"Em van robar la infància”: el calvari de xiquets neerlandesos derivats a un centre d'acollida d'Aspe

Axl tenia 13 anys quan el seu pare el va portar amb avió de Països Baixos a Espanya. Li van prometre tres mesos en una casa amb piscina i bon temps, on rebria ajuda per als seus problemes de conducta, i va acabar passant tres anys, durant els quals assegura que va patir pallisses, privació d'aliments i treballs físics extrems. “Em van robar la infància”, resumix.

La finca, Huize Soria, situada a Asp (Vinalopó Mitjà), va acollir durant dos dècades menors neerlandesos derivats pels servicis de protecció de la infància. Gestionada per una parella neerlandesa, Tista i Marion, va rebre finançament públic dels Països Baixos.

“Era un adolescent un poc problemàtic, encara que crec que tampoc era per a tant. Tenia problemes d'agressivitat i em van posar l'etiqueta de jove impossible de manejar, però era molt xicotet encara”, recorda Axl, que va entrar al centre de reeducació amb 13 anys, per a allunyar-se del seu “entorn habitual”, i va eixir amb 17, preguntant-se “què dimonis va passar allí?”.

Una investigació del programa públic neerlandés Nieuwsuur ha destapat el cas després de reunir documents i testimoniatges, denúncies de maltractament físic i psicològic, aïllament i mètodes disciplinaris extrems, que alguns especialistes qualifiquen de “tortura infantil”.

Axl i Tiffany, dos antics residents, relaten a EFE les seues experiències, encara que desenes d'ells s'han posat en contacte, disposats a “denunciar” l'ocorregut. Tots coincideixen a descriure un sistema en el qual obeir condicionava l'accés a necessitats bàsiques, inclós el menjar, el descans o el contacte amb familiars.

“M'obligaven a cavar forats d'uns tres metres de profunditat i dos per dos de superfície. Només podia menjar quan acabava, i podia tardar un dia o un dia i mig. Després arribava Tista amb el tractor, l'emplenava i havia de cavar un altre a dos metres de distància”, recorda Axl, qui hui, als seus 22 anys, manté una mirada atrapada entre l'adolescència i la ràbia.

També denuncia càstigs sota la pluja sense abric, prohibicions d'usar el bany i privació d'aliments. “Quan tens 13 anys, això no és normal. Què té a veure amb preparar-te per a viure en societat? Això és explotació o treball infantil o una manera d'assetjar-te i castigar-te?”, sosté.

Tiffany, de 21 anys, que va viure allí entre 2020 i 2022, recorda restriccions fins i tot durant els menjars. “Havies de dir-li dos frases a algú abans de poder donar un mos, però eixa persona també havia de respondre't. Si ningú volia parlar amb tu, no podies menjar. Quan els altres acabaven, retiraven el teu menjar, encara que no hagueres menjat”.

També relata que un company va passar diversos dies sense aliments i va acabar menjant menjar per a gats.

Sistema de por

Els joves que van passar per eixe centre descriuen un ambient de vigilància constant, amb càmeres, normes estrictes i una jerarquia que enfrontava als menors. “És una secta”, explica Axl. Això va convertir la convivència en “una lluita constant per demostrar” obediència: “Ens delatàvem per les coses més xicotetes. No podies confiar en ningú”, reconeix Axl.

Tampoc tenien contacte amb la població local, i recorden una propietat envoltada de tanques, cambres, gossos guardians solts a la nit i treballadors espanyols que supervisaven algunes tasques. “Vivíem en un xicotet món aïllat, com si estiguérem en una illa, i aquella era tota la teua vida. No hi havia res més”, explica Tiffany.

La comunicació familiar també estava vigilada i es revisaven els correus. En arribar a la finca, afig, els retiraven telèfons, passaports, targetes sanitàries, fotos i objectes personals. “Sempre em vaig sentir terriblement sola a Espanya. No podia parlar amb ningú sobre com em sentia realment”, lamenta esta jove, que recorda que la comunicació quotidiana entre els joves estava tan controlada que havien d'usar walkie-talkies per a parlar entre ells.

Sense autorització espanyola

Diferents institucions neerlandeses havien advertit sobre esta situació feia anys, però es va continuar enviant menors a Huize Soria.

En 2021, cinc joves van acudir al defensor dels menors d'Amsterdam i una investigació posterior va identificar una “cultura repressiva” i mesures restrictives contràries als drets de la infància. En 2024, diversos tribunals van advertir que les derivacions requerien autorització espanyola, però van continuar produint-se internaments sense eixe permís.

La inspecció neerlandesa va al·legar manca de competències per a supervisar centres a l'estranger i ningú va comprovar que Huize Soria tinguera els permisos necessaris com a centre de menors.

Després de conéixer-se estos testimoniatges, la Comunitat Valenciana va ordenar el “cessament immediat de l'activitat” del centre i va amenaçar amb obrir un expedient sancionador.

En una resposta remesa a EFE, la Conselleria de Servicis Socials, Família i Infància confirma que el projecte Finca Soria, domiciliat a Asp, no figura en el Registre General de Titulars d'Activitats, de Servicis i de Centres de Serveis Socials (RECÉS). “El centre no compta amb la preceptiva autorització de funcionament, la qual cosa vulnera la Llei 3/2019 de Serveis Socials Inclusius”, assenyala l'administració valenciana.

El Govern neerlandés, entretant, ha descartat una investigació independent sobre les derivacions, encara que ha demanat suspendre temporalment enviaments de menors a l'estranger. Huize Soria nega les acusacions i ha anunciat denúncies per difamació i calúmnies contra Nieuwsuur i els antics residents citats.

Les seqüeles

En tornar a Països Baixos, Axl va intentar comptar l'ocorregut, però assegura que el seu pare no el va creure, la qual cosa va deteriorar encara més la seua relació familiar i va agreujar les seues dificultats per a gestionar la ràbia i confiar en els altres.

“Vaig passar tres anys reprimint les meues emocions perquè no podia parlar amb ningú. Quan vaig tornar a Països Baixos, tota eixa ràbia seguia dins de mi”, assenyala, esmentant que va tornar a “desviar-se del camí” en tornar d'Espanya. Ara, pare d'una xiqueta, assegura que "mai faria això a un fill”.

Tiffany, a qui van obligar a tallar-se el monyo, també arrossega dificultats per a establir relacions i ironitza amb el seu desconcert en recuperar la llibertat de comunicar-se. “La primera vegada que algú em va parlar directament, vaig començar a buscar el meu walkie-talkie, perquè no sabia com comunicar-me amb eixa persona”, diu.

Estos joves volen investigacions, atenció psicològica i major supervisió dels centres que acullen menors neerlandesos a l'estranger, que s'estenen de França al Marroc. “Una disculpa estaria bé, però no soluciona res. Una indemnització tampoc em curarà”, conclou Axl, que afig: “Els retrac que m'hagen robat la meua infància”.