observem que més que una entrevista es tracta d’una conversa entre amics. Els temes que toca Valor són ben variats: des del seu inici en la defensa per la llengua a Alacant, la seua tasca periodística en la revista El Tio Cuc, la creació de l’agrupació regionalista o la novel·la perduda durant els anys de guerra.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Així van començar les emissions de la ràdio d’À Punt l’11 de desembre del 2017]]> L’11 de desembre del 2017 van començar les emissions de la ràdio d’À Punt amb el programa Al ras, presentat per Jèssica Crespo. Aquells primers dies, la ràdio comptava amb deu programes que sumaven 28 hores setmanals, i tres mesos després començarien els serveis informatius amb els butlletins de cada hora i Les notícies del matí. Els inicis de la ràdio van ser en uns estudis provisionals, i a partir de l'octubre del 2018 la graella es va ampliar amb la posada en marxa dels quatre estudis que porten els noms de Toni Mestre, Emili Gisbert, Rosa Solbes i la cançó «Al vent» de Raimon.

Les xarxes d’À Punt van immortalitzar així el moment en què, després de quatre anys de silenci, la ràdio tornava a parlar en valencià.

Tal com va explicar Crespo un any després en el programa Assumptes interns, va viure el moment amb molts nervis per la responsabilitat que implicava. Ara bé, la periodista recorda que, tot i que ella posava la veu, en aquell moment hi havia molta gent treballant darrere per a fer-ho possible.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Les confessions de Vicent Andrés Estellés que guarda l'arxiu d'RTVV]]> El poeta valencià Vicent Andrés Estellés nasqué a Burjassot un 4 de setembre de l'any 1924 i va morir el 27 de març de 1993 a València. Periodista de professió, se'l considera un dels principals renovadors de la poesia contemporània valenciana. L'escriptor hauria fet aquest dimecres 100 anys i per a commemorar la seua figura, rescatem de l'arxiu de RTVV algunes de les entrevistes que va concedir a la televisió valenciana.

De jove, el burjassoter fou aprenent de forner, després orfebre, mecanògraf... fins que va poder estudiar Periodisme a Madrid. En complir 24 anys, va tornar a València. En aquesta ciutat va poder treballar com a periodista en el diari Las Provincias, en què feia tota mena de reportatges. Va arribar a ser redactor en cap d'aquest periòdic l'any 1958. En aquesta entrevista ens parla de les vivències a Madrid des de ben menut i de l'etapa en el diari valencià sota la direcció de Martí Domínguez. "Va ser un gran director que jo vaig tindre. Era una grandíssima persona, molt afectuós", explica l'escriptor. Sobre Madrid, conta divertit que allà sa mare parlava només en valencià.

L'any 1991, tan sols dos anys abans de morir (1993), va concedir una entrevista al programa Molt confidencial de Canal 9. En aquella entrevista, confessava com va ser i per què, de sobte, un dia es va llançar a escriure com si haguera embogit. La filla de tres mesos acabava de morir. El periodista encara sentia la calentor del cos menut als braços quan va començar a teclejar. Durant l'entrevista també parla de les obsessions que ha tingut al llarg de la vida, les que l'han acompanyat fins al final i que li han inspirat els textos més eròtics.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Quantes medalles foren valencianes en els Jocs Olímpics de Barcelona del 1992?]]> Vint-i-dos medalles, d'estes tretze d'or, i tres foren valencianes. Este és el més que positiu balanç que per a Espanya van tindre els Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona, els primers dels quals informava Canal 9 i els atorgava una visió valenciana. Els medallistes valencians foren:

En els Jocs Olímpics de Barcelona del 1992, es va aconseguir el primer or en esports de tanta importància olímpica com l'atletisme o la natació, també en altres esports de la transcendència del futbol i, per primera vegada, una espanyola va ser medalla en uns jocs d'estiu. Molts motius per a usar l'adjectiu històric.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Marta Lozano, Hortensia Roig i alguns dels mantenidors més emblemàtics de l'Exaltació de les Falles]]> L'Exaltació és un dels esdeveniments que indiquen que les Falles estan ben a prop. És un acte en què les falleres majors són exaltades com a màximes representants de la comissió i, com a tal, reben elogis i paraules d'agraïment que enalteixen les seues qualitats per a ser-ho. Tot resumit en un discurs que cada any va a càrrec d'una personalitat valenciana diferent. La figura del mantenidor, juntament amb la de fallera major, és protagonista en l'acte de l'Exaltació i cada any recau sobre perfils ben diferents, tots amb un denominador comú: l'amor per la festa.

Enguany, les persones encarregades d'exaltar les falleres majors de València són Marta Lozano i Hortensia Roig. Marta és influenciadora i reuneix més d'un milió de persones interessades a atendre consells de moda en el seu Instagram, i Hortensia Roig és empresària, consellera de Mercadona i una fallera amb molta trajectòria. Elles seran, respectivament, les mantenidores de María Estela Arlandis, fallera major de València, i Marina García, fallera major infantil de València.

Al llarg de la història hem vist mantenidors de perfils molts diversos i hem obert l'arxiu audiovisual de la radiotelevisió valenciana per a descobrir-ne alguns dels més emblemàtics.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Així contaren l'odissea del pesquer Francisco y Catalina en Canal 9]]> Era el 15 de juliol del 2006 i així retransmetia la radiotelevisió valenciana que un pesquer de Santa Pola anomenat Francisco y Catalina havia rescatat 51 migrants que navegaven a la deriva en alta mar, a cent milles de la costa de Malta.

"Les autoritats malteses se n'han desentés i els subsaharians recalaran finalment a Espanya", deia la presentadora de l'informatiu. La mala cobertura feia que a penes tingueren comunicació en alta mar, però José Ramón García, patró major de la confraria de Santa Pola, va poder parlar-hi i explicava en Canal 9 el que li havien contat: "No he pogut tindre una conversa fluida, però el patró m'ha dit que la situació està totalment controlada per les ambaixades".

43 homes, huit dones —dues d'elles embarassades— i una xiqueta de dos anys van conviure durant aquests dies amb onze tripulants, quatre d'ells de Santa Pola i la resta de Galícia. L'espai era molt limitat —només 26 metres d'eslora—, així com el menjar i l'aigua. Per a fer-nos una idea, una periodista de Canal 9 recorre les instal·lacions d'un pesquer similar situat al mateix port de Santa Pola d'on va eixir el Francisco y Catalina. Els migrants dormien en la coberta; mentrestant, un dels tripulants vigilava i es mantenia despert per si necessitaven alguna cosa. Es comunicaven entre una mescla d'anglés i italià.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Revivim les imatges de la construcció del Museu Príncep Felip, inaugurat ara fa 23 anys]]> El Museu Príncep Felip es va inaugurar el 13 de novembre de l'any 2000 i la seua construcció va suposar tot un repte, perquè en aquest edifici no hi ha cap estructura recta. Com diu un dels tècnics responsables de la construcció: "Hi ha poques esquadres i pocs elements que siguen rectes, tot són seccions variables i corbes i difícil d'executar".

