El feminisme encara un 8M marcat per la desmobilització de la joventut

Dos setmanes abans de les manifestacions feministes convocades com cada any amb motiu del Dia Internacional de la Dona este diumenge, el Centre Reina Sofia de Fad Joventut va publicar un baròmetre de joventut i gènere que revelava una dada preocupant: el jovent és el segment de població que menys s’identifica amb el feminisme. Segons l’enquesta utilitzada per a realitzar el baròmetre, només el 38,4% dels i les joves d’entre 15 i 29 anys s’identifica com a feminista.

És la dada més baixa des del 2021, quan es va registrar el punt més alt de la sèrie: un 49,9%. És a dir, que ha baixat 11,5 punts en només quatre anys. I, malgrat que estes dades desagregades per sexe mostren més identificació amb el feminisme per part de les dones joves —un 51,3% enfront d'un 26% dels homes joves—, la desafecció cap al moviment entre la joventut es fa palesa en observar les dades per edats. Talment, el sentir feminista va augmentant amb l’edat progressivament fins a arribar a punt més alt en la franja de 30 a 39 anys, en la que el 52,2% de la població s’hi identifica. Una diferència de 13,8 punts.

Paradoxalment, el mateix estudi revela que el 48,9% de la joventut considera que hi ha desigualtats de gènere “grans o molt grans” a Espanya, i que en la vida quotidiana hi ha consensos amplis al voltant de models igualitaris de relació que apunten a una interiorització dels principis de corresponsabilitat i autonomia. És a dir, que sembla que el rebuig és més cap al feminisme com a moviment polític i socials que cap a la idea d’igualtat entre homes i dones aplicada també a les relacions de parella.

Una idea que coincidix amb l’anàlisi de l’investigador especialitzat en joventut i desigualtat Javier Carbonell per a l’European Policy Centre, que conclou que una part significant de les dones joves estan votant a l’extrema dreta i rebutjant el feminisme no tant perquè siguen més masclistes que les generacions precedents, sinó perquè estan “profundament insatisfetes” amb la precarització del mercat laboral i el preu de la vivenda. A més, estos partits “presenten les opcions més oposades” al sistema actual, que no soluciona els seus problemes.

Així, seguint la tesi de Carbonell, el feminisme arriba al 8M de 2026 amb el repte d’aconseguir que la joventut recupere la confiança en la capacitat del moviment per a aconseguir canvis en el camí cap a la igualtat entre homes i dones.

Tot en un context en què una cinquantena de dones són assassinades per les seues parelles o exparelles cada any a Espanya. De fet, en 2026 ja en són deu dones i dos criatures assassinades, sense comptar la resta de dones que moren per culpa de la violència masclista, però no apareixen en les estadístiques del Ministeri d’igualtat com a casos de violència de gènere per no haver-hi una relació de parella entre víctima i assassí.

Una meta complexa, que sembla encara més difícil d’assolir tenint en compte la divisió que ha experimentat el moviment feminista en els últims anys entre les posicions abolicionistes (del gènere, la prostitució i la pornografia) i les regulacionistes i transfeministes, arran del debat sobre la prostitució i la llei trans. Una separació que ha dut al fet que en algunes ciutats d’Espanya com ara Madrid, Barcelona i València, hi haja dos manifestacions diferents ja des de fa uns anys.