La xifra de persones sense llar a València puja vora un 10% cada any

Només a la ciutat de València s'estima que hi ha més de 800 persones que viuen al carrer. Una quantitat que puja vora un 10% anualment. Per a visibilitzar esta problemàtica i la realitat d'estes persones, Càritas i la resta d'entitats de la Plataforma sense llar s'han concentrat este dijous a migdia a la plaça de la Reina. Ha presentat la campanya “Caminem junts”, que vol visibilitzar la situació i reivindicar els seus drets. I ho han fet posant les sabates en terra i amb cartells que conten les històries d’algunes de les vora 700 persones sense llar que va atendre Càritas València l'any passat.

Mamen Martínez, responsable del programa de persones sense llar de l’ONG, ha explicat en declaracions a À Punt NTC que les sabates simbolitzen el desgast que han de passar cada dia les persones sense llar, per a aconseguir els mitjans necessaris per a viure. Ha destacat que cal conscienciar i sensibilitzar la població cap al problema de les persones sense llar, perquè són persones invisibles. “A vegades passem pel costat i ni les veiem”, sentència. 

Les persones que no tenen casa s'enfronten dia a dia als perills de dormir al carrer, sense intimitat, amb problemes d'higiene i de salut. Amb l'única protecció d'un pont o una tenda de campanya. Marginats per la societat, no volen perdre la dignitat ni els drets. S'estima que només a València hi ha 800 persones sense llar. 

Alguns aconsegueixen un alberg o un pis d'acollida temporal. Però no hi ha places per a tots i no és l'única solució. Elena Matamalas, responsable de l’alberg municipal del barri del Carme de València, sosté que, si bé és cert que és necessari crear més places en albergs, cal també invertir en habitatge i abordar altres factors que contribueixen al fet que les persones acaben vivint al carrer. 

Asseguren que qualsevol pot veure's abocat a viure al carrer, en perdre el treball o caure en una addicció. És el cas de Pedro Ibáñez, que va passar vint anys al carrer i que afirma que “un dia pots viure en un pis de 300.000 euros i al següent en un cantó demanant diners per a pagar un entrepà”, com va ser el seu cas. 

Ell és un dels que han aconseguit refer la vida i ara ho té clar. No pensa tornar al carrer i vol continuar refent la seua vida “passet a passet”.