Les adopcions internacionals cauen un 94% en vint anys mentre que les nacionals es mantenen estables

Les adopcions internacionals s’han desplomat un 94% a Espanya en els últims vint anys. El 2004 es van registrar 5.500 adopcions procedents d’altres països, mentre que el 2024 la xifra ha caigut fins a 192, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE). En canvi, les nacionals es mantenen estables: l’últim any 555 xiquets i xiquetes espanyoles van ser adoptades.

La Comunitat Valenciana és, després de Madrid, la segona autonomia on més s’adopta. Darrere de les estadístiques s'amaguen històries de vida com la de Vicent Molina i el seu marit, Óscar, que van decidir adoptar després de casar-se. “Ens vam casar per a legalitzar el nostre amor, però també perquè era un requisit indispensable per a adoptar”, recorda Vicent.

El procés, explica, va ser més ràpid quan van decidir obrir-se a una adopció de necessitats especials. “Si t’obris a la realitat dels xiquets i xiquetes del sistema de protecció, és molt més àgil. Els nostres fills van arribar amb una motxilleta de vida molt pesada, i la nostra tasca és criar-los mentre els ajudem a buidar-la”, conta emocionat. “Les famílies adoptives tenim una característica: criem mentre reparem una ferida”, afig.

Una altra història és la de Xelo López i María Martínez, que van conéixer Aminata Aidara gràcies a un voluntariat a través de l’associació GUP de Benimaclet i el Col·legi Sagrada Família. “Des de fa quatre anys tenim una nova integrant en la família”, relata María.

Xelo recorda com va començar tot: “Al cap de pocs mesos d’estar ací, ens van proposar ser família d’acollida perquè hi havia una xiqueta amb una necessitat mèdica, i vam dir que sí.” Després de la seua operació i recuperació, Aminata va tornar al Senegal, però el vincle no es va perdre. “Ella ens escrivia preguntant quan podria tornar”, diu Xelo.

Després d’un acord amb la seua família biològica, Aminata ha tornat a València.”Sap que té dos famílies, la del Senegal i la nostra. La seua família està molt agraïda perquè sap que ací tindrà un futur”, explica Xelo. La mateixa Aminata admet: “Mentre vaig estar allunyada vaig trobar a faltar la meua família.”

Històries com estes posen rostre i emoció a unes xifres que, darrere de la seua fredor, parlen d’amor, resiliència i nous models de família. Famílies que, com diu Vicent, “crien mentre curen ferides” i obrin camí cap a un futur millor per als seus fills i filles.