Encara que no era el primer dels edificis que obria al públic de la Ciutat de les Arts i les Ciències (l'Hemisfèric obria dos anys abans, l'abril del 1998), aquell dia va suposar tot un esdeveniment, ja que a la inauguració va assistir l'actual rei d'Espanya, aleshores príncep, Felip VI de Borbó. En aquestes imatges d'arxiu revivim la construcció de l'edifici i veiem com el llit del riu Túria es veia modificat amb la construcció d'aquest grup d'edificis de l'arquitecte Santiago Calatrava.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[De quan ser muixeranguer era un insult fins al ressorgir de la festa]]> Quan s'acosta la fi de l’estiu, Algemesí comença a vibrar. El poble de la Ribera Alta s'enlluerna amb una celebració, la que cada 7 i 8 de setembre acull el veïnat i visitants, la festa de la Mare de Déu de la Salut. Una celebració farcida de processons, danses, músiques i singulars columnes humanes, que en l'actualitat es troba en el moment de més esplendor, però que va tindre uns anys molt foscos en què la festa quasi desapareix. Fins i tot hi va haver uns anys en què la dita "eres un muixeranguer" s'utilitzava com a insult en el poble.

La crisi va arribar fins al punt que el 7 de setembre de 1973 la Muixeranga no va actuar en la processó de les Promeses. Un fet que passava per primera vegada, des del 1733. Com explica Tomás Pla, antic mestre de la Muixeranga d’Algemesí (1973-2003), en el programa Va passar ací d'À Punt: “La festa en l’any 1973 estava malalta i la muixeranga morta". Tot perquè aquell any els muixeranguers i els festers no es van avenir.

La festa arrossegava anys de decadència abans del 1973. “El dia 8 de l’any 1973 en què la festa havia caigut, vam decidir que calia salvar-la”, explica Tomás Pla. “Va vindre el germà Agustín i un grup d’amics, anàrem al col·legi Maristes i vam fer el primer assaig. Vam fer el que vam poder”. Aquell any van eixir 30 persones. La ràpida reacció d'aquest grup va salvar la situació. Es va formar una nova colla de muixeranguers que, a les ordes de Tomás Pla, va poder participar en la processó de la Volta General, la que se celebra cada 8 de setembre, el dia de la Mare de Déu de la Salut.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Saps quines cançons van inspirar el mestre Torregrosa per a crear el pasdoble de les fogueres de Sant Joan?]]> Si hi ha una música que crida a la festa en Fogueres de Sant Joan, a Alacant, eixa és el seu himne oficial. És la peça que crida a les festes al poble. Luis Torregrosa el va crear poc després del naixement de les Fogueres, una festa que té com a data d’inici 1928.

La festa va trobar la música que la identificaria per sempre: l’Himne de les Fogueres de Sant Joan. El mestre Torregrosa va compondre aquell pasdoble inspirant-se en les cançons populars alacantines. Algunes pràcticament desaparegudes com és El ball del punxonet i algunes de les danses d’Alacant. Es va estrenar el 3 agost de 1929, el dia de la Mare de Déu del Remei, patrona d'Alacant.

Luis Torregrosa, considerat un bon oboista, va dedicar gran part de la seua carrera a crear peces per a la seua ciutat, entre elles també destaquen una sarsuela de temàtica foguerera. A més a més, va ser el primer director de la banda municipal, en 1912. I la seua música, viva i present a la ciutat, s’escolta aquests dies per cridar el poble alacantí a viure la seua festa al carrer. És la música que acompanya la pólvora, els focs d’artifici i a les fogueres durant les festes.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[La televisió d'À Punt Mèdia celebra sis anys d’emissions]]> El diumenge 10 de juny de 2018 es va emetre el primer informatiu d'À Punt Mèdia televisió. Arrancava així À Punt Les Notícies Migdia. Dos periodistes de la casa, Adelaida Ferre i Vanessa Gregori, donaven la benvinguda a la primera emissió de la televisió valenciana, que tornava a emetre. I començava amb un objectiu, convertir-se en un referent informatiu a la Comunitat Valenciana. Com recordaven les periodistes a l'audiència, la televisió arribava per a "informar de manera rigorosa, transparent i plural". Ací fem un repàs del que es va veure i escoltar en aquell primer informatiu, emés a les portes de l'estiu.

Com recordaven les presentadores, la posada en marxa de la televisió valenciana culminava la recuperació de l’espai públic de comunicació audiovisual valencià. Un procés que s'havia iniciat el desembre de 2017 amb la ràdio i el web d' À Punt Mèdia. Aquella primera emissió a més de les notícies d'actualitat pròpies de la jornada, informava l'audiència dels nous programes que acollia la graella d’À Punt. Noms com Açò és un destarifo i Assumptes interns’, n'eren alguns. El magazín matinal tenia per nom El matí i per a l'espai de l’humor la televisió confiava en uns dels rostres de capçalera de l'humor valencià, Eugeni Alemany. 

El sumari informatiu s’iniciava amb la reivindicació de qüestions fonamentals per al futur de la nostra comunitat, com ara la finalització del corredor mediterrani, l’alliberament de l’AP7 i la millora de la xarxa de rodalia. El sumari també destacava la petició de "la nova ministra de Política Territorial i Funció Pública, Meritxell Batet", de reformar la Constitució espanyola, així com les reaccions sorgides en les diferents forces polítiques.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Marie Claire, la primera marca que va mostrar les cames femenines dins de la xicoteta pantalla als anys setanta]]> El 2007, l'empresa de calces Marie Claire complia cent anys i la marca ho celebrava amb una col·lecció exclusiva de la mà de quatre dissenyadors: Amaya Arzuaga, Ion Fiz, Hannibal Laguna i Francis Montesinos. Amb motiu del centenari, a més, la radiotelevisió valenciana donava un colp d'ull arrere per a mostrar alguns dels anuncis que Marie Claire havia usat al llarg de la seua història per a promocionar les calces. Els primers anuncis, en un format audiovisual, es van crear als anys setanta i era la primera vegada que es veien en televisió espais comercials en què les dones mostraven les seues cames, tota una revolució per a l'època.

