El Marroc celebra este dimecres eleccions legislatives, marcades pel desencant i el fantasma de l'abstenció

El Marroc celebra dimecres unes eleccions legislatives de les quals eixirà el nou govern i els 395 diputats del Parlament per un període de cinc anys. Una cita que estarà marcada pel desencant i el fantasma de l'abstenció.

Es tracta d'uns comicis amb importants diferències sobre el model europeu, ja que, per exemple, no es permeten les enquestes, el cap de govern no necessàriament ha de ser candidat i el palau reial està estretament vinculat a carteres estratègiques de l'executiu amb els anomenats “ministres de sobirania”.

Què es vota?

El Marroc és una monarquia constitucional en què el rei Mohamed VI conserva importants poders executius. Cada cinc anys, les legislatives renoven la Cambra de Representants (Parlament), amb 395 membres elegits mitjançant un sistema proporcional de llistes. El repartiment d'escons es calcula sobre els electors inscrits en cada circumscripció i no sobre els vots vàlids emesos, una fórmula que afavorix la fragmentació parlamentària, fa impossible que un partit obtinga la majoria absoluta i obliga a formar governs de coalició.

El Marroc afronta estos comicis amb una representació femenina encara limitada, ja que només sis dones van accedir a l'actual Cambra de Representants després de competir amb candidats hòmens, mentre que les 90 restants (22,8% de la Cambra) van obtindre l'escó a través d'una quota femenina.

Segons la Constitució, el rei nomena el cap de govern “entre el partit polític que haja quedat en primera posició en les eleccions, atenent els resultats obtinguts”. No cal que siga candidat, sinó que pertanga al partit més votat. A més, hi ha carteres estratègiques amb relació directa amb el palau, com són Assumptes Religiosos, Defensa, Interior i Relacions Exteriors.

Qui vota?

Per a votar és necessari ser major d'edat i inscriure's en les llistes gestionades pel Ministeri de l'Interior, institució que organitza les eleccions. Esta vegada hi ha 15,8 milions d'inscrits, xifra que segons el Consell d'Europa és “netament inferior al de les eleccions precedents i molt per davall de la població que s'estima en edat de votar”, 28 milions segons les estadístiques.

A més, només el 3% són jóvens, la qual cosa evidencia la falta d'interés en el sistema electoral un any després del sorgiment del moviment juvenil GENZ212, que demanava millores socials i va quedar diluït després de milers de detencions. Dels registrats per a votar, un gran percentatge s'absté: un 57% el 2016 i quasi un 50% el 2021. 

Què passa amb la diàspora?

La Constitució reconeix el dret a vot dels marroquins que viuen a l'estranger —més de cinc milions, una de les principals fonts d'ingressos de divises del país—, però no existix el vot per correu o urnes als consolats. El marroquí resident a l'exterior ha de viatjar al Marroc per a votar o autoritzar un familiar o conegut inscrit perquè vote en la seua representació mitjançant una plataforma digital del Ministeri de l'Interior.

Quins són els principals partits?

Els tres partits que han governat el Marroc des del 2021 i es perfilen com a possibles guanyadors d'estes eleccions són RNI, PAM i Istiqlal:

L'Agrupació Nacional d'Independents (RNI, centredreta) és la formació de l'actual president del govern, el milionari Aziz Akhannouch.

Autenticitat i Modernitat (PAM, liberal) és el principal rival de l'RNI i té un protagonisme creixent després de fitxar Fouzi Lekjaa, president de la Federació Marroquina de Futbol i favorit per a accedir a la prefectura de govern, segons experts locals.

Istiqlal (PI, nacionalista) està encapçalat pel ministre d'Obres Públiques i Aigua, Nizar Baraka. Fundat el 1944, l'últim dels grans partits marroquins compta amb un important bastió electoral a les províncies del Sàhara Occidental.

L'oposició està liderada per l'islamista Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD), que va governar una dècada (2011-2021) i ara a penes té tretze escons.

La Unió Socialista de Forces Populars (USFP, membre de la Internacional Socialista), el Partit del Progrés i Socialisme (PPS, excomunista), i el Moviment Popular (MP, berberista), són tres formacions històriques que aspiren a recuperar el pes perdut.

Les línies roges

Després de la repressió del GENZ212 —amb més de mil processats i 660 a la presó— organitzacions civils internacionals, com Amnistia Internacional i Human Rights Watch, alerten d'un augment de la repressió al país. L'Associació Marroquina de Drets Humans (AMDH), la més crítica, considera que hi ha una regressió en les llibertats d'expressió i premsa.

Hi ha tres àmbits considerats “línies roges” i la vulneració dels quals pot ser castigada per la llei: la monarquia, la religió i la integritat territorial, que inclou el concepte de sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental.