El dol mediambiental, la ferida invisible que deixa l'incendi de la Vall d’Uixó

Més enllà de les hectàrees cremades i de les pèrdues materials, l'incendi de la Vall d’Uixó ha deixat una altra ferida menys visible: el dol mediambiental. La desaparició sobtada del paisatge habitual també té un impacte psicològic en moltes persones que han crescut o han viscut envoltades d'estos espais naturals.

Francisco Buils és un dels veïns que ha volgut comprovar de primera mà l'estat de les finques que havia conegut tota la vida. Amb 82 anys, assegura que mai havia vist una devastació semblant a la vall. En contemplar el paisatge calcinat, reconeix que “açò dona llàstima” i es pregunta quant de temps haurà de passar perquè la muntanya es recupere. També afirma que un incendi d'estes dimensions “passa factura a les persones, vulguem o no vulguem”.

Els especialistes expliquen que esta reacció té nom. La psicòloga Andrea Jarque assenyala que es tracta del “dol mediambiental” o “dol paisatgístic”, una resposta emocional davant el canvi radical de l'entorn. Segons explica, és important “abraçar les emocions que van venint, entendre-les i col·locar-les”, perquè si no s'identifica el que està passant “podem acabar encapsulant-ho o pagar-ho amb altres persones”.

Una de les primeres recomanacions és tornar a entrar en contacte amb els espais afectats. Elies i Irene han représ els passejos diaris amb el seu gos Kuma pels camins que recorrien abans de l'incendi. Ell admet que veure la muntanya cremada “t'afecta negativament”, però confia a tornar-la a veure verda. Irene, per la seua part, reconeix que “impacta eixir a la muntanya i veure tot el canvi”.

Els psicòlegs consideren que este contacte amb la nova realitat també és beneficiós per als animals. Andrea Jarque destaca que és important “saber què està passant i reduir la incertesa”, i recomana que també els gossos tornen a recórrer els espais habituals perquè “els reconeguen i s'hi acostumen”.

Els experts recorden que, com qualsevol altre procés de dol, el mediambiental necessita temps per a ser superat. Mentrestant, els veïns afronten la pèrdua amb resignació i esperança. Francisco ho resumeix amb una idea compartida per molts afectats: “Què li hem de fer? Hem d'anar avant i no acovardir-nos”, mentre esperen que siga la mateixa natura qui, amb el pas dels anys, faça renàixer el paisatge de les cendres.