"Uns pantis per a cada dona" es va convertir en el lema icònic d'aquesta empresa i, encara hui en dia, podem veure aquest eslògan als seus camions. Fundada el 1907 a Vilafranca, ha sigut un dels principals motors econòmics de les comarques del Maestrat, els Ports i la Plana Alta.

Les calces han evolucionat a passos de gegant. Bona mostra són les primeres calces que Marie Claire va traure al mercat, de seda i amb la costura confeccionada completament a mà. Més endavant, es va començar a produir amb niló i licra i s'aplicava l'última tecnologia per a produir calces amb efecte reafirmant, hidratant o calces que reduïen una talla. La producció deixava de ser artesanal, per a passar a ser completament robotitzada. L'èxit de la marca quedava avalat amb la producció de més de seixanta milions de calces a l'any i la seua presència en més de 45 països d'Europa, Àsia i Amèrica, segons contaven en el seu centenari.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[L'anècdota de com un veí de Massamagrell va batejar un carrer de Madrid amb el seu nom]]> Com cada últim divendres de mes, els companys del departament de documentació de la radiotelevisió valenciana, desempolseguen, en la secció "Obrim l’Arxiu", autèntics tresors del servei de documentació de radiotelevisió valenciana. Un arxiu que recull bona part de la vida dels valencians i valencianes en les darreres dècades i gràcies al qual mantenim viva la nostra memòria col·lectiva.

Aquest divendres en "Obrim l'arxiu" tractem un fet ben curiós: l'explicació de per què un carrer de Madrid té origen valencià. Un carrer que ara s'ha convertit en avinguda i que en concret porta el nom d’un veí de Massamagrell. El carrer es diu Ricardo Ortiz i té el seu origen en l’any 1937.

En paraules del documentalista Vicent Climent, Ricardo Ortiz no va ser cap polític ni pintor ni escriptor. Era un veí de Massamagrell que el 1937, fa 86 anys, estava fent la mili a Madrid. Amb un amic, va pactar una cita amb dues joves i van quedar en un carrer situat molt prop de la plaça de bous de la ciutat. Un carrer tan nou que l’any 1937 no tenia cap denominació. Ricardo Ortiz, decidit va agafar un clarió i va escriure el seu nom a la paret.  “Així és com Ricardo, amb un clarió, solucionava el problema de la domiciliació”, explica Climent. I afig: “El més curiós és que tot i que a Madrid ningú coneix Ricardo Ortiz, després de molts anys d’aquella anècdota, el carrer continua anomenant-se de la mateixa manera".

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Com era el debat electoral fa 28 anys?]]> Era l'any 1995 i les eleccions a les Corts Valencianes se celebraven al maig. El dia 28 d'aquest mes el poble valencià, amb un cens de 3.131.187 votants, acudia a votar el 28 de maig. Abans d'aquesta jornada la televisió pública valenciana oferia per primera vegada el debat electoral amb els candidats a la presidència de la Generalitat. En la taula, els quatre partits polítics amb representació parlamentària en la legislatura que acabava:

El conductor del debat va ser el periodista Joaquim Genís, que cronòmetre a la mà controlava els temps d'intervenció des del plató. En concret, tres eren els minuts de què disposava cada candidat per a fer l'última intervenció en què resumien a l'audiència les seues propostes. L'orde de paraula venia acordat pel Consell d'Administració de RTVV. El debat, amb una durada de dues hores, s'emetia el dijous 25 de maig de l'any 1995, el mateix dia que se celebra el debat autonòmic de les eleccions del 2023. La jornada electoral també era la mateixa, el 28 de maig.

L'any 1995 els votants van ser 2.380.610 (76,0%) i 750.577 les abstencions (24,0%). Va ser un any electoral decisiu, ja que va marcar l'inici de la dreta en el govern de la Generalitat, després de tres legislatures dels socialistes a les Corts. Eduardo Zaplana va desbancar Joan Lerma com a president de la Generalitat, per majoria relativa, perquè va haver de governar en coalició amb Unió Valenciana.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Les espectaculars imatges de la construcció del Palau de la Música de València]]> El Palau de la Música de València es va inaugurar el 25 d’abril del 1987 i es va constituir com un dels motors musicals i culturals de la ciutat. Ens remuntem 36 anys enrere, amb aquestes imatges de la construcció, que ha cedit l'Ajuntament de València a l'arxiu de la radiotelevisió valenciana.

Dissenyat per l’arquitecte José María García de Paredes, el Palau de la Música compta amb una gran sala simfònica per a 1.781 espectadors i una sala de cambra amb 417 butaques. L’acústica del Palau és qualificada d’excepcional, referent a Europa i lloada unànimement per totes les orquestres, solistes i veus líriques hi han actuat.

És seu de l’Orquestra de València, la principal formació simfònica de la ciutat, que compleix el huitanté aniversari, i que constitueix un dels eixos principals de l’activitat musical de l’auditori.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Així va viure Alcoi la presència de la primera dona festera en els Moros i Cristians del 1998]]> Quan falten hores perquè comencen els dies grans de la festa de Moros i Cristians d'Alcoi, hem volgut mirar arrere i anar fins a un dia històric: el 22 d'abril de 1998 Núria Martínez es convertia en la primera dona que participava com a festera de ple dret en l'entrada cristiana. Ho feia com a membre de la popular filà Alcodians.

Aquell gest de la jove de 25 anys, com va pronosticar i encertar aquell any Adolf Seguí —president de l’Associació Sant Jordi— no seria l’últim que es veuria a la capital de l'Alcoià. Seguí apuntava en el programa Dossiers de Canal 9 que en principi la presència de Núria Martínez era una anècdota, però que les coses canviarien a poc a poc i "sense adonar-nos veurem que la dona s’ha incorporat a la festa”.

Josep Tomàs Miró, membre de la filà Alcodians, descrivia davant de les càmeres de Canal 9 com estaven vivint els festers l’entrada de Núria Martínez: “La xiqueta està un poc cohibida, perquè sap la polèmica que ha creat tant dins de la filà com fora. Ella sols vol ser una persona més”. 

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Obrim l'arxiu: Les veus valencianes en els conflictes bèl·lics del segle XX]]> Amb motiu del primer any de guerra a Ucraïna, ens hem endinsat en l'arxiu d'RTVV per tal de buscar les imatges d'altres conflictes que marcaren les últimes dècades del segle XX: la guerra del Golf, la guerra dels Balcans, la invasió de l'Afganistan, la segona guerra del Golf —que va comportar la invasió de l'Iraq acusada d'amagar armes de destrucció massiva—, o el cronificat conflicte araboisraelià.

