El PPCV i la lluita per a refer-se des de l'oposició

En les últimes eleccions autonòmiques i municipals del 2015, el Partit Popular es va veure desallotjat de la majoria de les institucions valencianes després de dos dècades de domini electoral. La nit del 24 de maig, fa tres anys el PPCV perdia l'hegemonia política a la Comunitat Valenciana, malgrat haver sigut la llista més votada en els comicis autonòmics.

L'aleshores president del partit i de la Generalitat, Alberto Fabra, va valorar els resultats com a "roïns" en tots els nivells: assumien que el partit passava a l'oposició.

Havent perdut els ajuntaments de Castelló, València i Alacant -l'alcaldia de la qual van recuperar el 19 d'abril passat, per l'abstenció d'una regidora trànsfuga, expulsada prèviament de Podem-. el seu poder només es va mantindre en les diputacions de Castelló i Alacant.

Després de la renúncia de Fabra, Isabel Bonig va assumir la direcció del PP amb la vista posada en els comicis del 2019. Bonig, exalcaldessa de la Vall d'Uixó i consellera d'Infraestructures durant el govern d'Alberto Fabra, es definia com una persona "guerrera, aguerrida i optimista per naturalesa". Estava preparada per la batalla des del minut u.

Un passat farcit de corrupció

Amb tot, la lluita, que la seua líder no defuig, té més adversaris que l'actual Consell del PSPV i Compromís. L'enemic més important es troba en el passat de 20 anys de gestió i la llista de casos de corrupció jutjats i condemnats, pendents de sentència i que estan sent investigats. Fins a 20 juís, hi ha pendents amb imputats del PP. El colp més recent ha sigut la detenció d'Eduardo Zaplana, el primer president popular que va arribar a la Generalitat.

En eixe sentit, l'actual presidenta del PPCV ha reflexionat en una entrevista en Les notícies del matísobre les últimes novetats en els casos de corrupció que afecten el partit.

Als casos de corrupció, s'afig també l'ascens en les enquestes de Ciutadans que a la Comunitat Valenciana li disputa, sense complexos, al PP l'espai ideològic dels electors del centredreta, assumint com a propis els cavalls de batalla tradicionals del PP, com ara la llengua i l'educació.