'Los ojos de Ariana', el documental valencià que contà com nou treballadors van salvar el cinema afganés dels talibans

Nou treballadors de l’Afghan Film, la institució cinematogràfica nacional de l’Afganistan, van arriscar la vida per a evitar que els talibans destruïren el patrimoni audiovisual del país. Durant el primer règim, entre 1996 i 2001, van amagar els negatius de les pel·lícules en dobles parets i altres espais ocults de l’edifici. Una història de resistència que el cineasta valencià Ricardo Macián va portar a la pantalla en el documental 'Los ojos de Ariana', que la Filmoteca Valenciana va projectar dijous passat amb motiu del Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual.

Macián va conéixer la història quan treballava com a enviat especial de Canal 9 a l’Afganistan. El que inicialment va ser una notícia d’un minut i mig en els informatius el va portar, anys després, a tornar al país per a aprofundir en els testimonis dels protagonistes. Segons ha explicat en L’hora de la cultura, va viatjar-hi el 2004 per a fer entrevistes i, dos anys més tard, va tornar amb un equip per a rodar el documental, estrenat el 2007.

Un dels fils conductors de la pel·lícula és Mirwais Rekab, cineasta afganés que havia tornat a Kabul després d’un període d’exili i que es va trobar un país on el cinema havia quedat pràcticament destruït. Rekab recorda en l’entrevista com, de menut, va quedar fascinat per les imatges projectades en una pantalla, una experiència que li va despertar la passió pel cinema. Malgrat haver hagut de tornar a abandonar el país, actualment viu a Alemanya i reivindica la necessitat de mantindre viva la cultura afganesa des de l’exili. Fa un any, de fet, va treballar en una pel·lícula com a assistent de Siddiq Barmak.

Barmak, director de Osama i figura fonamental del cinema del seu país, descriu una situació molt més greu des del retorn dels talibans al poder, el 2021. Segons explica, el cinema, la música, el teatre i la pintura han desaparegut de la vida cultural del país, mentre que la televisió continua funcionant sota el control del règim. El cineasta considera que l’art està atrapat entre l’extremisme ideològic dels talibans i els conflictes ètnics interns. "El cinema és mort dins d’estos dos poders", afirma.

Per a Barmak, la persecució de les imatges no és casual. Considera que el cinema és una eina capaç de transformar la manera de pensar de la societat i de guanyar-se el cor de la gent. Per això, recorda una frase atribuïda a Lenin segons la qual el cinema és el millor art per a arribar al poble. El cineasta creu que este poder és precisament el que fa por als talibans i explica que el règim no vol que la població conega el seu passat ni puga accedir a altres visions del món.

La situació de l’arxiu que els treballadors van aconseguir salvar també preocupa els protagonistes del documental. Ricardo Macián explica que, abans de la tornada dels talibans, les bobines van ser traslladades al palau presidencial, on continuen actualment, després del tancament de l’Afghan Film. Barmak assegura que el patrimoni està ara en mans del règim i denuncia que s'estaria venent il·legalment a terceres persones. Una situació que, segons els cineastes, posa en risc el material que van aconseguir protegir dècades arrere.

La conversa en L’hora de la cultura ha obert reflexions sobre la importància de conservar la memòria audiovisual per a les generacions futures, aplicables a escala global. Així els joves només podran entendre el passat del seu país si tenen accés a les pel·lícules, els arxius i els llibres. Així, els directors afganesos temen que els talibans, davant de la possibilitat de perdre el poder, intenten destruir o esborrar definitivament eixa memòria. "Les obres d’un artista són com els seus fills", recorda Rekab en una reflexió sobre el valor del patrimoni que ara veuen amenaçat.

Macián destaca que 'Los ojos de Ariana' continua tenint actualitat quasi vint anys després de la seua estrena. El director reivindica que el documental no parla només de la destrucció i de la violència, sinó també de la tradició poètica i cultural de l’Afganistan, sovint eclipsada per les imatges de la guerra. La pel·lícula recorda així que preservar el cinema és també preservar la història i la identitat d’un poble, perquè, com ha remarcat el programa, la cultura no és un luxe ni una qüestió secundària: és allò que permet saber qui som i què volem transmetre a les generacions futures.