Aquests conflictes bèl·lics van implicar el desplaçament de corresponsals de Canal 9. Periodistes, realitzadors, càmeres i productors ens contaven en directe, i en clau valenciana, part de la història recent. Informar des de la zona en guerra sempre comporta alguns moments crítics i alhora icònics. Així ho visquérem fa uns anys gràcies a aquests corresponsals:

L'origen de la guerra del Golf va ser la invasió de Kuwait ordenada per Saddam Hussein. Com a resposta a aquesta acció, l'ONU va auspiciar una força de coalició formada per 34 països. L'operació es coneix com a Tempesta del Desert. L'inici de la guerra va tindre lloc el 17 de gener del 1991, a les 0:39 minuts. Moment en què les forces aliades van llançar l'atac aeri més gran de la història sobre Bagdad. En només 48 hores caigueren sobre la capital iraquiana unes 3.000 bombes. D'aquella nit es recorda el cel il·luminat amb tonalitats verdes i l'esclafit de les bombes.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Així arrancava la radio pública valenciana el 2 d'octubre de 1989]]> Era el 2 d'octubre de 1989, Esperança Camps i Francesc Bayarri es convertien en les primeres veus de la ràdio autonòmica. Ambdós periodistes donaven així el tret d'eixida als mitjans de comunicació públics valencians, des de les instal·lacions de Burjassot. Els senyals horaris donaven pas a una visiblement emocionada Esperança Camps: "Són les 00:00 del 2 d'octubre de 1989, Canal 9 notícies".

El butlletí començava amb un missatge de benvinguda en què Francesc Bayarri especificava el que podríem trobar a la ràdio a partir d'eixe dia: "programes informatius, musicals, d'entreteniment i esportius", en definitiva "una programació en valencià, que pretén ser una oferta alternativa al panorama radiofònic de la Comunitat Valenciana". En aquell moment, com afirma Bayarri, la plantilla es componia de "42 persones i 50 professionals contractats".

Set dies després recordem que s'iniciaven les emissions regulars també en la televisió.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Blanca Paloma, la quarta artista valenciana en Eurovisió: qui són els altres?]]> El 1961, Espanya participava per primera vegada en Eurovisió i des d'aquell moment tres valencians ha representat el país al llarg dels anys en el certamen musical. Saps qui són?

L'última participant valenciana en Eurovisió és Blanca Paloma, qui en maig de 2023 es convertirà en la primera dona valenciana que representarà Espanya en el festival de música.

Salomé mereix una menció especial en aquesta llista, ja que la cantant catalana i valenciana d'adopció va deixar el llistó molt alt en Eurovisió. Tan alt que va guanyar l'edició de l'any 1969 amb la mítica cançó Vivo cantando, una actuació que va fer que Espanya s'emportara l'or per segon any consecutiu, després de l'èxit de Massiel l'any anterior. 

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[L'Exposició del Ninot: cronologia i espais de la mostra d'art efímer més gran del món]]> Quan els ninots ixen al carrer és que queda poc per a Falles. A finals de gener, començaven a veure la llum del sol els primers ninots, que abandonen els tallers dels artistes fallers per a ser lluïts en una exposició que suposa l'antesala dels actes fallers principals. Fins al 15 de març, estan a la vista del públic, que vota i en tria els favorits, figures que es convertiran en ninots indultats i s'alliberaran del foc.

I així s'ha anat fent exercici rere exercici faller des de 1933, quan l'artista Regino Mas va introduir esta idea amb el projecte "Indult del foc". Esta proposta va nàixer fruit d'un concurs d'idees proposat per l'Ajuntament de València per a promoure les falles abans de la setmana gran. A més de l'exposició, incloïa una cavalcada per tal de lluir el ninot pels carrers, que hui en dia es coneix com la cavalcada del ninot, i també el trasllat del ninot indultat des de la falla guanyadora fins al Museu Faller.

Durant tots estos anys, l'Exposició del Ninot ha tingut sempre el mateix protagonista: el ninot de falla, però l'escenari que l'emmarcava ha anat variant i ja són cinc els espais que han vist passar els ninots per les seues sales. Sempre a la ciutat de València, les ubicacions de l'Exposició del Ninot han estat:

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Francesqueta, la xiqueta que va inspirar el quadre 'La pescadora' de Sorolla]]> El 2023 se celebra el centenari de la mort de Joaquim Sorolla i per això enguany celebrem l'Any Sorolla. Amb aquest motiu, ens hem endinsat en l'arxiu de la radiotelevisió valenciana a la recerca d'imatges del pintor valencià i hem trobat unes peces ben interessants sobre persones que feren de model en les pintures de Sorolla. Una d'elles és Francesqueta, la xiqueta que va inspirar Sorolla en el quadre de La pescadora i une altre és Bernabé Evangelista, un dels xiquets que apareixen en una de les seues pintures titulada Xiquets a la platja.  

L'hivern de 1907 i 1908, Joaquim Sorolla va fer interessants pintures en què les protagonistes eren xiquetes. En una carta que Sorolla envia a la seua dona i mussa Clotilde García del Castillo, li diu que ha començat a treballar en un quadre d'una xiqueta que amb peus nus camina per l'arena mullada mentre el sol de la vesprada la il·lumina de ple amb la mar de fons un poc moguda. Ella és Francesqueta, que en la pintura representa una joveníssima pescadora que porta una cistella preparada per a recollir la pesca. 

Però Francesqueta, en realitat, era Francesca Bou, filla del jardiner d'un hort del sogre de Sorolla. Quan Sorolla la va pintar tenia 12 anys. 

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Recordes quan el passeig de l’Albereda era el punt de trobada dels concerts de Falles?]]> No cabia ni una agulla, però els peus no paraven de ballar. Entre l’olor de pólvora, els monuments fallers i els bunyols, la música a la ciutat de València sempre ha tingut un lloc protagonista durant la festa gran de la ciutat.

Després de més de 22 anys, enguany els tradicionals concerts de Falles tornen a ocupar un emplaçament mític: el passeig de l'Albereda, segons ha anunciat recentment l’Ajuntament de València, que ha programat dues jornades amb espectacles gratuïts de més de huit hores en el cap de setmana previ a la setmana gran.

Música pop nacional i internacional i èxit de públic era la marca d’un festival que es va consagrar com un dels esdeveniments musicals a l’aire lliure i gratuïts més rellevants d’Europa durant la dècada dels noranta. L’any 2000 passaren a celebrar-se als jardins de Vivers i enguany amb les primeres Falles sense restriccions per la covid, les falles del retrobament, no només traslladen els escenaris musicals a l’antic passeig Albereda, sinó que a més a més, actualitzen el format per a acostar-se al dels festivals.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA["S’entrava per la porta, però s’eixia pels fumerals del crematori": l’infern de Mauthausen contat per l’alcoià Paco Aura]]> El 27 de gener es commemora l'alliberament el 1945 per les tropes soviètiques del camp de concentració i extermini nazi d'Auschwitz-Birkenau. Aquella data va ser oficialment proclamada, el novembre del 2005, Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust.

Un poc abans, el maig del 2005, es van gravar les imatges que acompanyen aquesta informació i que ara recuperem de l’arxiu de la radiotelevisió valenciana. La notícia es va emetre per primera vegada en l'informatiu Notícies Nou de Canal 9.

En aquell moment es complien seixanta anys de l'alliberament del camp nazi de Mathausen i l'Ajuntament d'Alcoi atorgava la medalla d'honor de la ciutat a l'alcoià Francesc Aura, un dels pocs supervivents d'aquest camp.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[L'última vegada que un valencià va omplir el palau Sant Jordi]]> Aquest divendres 2 de desembre, amb motiu del naixement del cantautor fa ara 82 anys, rescatem de l'arxiu de la radiotelevisió valenciana aquestes imatges que van fer història.

El concert se celebrava el 23 d'abril de 1993 amb motiu del 30 aniversari d'Al vent. Raimon va compartir escenari amb l'uruguaià Daniel Viglietti, el basc Mikel Laboa, el portugués Luis Cilia, l'estatunidenc Pete Seeger i els músics Antoni Ros-Marbà, Josep Pons i Michael Portal, amb qui havia compartit experiències professionals al llarg de tots aquells anys. No faltaren a la cita els cantautors i amics Joan Manuel Serrat, Ovidi Montllor i Pi de la Serra.

"Raimon va ser l'últim de València en omplir açò". Així li ho deia el periodista Jordi Évole a Arnau Giménez i Toni Sánchez , "Panxo", integrants de Zoo, plantats tots tres en mig d'un palau Sant Jordi completament buit. Era el vídeo promocional que anunciava la fi de gira la banda de Gandia, que seria el 10 de desembre de 2022 a Barcelona. "No hi havia llocs més xicotets que el WiZink Center o el palau Sant Jordi, però qui us heu pensat que sou?", continuava Évole en el vídeo.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[La conciliació, la sostenibilitat i el consum d'electricitat: les preocupacions de 1996 i de hui en dia]]> La radiotelevisió pública valenciana és un servei públic i sempre ho ha estat, també en la seua primera etapa com a Canal 9. D'aquesta manera, ofereix serveis que satisfan les necessitats de la societat, però també promouen valors per al benefici de la ciutadania. Com a tal, Canal 9 va dissenyar unes cortinetes per a conscienciar sobre inquietuds del segle passat. Les cortinetes són vídeos de menys de trenta segons que s'usaven entre les emissions. El que sorprén és com aquestes cortinetes, a pesar de tindre més de vint anys, podrien utilitzar-se hui en dia perquè són totalment actuals. Potser no en la forma, que es nota que ha envellit amb el pas del temps, però sí en el fons. Pertanyen al primer trimestre de 1996 de la radiotelevisió pública valenciana, però el missatge encara continua vigent.

Tenim la sensació que la societat ha canviat molt en els darrers anys, però hui ho posem en dubte en aquesta secció de Les notícies del matí en què cada últim divendres de mes ens endinsem en l'arxiu per a seleccionar joies com aquestes.

En aquesta cortineta podem veure una mare molt ocupada amb les tasques domèstiques, un pare que no té massa temps lliure per estar amb els fills, i uns fills que es passen el dia fent zàping a la televisió. Si afegim al zàping l’ús d’una tauleta electrònica o un mòbil tenim uns problemes actuals, com podrien ser la falta d’atenció als fills i els problemes per arribar a una conciliació familiar. En aquest consell, la dona continua ocupant-se de les tasques de la casa, i encara que això ara no seria políticament correcte perquè es defensa la corresponsabilitat en les tasques domèstiques, la idea general és molt actual: la preocupació dels pares i mares pel temps que dediquem als nostres fills i filles.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Miguel Hernández: amor, vida i mort]]> Aquest dimarts es compleixen 81 anys de la mort d’un dels poetes més representatius de la poesia en castellà del primer terç del segle XX, l’oriolà Miguel Hernández. Els seus orígens humils no li posaren fàcil dedicar-se a la poesia, ja que ben prompte va haver de deixar els estudis i ajudar a son pare a fer de pastor. No obstant això, l'afició per la lectura i les freqüents visites a la biblioteca li permeteren fer amistats amb les quals incentivar les inquietuds literàries.

En 1930 va començar a publicar poemes en diaris locals i l'any següent apareix de forma més regular en publicacions també d'àmbit local. Amb només vint anys va guanyar el primer i únic premi literari de la seua vida, concedit per la Societat Artística de l'Orfeó Il·licità, amb un poema titulat «Canto a Valencia». El tema principal del poema era el paisatge i la gent del litoral valencià, en el qual destacava la mar Mediterrània, el Segura i les ciutats de València, Alacant, Múrcia i en major mesura, Elx. 

Precisament el programa de ràdio d'Una habitació pròpia, amb Irene Rodrigo i Eugenio Viñas, va repassar els espais, els carrerons i les places per on va passar el poeta:

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[La cara més desconeguda de Maximilià Thous, l'autor de la lletra de l'himne de la Comunitat Valenciana]]> Les persones de curta edat que passegen per València, el nom de Maximilià Thous l’associen al nom d’un carrer o d’una plaça. El principal motiu de ser homenatjat és que l’himne de la Comunitat Valenciana, amb la música de José Serrano, porta la seua lletra. Tal dia com hui, un 27 d'octubre de 1947, fa ara 75 anys, va morir Maximilià Thous.

Abel Thous, el seu besnet, en una entrevista arreplegada a l'arxiu de RTVV, recorda que la seua trajectòria ha quedat un poc aombrada, pel fet de ser el lletrista d’aquesta cançó. "Thous va ser molt més que la lletra d’un himne. Ell va fer moltes altres coses…". Maximilià Thous va ser un destacat periodista, dramaturg, polític, cineasta, poeta a més d’un reconegut orador.

