Era conegut com la “xicoteta Rússia”. Benaguasil, durant els temps convulsos de la Segona República i la Guerra Civil, fou refugi i utopia breu. Segons conten, així van batejar aquest municipi de la comarca del Camp de Túria perquè la gent que ho necessitava trobava un plat calent a taula. El menjar estava col·lectivitzat; era terra d’acollida per a jornalers d’orígens diversos i desenes de criatures que fugien dels bombardejos. Però davall la terra del cementeri, romanen encara dotze històries trencades: dotze cossos (la majoria de Benaguasil, però també dos veïns d’Alhama, Almeria, i Bujalance, Còrdova), les famílies dels quals mai deixaren d’esperar i reclamen justícia més de 80 anys després. Una ajuda econòmica de la Diputació de València va encendre l’esperança, però s’han trobat amb un mur. Preguntem als protagonistes: ens acompanyen l’arqueòleg i historiador Àlex Calpe; el president de l’Associació de Familiars de Víctimes del Franquisme de la fossa comuna del cementeri de Benaguasil, Joan Castelló; i Amparo Gómez, néta de Francisco Gómez Soriano, qui tenia 37 anys quan fou afusellat el 29 d’abril del 1939.