Trenta anys després de la tragèdia de Biescas: aprendre a viure quan s'ha perdut tot

Trenta anys després de la riuada que va arrasar el càmping Las Nieves a Biescas (Osca) el 7 d'agost de 1996, que va deixar 87 morts i més de 180 ferits, les seqüeles no sols es mesuren en xifres o en sentències judicials, sinó en la manera d'aprendre a tornar a viure quan s'ha perdut tot.

Per als que van sobreviure i van perdre a les seues famílies, la verdadera reconstrucció ha consistit a aprendre a viure amb l'absència permanent, a alçar la mirada per a acceptar que res tornarà a ser com abans i a assumir que hi ha ferides que no desapareixen, sinó que passen a formar part de la pròpia identitat.

La tragèdia va ocórrer la vesprada del 7 d'agost de 1996, quan una tempesta d'intensitat extraordinària va descarregar sobre la conca del barranc d’Arás i va provocar una riuada sobtada d'aigua, fang, pedres i troncs que va arrasar en segons bona part de la zona d'acampada.

Més de sis-centes persones estiuejaven allí i molts es refugiaven a les seues tendes i caravanes creient que es tractava d'una tempesta forta, sense saber que el cabal torrencial se'ls tiraria damunt amb una violència devastadora, deixant una escena de destrucció total que va convertir el lloc en un paisatge de fang, vehicles bolcats i famílies buscant als seus desapareguts.

El dolor no pot "esborrar-se"

Sergio Murillo tenia 16 anys quan la riuada es va emportar als seus pares i als seus dos germans. Va salvar la seua vida perquè va quedar encaixat entre branques d'arbres.

Rebutja la idea que el dolor puga esborrar-se. “S'aprén a viure amb ell. No pots pretendre que desapareguen les experiències que t'han modelat i les que fan ser qui eres. Al que pots aspirar és al fet que no condicionen el teu futur”, resumix.

En eixe camí, la companyia del seu entorn va resultar decisiu. Una tia paterna ho va acollir a la seua casa com un fill més i al voltant dels seus oncles i cosins va construir una xarxa de suport que li va resultar vital.

L'atenció psicològica després d'esta mena de tragèdies encara era molt limitada, “estava en bolquers”, i en 1996 a penes existien protocols d'intervenció immediata per a víctimes que podrien haver fet més suportable el sofriment posterior, apunta.

Conta que ell mateix va acudir a tres psicòlegs per iniciativa dels seus familiars, però només la tercera consulta va aconseguir canviar la seua percepció, perquè li va plantejar qüestions sobre el seu entorn afectiu, encara que apunta que és el seu cas “i no es pot extrapolar a ningú, perquè cada persona necessita una cosa distinta”.

"No deixar de recordar"

Durant estos trenta anys, Murillo ha aprés que reviure la tragèdia públicament té un cost emocional, ja que cada aniversari l'obliga a tornar a un episodi que li torna “gris”, encara que no s'ha plantejat deixar de recordar-lo.

“Em remou per dins, però vaig decidir explicar-ho sempre perquè les causes que s'obliden deixen de defensar-se i estes coses, a més, si s'obliden, es repeteixen”, explica. Eixa convicció va tornar a posar-se a prova amb la dana de València, on va comprovar que la lliçó no s'havia aprés.

I és que l'experiència dels supervivents a Biescas va marcar “un punt d'inflexió”, segons Marta Roche, psicòloga general sanitària experta en traumes i membre de l'Equip de Resposta Immediata en Emergències psicosocial (ERIE) de la Creu Roja a la província d'Osca.

Roche explica que la tragèdia de Biescas va evidenciar que l'assistència emocional havia de formar part de la resposta des dels primers moments d'una emergència i arran d'aquella tragèdia es va crear a Osca el primer ERIE de la Creu Roja, un model que posteriorment es va incorporar a altres dispositius d'emergència.

La psicòloga sosté que perdre a tota una família és una experiència de la qual “no es torna sent la mateixa persona” i la recuperació no consistix a esborrar l'ocorregut, sinó a aprendre a conviure amb això. “El dolor no desapareix, canvia de lloc. Deixa d'ocupar-ho tot i permet recuperar projectes, vincles i sentit vital”, resumix.

L'especialista recorda a més que cada víctima travessa un procés distint, on factors com l'edat, la xarxa de suport o l'acompanyament en les primeres hores poden condicionar una recuperació que mai ha de comparar-se entre persones.

Un calvari judicial

Al mateix temps que els supervivents de Biescas tractaven de reconstruir la seua vida degueren afrontar una batalla judicial que es va prolongar durant anys. L'advocat Ricardo Orús, que va representar a diversos afectats en el procediment, recorda que la dificultat de defensar a les víctimes anava molt més allà de la complexitat jurídica.

“Havies d'explicar a una persona que ho havia perdut tot per què el procés trobava tants obstacles. Per a mi era difícil entendre-ho i després era impossible que ho entengueren ells”, afirma el lletrat, que qualifica el judici com “un calvari judicial” per la falta de suport institucional amb el qual van entropessar des de l'inici.

“No vam tindre suport del jutge, ni de la Fiscalia. Va caldre lluitar contra tots els obstacles”, apunta l'advocat, qui admet que el desgast va acabar afectant també als qui confiaven en la justícia. “A partir dels sis mesos, tots vam perdre l'esperança. Crec que és un dels casos més durs de la meua vida”, assegura, i agrega: “ningú ha posat remeis per a evitar el mateix calvari judicial”.

La via penal per la tragèdia del càmping de Biescas va quedar definitivament arxivada en 2000, al no apreciar l'Audiència d'Osca indicis de delicte en l'actuació dels responsables administratius que van autoritzar la seua obertura.

No obstant això, al desembre de 2005 l'Audiència Nacional va declarar la responsabilitat patrimonial de l'administració central i del govern d'Aragó, en considerar que ambdós coneixien mitjançant informes previs el risc d'instal·lar el càmping en eixe enclavament. La sentència va obligar les dos administracions a indemnitzar a les famílies de les víctimes.

Casado, pare de tres fills i satisfet amb la seua vida professional i personal, Sergio Murillo assegura amb vehemència des de Pamplona, on viu, que la seua història no està marcada per la tragèdia de Biescas i sosté que el major ensenyament d'estes tres dècades és que el patiment no impedix tornar a ser feliç.

“La vida és meravellosa, cal seguir avant, et toque el que et toque. Encara que tingues una època dolenta, sempre arribarà una altra bona i per això val la pena”, conclou.