La història darrere de la falla que es conserva als Estats Units i que mai es va cremar

Fa trenta anys, l’art faller feia les maletes i creuava l’Atlàntic per a plantar la primera falla als Estats Units. El destí, Atlanta, l'escenari, els Jocs Olímpics.

El 1996 els diaris de València es feien ressò de la fita. Coca-Cola volia una falla per a representar Espanya en la mostra d'art folklòric de les Olimpíades, un aparador en què vora 196 països van participar. "Els estatunidencs no sabien ni que eren les falles, van vindre, ho van vore i ens van dir: 'Ostres, això ho cremeu?'".

La proposta seleccionada va ser la d'Ovejero, després de quedar primer en un concurs en què es van presentar alguns dels artistes fallers amb més renom de l'època, com Almela, Santa Eulàlia o Julián Puche.

Entre fusta, motles i fang, la saga Ovejero, donà forma a una falla que s'alçava per a exposar-se, no per a cremar-se. A més, el monument es va fer amb fibra de vidre per a garantir-ne la conservació més enllà de l'esdeveniment. "El nivell de treball va ser altíssim. A més, amb el hàndicap que el projecte que guanyà es modificà. Volien que fora la falla més folklòrica", recorda l'artista faller Jesús Ovejero Jr.

El primer disseny incloïa una taronja, però als Estats Units no ho entenien. Així que ho van orientar tot a una concepció més estereotipada. "Una figura era un guitarrista de flamenc, l'altre havia de ser una bailaora, i davall hi havia una pandereta amb la bandera d'Espanya tot al voltant", explica Overejo.

Perquè la falla cabera en un avió, es va trossejar i es va transportar en caixes de fusta. "Havíem de pensar com desplaçar tot el monument perquè entrara dins d'un avió", rememora l'artista faller.

La Plantà no es va fer al carrer, sinó en una nau. Sense casal. Sense pólvora. En acabar els Jocs, la falla no va acabar en cendra. Es va instal·lar al museu de Coca-Cola d’Atlanta. Allí continua, trenta anys després.