Els Enfarinats prenen Ibi amb pólvora, ous i farina en una de les festes més singulars de l’any

Com cada 28 de desembre, Ibi ha tornat a quedar en mans dels Enfarinats, protagonistes d’una de les celebracions més singulars del calendari festiu valencià. Amb un arsenal format per 99 quilos de pólvora, 1.500 dotzenes d’ous i una tona i mitja de farina, la festa ha convertit els carrers del municipi en un escenari de batalla simbòlica que ha atret centenars de fotògrafs i curiosos. La cita, marcada en blanc en el calendari, s’ha tornat a viure amb intensitat des de primera hora del matí.

Des de les 9 fins que s’amaga el sol, a Ibi governa la coneguda com a Justícia Nova. És un poder efímer basat en juís arbitraris, drets irreals i una bona dosi d’humor, que canvia de mans després d’una carrera ritual. L’alcalde d’Ibi accepta la situació amb resignació fins al final de la jornada. Tal com ha explicat l'alcalde, Sergio Carrasco, “no pots anar per l’ombra ni pel sol, ni per les teulades ni pel soterrani, i sols pots caminar per una era: la de la batalla”.

Una vegada instaurada la Justícia Nova, els Enfarinats assumixen el control amb normes pròpies i sentències carregades de sàtira. Un dels alcaldes enfarinats, Jose, ho resumia així: “Una gran responsabilitat, tu adona't que enviem l’alcalde a fer la mà per ahí”. Fins i tot hi ha espai per a una oposició improvisada, que acaba sotmesa a juís públics i condemnes humorístiques, com quan dos opositors han sigut sancionats “per marranos i atemptar contra els nostres ciutadans, escàndol públic i incitació a la mala educació”.

Amb les càmeres preparades i els participants expectants, la batalla no tarda a esclatar. Un dels enfarinats reconeixia que és “una descàrrega d’adrenalina, això que estàs esperant tot l’any per a soltar-la”. Els fotògrafs també en destaquen l’impacte visual: “Quan comencen a tirar farina, les situacions són molt xules i fotogràficament queden molt bé”. Altres veterans advertixen dels riscos i recorden experiències passades: “Em vaig cremar la motxilla l’última vegada, algun petard em va pegar pel cos. Per això, sempre venim amb tres o quatre capes”.

La batalla s’allarga tant com duren les municions: ous, farina i pólvora fins a deixar-ho tot cobert d’un blanc espés. “Estic guapet? No, per això no s’entra a casa així; això es despulla u abans d’entrar”, bromejava un participant completament enfarinat. Exhaustos, però alliberats, veïns i visitants tanquen una jornada única que, any rere any, reafirma Ibi com l’epicentre d’una tradició irreverent i profundament arrelada a la comarca de l’Alcoià.