D’orígens arrelats a la Marina Baixa, concretament a Benidorm i la Vila Joiosa, amb vint anys entra en el món del periodisme amb el guiatge de son pare i el seu oncle. Va col·laborar en les revistes Criterio, el Semanario i El Palleter. "Ell va formar part dels grups destacats del periodisme escrit de la València després de la Restauració, la València de la transició del 1919 al 20. Un grup format per Peris Mencheta, Teodor Llorente i Blasco Ibáñez", segons explica el professor de la Universitat de València Antonio Laguna.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Les bambuneres d'Alcoi, protagonistes de la primera vaga de la postguerra]]> Les bambuneres eren xiquetes de 14 anys que sense quasi saber escriure ni llegir entraven a treballar als tallers de Papeleras Reunidas SA. Eren en total 800, i conformaven el col·lectiu de treballadores més important que hi havia a Alcoi. I un bon dia de 1945 es van rebel·lar, concretament un 25 d'octubre. Es van encreuar de braços a la fàbrica on elaboraven els llibrets de paper de fumar Bambú. Aquelles joves van protagonitzar la que és considerada una de les primeres vagues de la postguerra a la Comunitat Valenciana i probablement també de l'Espanya franquista.

La seua lluita va permetre a les noves generacions millorar les seues condicions laborals. Algunes d'aquelles dones han explicat al programa 'Valentes' d'À Punt Mèdia que les bambuneres "cobràvem poquet i volíem que ens apujaren el jornal". Pepa Richart, Mercedes Abad, Pepa Soler eren xiquetes de 14 anys quan van entrar a treballar. Com elles mateixes han contat: "a les xiquetes de 16 anys no les admetien".

Les bambuneres van ser pioneres a reivindicar les huit hores laborals. Amb el temps, a més de treballadores, també van ser mares. La seua lluita va travessar fronteres i van ser conegudes a altres països d'Europa, com ara Alemanya.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA['El setmanal': fragments de la primera ràdio pública valenciana]]> Escolta ací els setze programes d'El setmanal del llibre La veu interrompuda. Fragments de la primera ràdio pública valenciana, del periodista Pere Miquel Campos, publicat per la Institució Alfons el Magnànim, amb la col·laboració de l'Arxiu d'RTVV i À Punt.

El setmanal recull com a reportatge central els cent dies de govern d'Eduardo Zaplana, primer president del Partit Popular en la Generalitat. 

El setmanal dedica bona part del programa a l'escriptor republicà Max Aub, que ha rebut un homenatge. El programa, a més, ofereix en exclusiva les declaracions de Santiago Carrillo, que acaba de publicar les seues memòries.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Sabies que la marxa militar del canvi de la guàrdia reial britànica és obra d'un compositor il·licità?]]> La mort de la reina d'Anglaterra, Isabel II, ha sigut una de les notícies del mes i ha tingut mitja humanitat pendent de la seua successió i el seu soterrament. Ara torna als micròfons de Les notícies del matí, però per una anècdota ben curiosa que la vincula a la cultura musical valenciana del segle XIX i al mestre il·licità Javaloyes. Alfredo Javaloyes, va ser un compositor i director d'orquestra valencià, especialment conegut per El ventall, una marxa lenta adoptada com a música regimental per moltes unitats militars espanyoles i també anglosaxones. Concretament, és una de les músiques que sona en el canvi de la guàrdia reial britànica i es va triar com a himne oficial per als relleus en temps de Jordi VI.

El canvi de guàrdia es du a terme diàriament vora les 11:30 hores del matí, des de maig fins a juliol, i cada dos dies la resta de l'any. Es tracta d'una de les atraccions que més visitants atrau a la ciutat de Londres.

Alfredo Javaloyes López va nàixer a Elx el 1865, on va preparar les oposicions per a director de músiques militars, i s'incorporà com a director a la música de l'exèrcit espanyol del regiment Sevilla 33 a Cartagena. En aquesta ciutat va formar part d'una tertúlia que es reunia en un café al voltant d'una taula amb forma de ventall. Va ser com a reconeixement a aquell grup que va compondre el pasdoble el 1898. 

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[L'admiració de Michael Jackson per la porcellana el va portar fins a Tavernes Blanques]]> El dissabte 19 de setembre de 1992, Michael Jackson va visitar la Ciutat de la Porcellana de Lladró, a Tavernes Blanques, durant la gira europea en què presentava el seu disc Dangerous.

Era tanta l'admiració de l'artista per les obres de porcellana de la firma valenciana que, tot i que València no figurava entre les ciutats espanyoles de la gira, va posar com a condició poder visitar aquestes instal·lacions.

En aquella trobada al municipi de l'Horta Nord, els tres germans van mostrar les instal·lacions a l'artista, Jackson va comprar algunes escultures i va encarregar una composició de la seua figura amb xiquets de diverses nacionalitats enfront d'un globus terraqüi, que mai va arribar a comercialitzar-se.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Així va ser l'accidentat concert de Leonard Cohen l'última vegada que va actuar a València]]> Han passat catorze anys des que Leonard Cohen va xafar per última vegada un escenari a València. Era un 18 de setembre, però de l'any 2009 al Velòdrom Lluís Puig, tal dia com aquest dilluns, el cantant canadenc tornava amb una gira mundial després d’haver passat més de quinze anys allunyat dels escenaris.

Amb vora 75 anys, Cohen obria l’esperat concert amb una de les seues cançons més mítiques. En arribar al quart tema, "Bird on a wire," l’artista va patir un desmai que li va impedir continuar amb l’actuació. Els músics i el públic que l’acompanyaven van presenciar aquest dramàtic incident pocs moments després de començar el concert.

Rescatem de l'arxiu de RTVV la gravació d'un dels assistents que va captar el moment en què l'artista es desploma a l'escenari.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Camilo Sesto en l'arxiu d'RTVV: "El meu cor és d'Alcoi... i sempre ho serà"]]> Un 16 de setembre, però de l'any 1946 va nàixer a Alcoi Camilo Sesto. Tal dia com aquest dissabte el cantant alcoià celebraria els 77 anys, però l'artista ens va deixar el 2019, quan en tenia 73. L'any 1991 Camilo Sesto va estar al plató de Canal 9 per a presentar el seu últim disc. S'anomenava A voluntad del cielo i el programa era Inés de nit, que presentava la valenciana Inés Ballester. Rescatem de l'arxiu de RTVV alguns dels moments més destacats de la seua intervenció.

