Camí de la novena | La Copa del Generalíssim de 1954

Ja sense la coneguda com a "davantera elèctrica", el València tractava de refer-se esportivament en la dècada dels 50. A les ordes de l'entrenador Quincoces, l'equip va arribar a una final de la Copa del Generalíssim l'any 1952 que va perdre contra el Barcelona en la pròrroga.

La revenja arribaria dos anys després, el 1954, contra el mateix equip i en el mateix estadi, el Nuevo Chamartín, que l'any següent passaria a denominar-se estadi Santiago Bernabéu.

L'equip havia aconseguit arribar a la meitat dels 50 amb un nou equip consolidat amb jugadors com el capità Salvador Monzó, Antonio Puchades, Manuel Badenes o Vicente Seguí. La base creada havia ajudat al fet que el València haguera quedat segon i tercer en el 53 i en el 54, i també que arribara a eixa final del 52. Però la culminació del projecte arribaria amb la final del 54.

Un títol que va vindre precedit de dues fases prèvies, les úniques que li va tocar jugar a l'equip valencià, en què va traure resultats còmodes. En quarts, contra la Real Societat, obtingué un resultat total de 3-9 amb un 2-5 en l'anada i un 4-1 en la tornada.

En semifinals el rival va ser el Sevilla. Un equip acostumat a batallar amb el València per les posicions mitjanes-altes de la classificació, però a qui el València va derrotar per un contundent 4-1 total amb un 0-1 en l'anada i un 3-1 en la tornada.

Així doncs, en la final el València es va trobar un Barça amb César com a gran capità i gran golejador de l'equip, i amb un jove de 19 anys que després es convertiria en llegenda del futbol espanyol i únic jugador espanyol que fins ara ha guanyat el Baló d'Or, Luis Suárez Miramontes.

No obstant això, des del primer minut el València es va refer de la dolorosa derrota del 52 i es va posar per davant molt ràpidament gràcies a un gol de Fuertes en el minut 14.

El Barça va contindre les envestides del València durant tota la resta de la primera part, però en la segona no va poder resistir més i va acabar cedint el segon gol, obra de Badenes i el tercer, també de Fuertes, que culminaven l'obra i el tercer títol de Copa del Generalíssim del València CF.