La Màquina Teatre presenta 'El cos', inspirada en les històries reals de la nit del 29 d’octubre del 2024

El cos arriba a la sala La Màquina Teatre. Fins al 22 de febrer, es pot vore esta obra de ficció nascuda de les històries reals que arranquen la nit del 29 d’octubre del 2024. Una nit en què la protagonista inicia un viatge emocional envoltat de por, soledat i silenci.

És el plantejament d’esta obra que els responsables avisen que no és sobre la dana, sinó que és una obra creada des de la barrancada, de les ferides invisibles que deixa, del que passa dins quan fora ja no queda res. El cos al·ludix al que passa quan l’aigua es retira, que deixa arrere devastació i un cos sense nom.

 Jordi Cubas, codirector de l’obra, explica com arran d'esta situació, es planteja “quin sentit té viure i què aporten a la vida les coses que no són essencials”. Sabina Hervàs és l’actriu protagonista, una dona atrapada en una data marcada per a sempre, acorralada entre el silenci, el fang i la runa. Comenta que reproduïx l’experiència “d'una persona que està en la intimitat de casa seua i la catàstrofe la pilla a soles”. Al llarg de la funció “vegem què li passa a ella en concret”, afegix.  

En eixa soledat, la protagonista intenta entendre què ha passat mentre busca una veu amiga que no arriba. I ací entra la ràdio: l’obra inclou els àudios reals de les telefonades d’auxili a À Punt Ràdio el 29 d’octubre del 2024 quan l'112 estava col·lapsat i la gent no sabia què fer. “Qui va estar ahir va ser la ràdio”, diu Sabina. 

Escenografia, coreografia i música original completen una obra amb més entitat poètica que dramàtica. El text original i la codirecció és de Joana Börsch, la música original és d’Alejandro Parra i la coreografia de Lorenza Di Calogero. El cartell de l’obra és d’Axel Börsch. 

 Jordi Cubas raona que, “en una situació límit, les emocions estan tant en alt, que pot passar qualsevol cosa”. Per això, en l’obra trobem “moments d'humor, moments de bogeria i, podríem dir, de deliri”. 

Este deliri que trobem en El cos barreja els límits de la realitat i ens fa reflexionar sobre el trauma i la capacitat humana de sobreviure quan tot col·lapsa. Un recordatori de què sobreviure també és resistir quan tot el que era sòlid s’ha convertit en fang.