Aquella nit va interpretar la cançó "El meu cor és d'Alcoi". La lletra deia: "Jo vaig nàixer, per sort, en la terra que vull... i em voldrà fins a la mort...", "sempre porte en la sang a la meua terreta...". "Raïmet de pastor, romer, pebrella i timó... tot és part de mi". "Les meues arrels sempre han estat ben fortes, ben agarrades a la terra... a Alcoi".

El programa Inés de nit, a més a més, va descobrir curiositats com que la lletra de la cançó "Amor amar" pertanyia a Lucía Bosé. Preguntat per la seua relació amb la família Bosé, el cantant va contestar que "sempre han sigut amics meus". Així s'emocionava el públic al plató, quan l'artista responia a Inés Ballester cantant.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Un repàs pels incendis més devastadors a la Comunitat Valenciana]]> Millars, Setaigües, Espadella, la serra Grossa... El 1994 es van cremar 140.000 hectàrees de les nostres serres i ha passat a la història com el pitjor any pels incendis forestals dels nostres temps. Marcel·lí Rosaleny, excomandant del cos de bombers, ens ha contat en Zoom que amb aquestes xifres "parlem d'incendis devastadors". En els incendis de Begís i la Vall d'Ebo no s'han hagut de lamentar desgràcies personals, però a l'incendi forestal de Millars de l'any 94 va resultar mortal. Com informa la periodista Xelo Miralles en les imatges d'arxiu adjuntes, es van perdre sis dels veïns d'aquesta població de la Canal de Navarrés. "Eren voluntaris, no eren bombers", com destaca Rosaleny.

El 2012, es van produir incendis a Cortes de Pallars i Andilla que van arrasar 48.000 hectàrees. Només a Sacanyet, a l'Alt Palància, es va cremar el 90% del terme. Com remarca Rosaleny, "va ocupar l'extensió que han cremat els incendis de Begís i la Vall d'Ebo, va ser prou catastròfic".

El 2012, a l'incendi de Cortes de Pallars i Andilla es van donar unes circumstàncies molt concretes que complien amb la regla dels 30: vents superiors als 30 km/h, humitat per davall de 30 i temperatures prop dels 40 graus, que fan que l'incendi siga "imparable", com diu Marcel·lí Rosaleny, excomandant del cos de bombers en el reportatge de Zoom sobre incendis. En Cortes de Pallars, a més, es va donar un nou 30 que no afavoria el control de l'incendi, sinó tot al contrari: els pendents de més de 30 graus. "Els mitjans aeris no poden entrar-hi i és incontrolable", diu Rosaleny. Aquests incendis van propulsar millores en els recursos per a l'extinció d'incendis i hui en dia, se n'han desenvolupat de nous per al control de les flames.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Així va ser la visita de Mikhaïl Gorbatxov i la seua dona Raïssa a la ciutat de València]]> Un recorregut de cinc dies per Espanya, va portar Mikhaïl Gorbatxov i la seua dona Raïssa a visitar València el 12 de maig de 1994, ara fa 30 anys. La visita no va durar més d'un dia, però van suposar 24 hores molt intenses. De matí, el president de la Generalitat en aquell moment, Joan Lerma, el rebia al Palau de la Generalitat i amb ell i els mitjans de comunicació reunits a la sala de premsa parlaren de la guerra de Bòsnia, les dificultats econòmiques a Rússia i l’estabilitat d’Europa. El futur del món van ser l’objecte d’un repàs polític. El polític rus també va visitar el Parc Tecnològic, on va assistir a unes jornades internacionals sobre pau i democràcia. 

A mitjan vesprada arribava a les instal·lacions de la radiotelevisió pública valenciana, on s'havia preparat una edició especial de Carta Blanca. Una bateria d’especialistes l’interrogaren i debateren sobre l’estabilitat del món, els conflictes internacionals i el nacionalisme destructiu. Sobre el gran repte que tenia Rússia, Gorbatxov va assenyalar que el canvi depenia més d'un canvi de mentalitat dels russos que de l'ajuda externa, però va denunciar que Occident, per protegir els seus productes, havia tancat el mercat a Rússia: "però ningú no deixa entrar Rússia al mercat, ni amb els metalls, ni amb l'alumini, ni amb altres matèries". 

Però Gorbatxov també va mostrar la seua cara més amable responent les preguntes del públic, entre el qual es trobava Emilia Rossell, una centenària comunista que va aprofitar l'ocasió per a abraçar aquesta important figura en la història política. Un altre dels moments més emotius el va protagonitzar Raïssa, una xiqueta de Benetússer batejada amb el nom de la dona de Gorbatxov, que li va entregar un ram de flors al polític rus. 

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Les últimes paraules en públic de Joan Fuster que atresora l'arxiu d'RTVV]]> Aquest 2022 es commemora el centenari de Joan Fuster, nascut a Sueca un 23 de novembre del 1922. Una fita declarada pel Consell com a Any Joan Fuster. A més a més, aquest 21 juny se celebra també el 30 aniversari de la mort del suecà. Amb motiu d'aquestes dues efemèrides rescatem de l'arxiu RTVV les últimes entrevistes que va concedir l'escriptor, peces informatives que destaquen pel seu valor històric.

Joan Fuster, durant una conferència a Bellreguard, va detallar als presents com es va decidir el primer Premi Sant Jordi i per què l'obra La plaça del Diamant, de l'autora catalana Mercè Rodoreda, no va ser la guardonada. L'historiador va començar dient: "Això probablement no ho he contat mai en públic". Corria l'any 1960 i el primer premi anava directe cap a Enric Massó i la seua novel·la Viure no és fàcil. Què va passar? Ací ho explica l'escriptor:

De com va ser aquella selecció Joan Fuster explicava: "[...] es va crear el Premi Sant Jordi, que pagaven els que després van construir l'Òmnium Cultural. Era el primer any i amb una dotació econòmica generosa". Els organitzadors van constituir "un jurat amb cinc grans figures consagrades del món intel·lectual català, entre ells estava Josep Pla, el valencià Martínez Ferrando i el mallorquí Joan Pons... Després, estàvem els més joves, com Joan Petit i jo. Tots tenien les seues preferències. Un jurat tan heterogeni no va donar un resultat massa coherent".

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Dia de l'arxiu: Què era notícia el 9 de juny de l'any 1990?]]> El 9 juny de 1990, amb només nou mesos d'emissions de la televisió autonòmica, l'arxiu audiovisual valencià ja estava farcit d'històries. Ens hem preguntat quins tipus de notícies –les que la televisió pública començava a emetre– preservava –aquell nou arxiu– de la llum, la humitat i els canvis de temperatura.

