La tradició de visitar el cementeri per Tots Sants es diluïx entre les noves generacions

El costum d’anar al cementeri per Tots Sants va perdent-se entre la gent més jove, mentre que els majors continuen acudint per a retre homenatge als seus familiars. Al cementeri de Benipeixcar, a Gandia, es fa visible este canvi generacional, que per a molts veïns suposa una transformació profunda en la manera d’entendre la mort i el record.

La visita d’Antonio i María Ángeles és un exemple de com es vivia abans esta jornada: “Fem diverses parades —explica Antonio—, pel pare, la mare, el germà, la tia que faltà just abans de casar-se...”. Són, diu, “històries de vida que s’endugué la mort”, però que continuen presents cada 1 de novembre.

L’escriptor Emili Selfa Fort, autor de La mort i la Safor, reflexiona que “la mort es compartia: la família, el veïnat, el poble, i d’eixa manera el dol es feia més portador”. Però admet que això ha canviat: “Els xiquets vivíem la mort al carrer, veiem els soterrars i l’enteníem com una cosa natural; hui els xiquets no assistixen ni al soterrar dels seus iaios. No voràs mai un xiquet en un tanatori”.

Els veïns més majors també ho perceben. “La gent més jove mos encontràvem ací de vegades, però ara poc”, recorda Antonio Bataller, mentre que Teresa Peiró lamenta que “en general, això està perdent-se tot, completament”.

Entre les noves generacions, el desinterés és evident. “Tinc quasi 40 anys i només he anat dos vegades al cementeri”, confessa un jove. Tot i això, encara hi ha excepcions: “Des que han faltat, sants, aniversaris, Nadal... tot, no fallem mai”, diu una dona. Altres, com una mare i la seua filla, continuen la tradició familiar: “Venim en família i a mi m’agrada vindre”, diu la xiqueta. Una altra dona ho explica d’una manera senzilla: “En lloc d’anar a caminar, la ruta és esta. Venim, fent la visita”.

Diferents maneres de recordar els que ja no estan, en una societat que, com assenyala Selfa, “busca la felicitat i ja no vol parlar de la mort”.