Laura, veïna de Torrent que es va salvar de la dana en una teulada: "Ho hem perdut tot, però hui continuem donant les gràcies"

La vesprada del 29 d'octubre, la barrancada va sorprendre milers de persones al carrer, tornant de la faena, en el cotxe, fent encàrrecs... La llengua d'aigua a l'Horta va ser tan sobtada i virulenta que molts tingueren a penes deu minuts per a posar-se a recer i intentar salvar la vida. Un any després de la tragèdia, hem recuperat les històries de dos supervivents que ho van aconseguir, Laura i Inma, i hem parlat amb elles per a vore què recorden d'eixos moments tan crítics.

Inma és veïna de Paiporta i aquell dimarts, dia de la dana, tornava a casa cap a les 19:00 h després de treballar. Ja veia que alguna cosa no anava bé, perquè notava massa tràfec de gent i trànsit. Va aparcar el cotxe on va poder i, quan va obrir la porta, l'aigua ja superava el pam. "L'aigua m'espentava amb força, volia travessar la calçada per a anar al pati de ma casa i ja em van haver d'ajudar", relata a un equip d'À Punt. La seua intenció era arribar al domicili, però sap que, si no arriba a ser per un home que la va frenar, igual no estaria ací hui: "Em va dir que no podia continuar caminant així, que m'esperara amb ell. El perill era que l'aigua cada vegada pujava més i arrossegava vehicles amb molta força; van passar surant cadires, la pèrgola d'un bar...".

L'instint de supervivència la va moure a enfilar-se a un arbre amb altres tres xiques i, allà dalt, va passar les hores més crítiques de la riuada, quan s'ofegaven desenes de persones. D'este salvavides només queda la soca, però Inma no oblidarà mai aquell punt que la va sostindre del corrent: "Pensava que no ho contaria", assegura. De fet, Inma va ser una de les veus que demanaren ajuda a través de les línies obertes d'À Punt. Sa tia havia intentat comunicar sense èxit amb l'112 i, al final, va aconseguir en el programa especial que estava emetent la televisió autonòmica aquella vesprada.

Cada vegada que me n'anava a dormir, somiava que tornava a passarInma - Supervivent de la dana del 29-O

Per a Laura, que viu a Torrent, a pocs metres del barranc de Poio, l'element de salvació va ser la teulada de sa casa. En conversa amb À Punt, evoca com ella, l'home i el fill de huit anys estaven aquell 29-O preparant-se per a sopar. De sobte, una tromba va rebentar la porta de la vivenda. Encara faltava vora una hora perquè sonara l'alarma dels mòbils. "En qüestió de tres minuts, l'aigua va pujar molt. A les 19:19 h arribava a metre i mig. En un primer moment, vaig pensar que agafava el cotxe i me n'anava d'allà; encara sort que el meu marit em va dir que pujàrem dalt, a la terrassa. No sé què hauria passat si no haguera estat ell a casa amb nosaltres", explica. Tots tres estigueren vora cinc hores a la teulada de la casa, fins vora la 01:30 h, quan el nivell de la inundació havia baixat.

L'aigua va engolir totes les pertinences i mobiliari que hi havia a l'habitatge, també els cotxes. Després d'uns mesos vivint en casa de familiars, fa tres mesos que han pogut tornar al seu domicili. Els mobles que tenen ara són donats per familiars, amics i voluntaris, alguns fins i tot desconeguts. Laura narra, amb molta emoció, com la resposta del veïnat els va donar esperança: "Quan veus tot el que has de netejar, penses: 'Com vas a fer-ho tu a soles?', però quan vens ací i et trobes a tota la gent que va vindre, això et dona un xut d'energia".

Un any després, les seqüeles pel trauma viscut continuen. Inma conta com encara hi havia nits en què somniava que podia tornar a passar: "M'havia d'alçar al balcó a vore si era veritat". A casa de Laura, el fill menut va passar mesos amb por de dutxar-se, perquè no volia tocar l'aigua. Ella ha trobat en l'onada de solidaritat desencadenada per la dana la força per a tirar avant: "Ho hem perdut tot, però hui continuem donant les gràcies".