Aquest treball ha sigut possible amb l'ajuda dels professionals que treballen al centre de documentació d’RTVV,' l'IVC i À Punt. Molts dels quals continuen vinculats professionalment al servei. Mitjançant la seua aportació els serveis informatius d'À Punt hem pogut localitzar algunes d'aquelles informacions. Les que eren notícia en l'estiu del 1990. Unes notícies que començaven a construir el que se seria el principal arxiu audiovisual del poble valencià.  

Arxiu i actualitat van agafats de la mà. Així és, dia rere dia. Un treball d'equip entre els periodistes i els documentalistes. Una faena sense la qual seria impossible desenvolupar la majoria d'informacions elaborades als mitjans de comunicació. A més d'enriquir altres formats culturals (documentals, pel·lícules, curtmetratges i fins i tot novel·les).

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[El brot de pigota dels micos que va alarmar el món fa vint anys]]> L’expansió del virus conegut com a pigota dels micos per diversos països on la malaltia no és endèmica ha fet saltar, una altra vegada, l’alarma sanitària arreu del món. Però aquest cas de zoonosi fora de l’Àfrica central no és el primer que es produeix al llarg de la història recent. 

L’octubre del 2003, els informatius de RTVV es feien ressò d’un brot de 40 casos detectats en diverses localitzacions dels Estats Units. En aquesta ocasió, l’origen dels contagis estava en una xiqueta a qui havia mossegat un gosset de les praderies, portador del virus. 

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Les veus darrere de Goku, Babalà o el futbol de la radiotelevisió valenciana]]> Des del 1989, l'any en què es va crear la radiotelevisió valenciana, moltes veus han passat per la ràdio i la tele, però hi ha algunes que pel seu carisma ens han marcat més que altres i han passat a formar part del nostre imaginari. Darrere, un grup de professionals de la comunicació i la interpretació que les han fet possible, com ara Paco Nadal, Miguel Ángel Picornell, César Lechiguero, Sergio Capelo, Reis Juan o Vicent Quintana. Rescatem de l'arxiu algunes de les més emblemàtiques que ens evoquen temps passats:

Molta gent era seguidora dels partits de futbol a través de la radiotelevisió valenciana i dues frases passaren a la història com a mítiques d'aquestes retransmissions: el "futbol a Canal 9" en cadascuna de les cortinetes de Canal 9 sobre els partits, locutada per l'actor de doblatge César Lechiguero, i el mític anunci en què Bancaixa patrocinava els partits de futbol.

Paco Nadal ha sigut un dels rostres més coneguts i populars de radiotelevisió valenciana, mitjà al qual es va incorporar el 1990. Ha participat en espais tant de ràdio com de televisió, la majoria d'aquests festius, com les Campanades, i es va convertir en la cara més emblemàtica del canal a Cap d'Any. I per descomptat, la seua presència va marcar les retransmissions esportives, des de modalitats com el ciclisme, fins al futbol, la pilota i la Fórmula 1. Però el recordem especialment en la seua peculiar forma de locutar la lluita lliure, que tan popular es va fer entre els espectadors. Ací només un tast des del Rialto Bar, en una lluita entre el Barbeta i el Nano: "Quina patada a la cara, té molt mala llet el nano!", deia.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Torna a les Useres el pelegrinatge silenciós a Sant Joan del Penyagolosa, amb el seu misticisme i recolliment]]> S'acosta l'últim divendres d'abril i al poble de les Useres, a la comarca de l'Alcalatén, després de dos anys sense, torna l'antiga tradició del pelegrinatge a les Useres. Un dels rituals més ancestrals de tota la Comunitat Valenciana, que alguns el daten en l'edat mitjana (segle XV). Tretze homes, el guia i dotze pelegrins, en representació de Jesucrist i els dotze Apòstols —acompanyats per tres cantors, el capellà, el representant de l'Ajuntament, els clavaris, el depositari, les promeses i el grup de les càrregues- inicien una marxa de dos dies pel massís del Penyagolosa.

Es tracta d'un pelegrinatge penitencial amb una única destinació, el santuari de Sant Joan de Penyagolosa. Un recorregut que hem pogut veure amb tot detall en el documental de Dossiers de Canal 9 dels anys 90. No se sap molt dels orígens d'aquesta tradició local. Segons informa la pàgina oficial de l'Ajuntament de les Useres, "potser van ser les pestes, els temps de sequeres, les guerres, qualsevol motiu és suficient per a manifestar la fe en Déu, la Mare de Déu i els sants". El ben cert és que és molt apreciada i està ben arrelada, per la qual cosa va ser declarada bé d'interés cultural immaterial (BIC) pel Consell el 2016. Segons les fonts municipals, "amb el cant de l'O Vere Deus els pelegrins demanen per la salut, la pau i la pluja". Així, envoltats de càntics unes vegades i de silenci la major part de la marxa, abandonen el poble passant per damunt d'un enramat d'hedra que els veïns han depositat per a ells.

"Envoltats en una aura de misteri i rigor místic" —com els descriu un dels cantors entrevistat al programa Dossiers— els tretze pelegrins de les Useres travessen 38 quilòmetres de muntanyes. Tot per tal d'arribar a Sant Joan de Penyagolosa. El pelegrí que encapçala la marxa és l'anomenat "guia" i representa Jesucrist. Els altres dotze corresponen als apòstols.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA["En valencià, clar que sí" i altres de les campanyes més emblemàtiques en defensa de la llengua]]> La Diputació de València ha presentat recentment la campanya per l'ús del valencià a les ciutats que han batejat amb el nom "Sona tan bé". Aquesta etiqueta #SonaTanBé o d'altres com #PassejaLaLlengua ja han aconseguit viralitzar-se per les xarxes, però quan les xarxes socials no existien aquestes campanyes també calaven en la societat i els seus lemes s'incorporaven al nostre vocabulari. Qui no recorda la campanya d'"En valencià, clar que sí"?

"Estudiar en valencià obri possibilitats". Així començava aquesta campanya de 1996 que tenia la intenció de promoure un model educatiu bilingüe. Des de la Conselleria d'Educació, Cultura i Ciència van fer coincidir la difusió d'aquest espot amb el període de matriculacions a les escoles.

La primera campanya per l'ús del valencià que trobem a l'arxiu d'RTVV és aquesta, la de "Visquem en valencià". Es presentava el 1990, coincidint amb el sèptim aniversari de la llei d'ús i ensenyament i amb ella es vol impulsar l'ús de la llengua en tots els àmbits socials.

Continua llegint-ho en el web

]]>