Cent anys de Tip, el geni valencià de l’humor absurd

Referent de l’humor surrealista i desbaratat dels setanta, València recorda este dimecres un dels seus còmics més universals, aquell de jaqué i barret de copa, que feia broma de l'absurd sota un bigot poblat i ulleres metàl·liques i que tants somriures va arrancar els espectadors d’una Espanya que tractava d’obrir-se camí en una incipient democràcia. El mestre Luis Sánchez Polack o, el que és el mateix, l’alt de Tip i Coll, haguera complit este 22 de juliol un segle de vida.

Juntament amb José Luis Coll, l’altra meitat de Tip i Coll, es va convertir en un fenomen social dels primers anys de democràcia. Les seues frases –Dame la manita Pepe Lui o ¿Para qué?... Paraguayo– es repetien en converses informals d’una societat, la de la Transició, encara esguitada per les últimes estocades de la censura, control sobre el qual ironitzava amb expressions recurrents, com “La próxima semana, hablaremos del gobierno”.

Luis Sánchez Polack va nàixer a la ciutat de València tal dia com hui del 1926. I, tot i que va abandonar la ciutat pocs anys després, sempre va mantindre un estret vincle amb la seua terra, on solia passar molts períodes de vacances fins que un vessament cerebral, als 73 anys, el va obligar a limitar els desplaçaments a la ciutat del Túria. Sempre es va mostrar orgullós d'haver nascut a esta ciutat.

Integrant duets famosos

De ben jove, Tip ja va mostrar aptituds per a la interpretació. La carrera va començar al teatre, però ben prompte es va convertir en un col·laborador de la Cadena Ser, on va conéixer el seu primer company d’esquetx, Joaquín Portillo. Amb ell va formar Tip y Top durant més d’una dècada.

A finals dels seixanta va conèixer José Luis Coll, la seua mitja taronja professional i amb qui va formar Tip y Coll. Durant 25 anys, fins al 1992, representaven una simpàtica parella, vestits d’enterradors, que feia broma de l'absurd. Per a molts es tractava d’un humor inspirat en el dels germans Marx.

Quan el duet humorístic es va separar, aquell home de quasi dos metres d’altura va continuar fent allò que millor sabia fer, humor, encara que en esta etapa ja en solitari.

L'inesperat vessament cerebral el va obligar a parar. Va morir a Madrid en febrer del 1999. Qui havia sigut la seua parella professional s’acomiadava d’ell amb la ironia que tant els havia unit: “Luis, esta broma no te la perdono”.