Una anàlisi de sang podria revelar els símptomes “invisibles” de la depressió abans que s'aprecien al cos

La depressió es diagnostica basant-se en els símptomes que la persona referix. Si bé els metges poden fer anàlisis de sang per a descartar altres afeccions, els investigadors encara no han identificat un biomarcador diagnòstic objectiu que permeta detectar precoçment que algú patix depressió.

A més, la depressió pot passar desapercebuda perquè els símptomes van molt més enllà de la tristesa. Algunes persones experimenten símptomes físics (o somàtics) com ara fatiga, manca de fam o agitació. Altres símptomes poden afectar l’estat d'ànim o la cognició, incloent-hi sentiments de desesperança o anhedonia (incapacitat de sentir plaer i pèrdua d’interés en activitats que abans es gaudien).

Ara, un equip investigador de la Universitat de Nova York ha descobert que les anàlisis de sang que mesuren l’envelliment de certs glòbuls blancs poden predir els símptomes cognitius i anímics de la depressió, en comptes dels símptomes físics. 

La troballa, publicada en The Journals of Gerontology, Series A: Biological Sciences and Medical Sciences, apropa els investigadors a la identificació d’un biomarcador per a detectar el trastorn de l’estat d’ànim, que afecta quasi una de cada deu persones adultes als Estats Units. 

Afirmen que la depressió és un trastorn que no es presenta de la mateixa manera en tots els casos i pot manifestar-se de forma molt diferent en cada persona, per això “és fonamental considerar les diverses manifestacions i no només una etiqueta clínica”, comenta Nicole Beaulieu Pérez, professora adjunta de la Facultat d’Infermeria Rory Meyers de la Universitat de Nova York.

La depressió és més freqüent en persones amb certs trastorns que afecten el sistema immunitari, incloent-hi el VIH. Això pot deure’s a la interacció de diversos factors com ara inflamació crònica, estigma social i condicions socioeconòmiques.

Les dones amb VIH presenten taxes de depressió particularment elevades, fet que el pot dificultar l’accés al tractament i l’adherència a la teràpia antiretroviral. Per això, en el cas d’estes dones, volen “comprendre millor el que està passant i detectar-ho a temps perquè no perjudique la seua salut en general”, recalca Pérez. 

Per a explorar les bases biològiques de la depressió en dones amb VIH i sense, l’equip investigador va analitzar indicadors d’envelliment biològic accelerat, relacionats tant amb la depressió com amb el VHI. L’edat biològica, que pot diferir de l’edat cronològica, es pot avaluar mitjançant “rellotges epigenètics”, algoritmes que registren les modificacions químiques de l’ADN. 

L’equip investigador va analitzar dades de 440 dones (216 amb VIH i 179 sense VIH) i mesuraren la depressió utilitzant qüestionari de 20 ítems que explora símptomes tant somàtics com no somàtics, també avaluaren l’envelliment biològic.

Descobriren que l’envelliment dels monòcits és un biomarcador sensible per als símptomes no somàtics de la depressió, particularment l’anhedonia, la desesperança i la sensació de fracàs, tant en dones amb VIH com sense. 

Açò és interessant perquè símptomes com la fatiga en persones amb VIH s'atribuïxen a la seua malaltia crònica i no a la depressió, però este estudi demostra que són mesures associades amb símptomes cognitius i de l’estat d’ànim, no amb símptomes somàtics, explica Pérez. 

Encara és necessari més investigació sobre l’envelliment epigenètic i la depressió abans que puga servir de base per a mesurar i tractar esta malaltia, assenyala Pérez, però, a llarg termini, el desenvolupament d’una prova de biomarcadors per a la depressió podria permetre un diagnòstic més primerenc i, fins i tot, un tractament personalitzat; per exemple, predir que medicament té més probabilitats de funcionar segons el perfil de cada persona.