<![CDATA[À Punt - Articles]]> 10 <![CDATA[À Punt - Articles]]> <![CDATA[Els tresors de Catí: L’aigua i la coneguda com la Capella Sixtina del Maestrat]]> La tradició sobre les propietats curatives de l’aigua de l'Avellà es remunta segles enrere, fins a l'any 1550, aproximadament. Conta la llegenda que la Mare de Déu va convidar una velleta cega i leprosa a rentar-se la cara a la font, i va recuperar la vista i la salut. Va ser després d’aquest miracle quan els catinencs van construir en aquest punt un santuari, una ermita, una fonda, i una casa de banys (origen del balneari actual).

L’ermita de l’Avellà és coneguda també com a la Capella Sixtina del Maestrat. A l'interior hi ha uns frescos 1737 de l’artista de Sant Mateu Pasqual Mespeletera.

En parlem en aquest reportatge de 'Terra viva'.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Encarna Ortega, veïna d'Arroyo Cerezo: “Vam vindre buscant bolets i ací ens vam quedar”]]> Mai has somiat a perdre la ciutat de vista? Mai has pensat a buscar el teu lloc al món prop d’un entorn fresc, envoltat de natura i tranquil·litat? T’agradaria tindre una vivenda com les que has vist als contes, de pedres o fusta? Si t'ho has pensat, encara has tingut més temps de reacció que el que van tindre Encarna i el seu marit.

Encarna Ortega, una de les veïnes d'Arroyo Cerezo, un llogaret del Racó d’Ademús, li ha contat a Carolina Femenía —la presentadora de l’espai "La ruta del despoblament" de Terra viva— que ella i el seu marit van vindre un dia a buscar bolets i, pensat i fet, van decidir quedar-s'hi. El matrimoni, que oficialment resideix a Barcelona, ara hi passa més temps a Arroyo Cerezo.

"Al meu home li va agradar el lloc i em va dir: "Em compre un tros de terra i em construïsc un habitatge"". Dit i fet, així ho va fer. Com ha explicat Encarna, van triar aquest racó envoltat de verd perquè als dos els agrada molt la natura. I els va eclipsar el lloc, que és una de les cinc aldees integrades al municipi de Castielfabib (Racó d'Ademús). 

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Embassaments al voltant del 60% del seu volum gràcies a les pluges]]> Després de mesos de sequera, aquest final de primavera ens ha portat finalment la desitjada aigua. Des de l’embassament de Beniarrés (Comtat), Claudia Argent ha estat amb Manuel Torán, director tècnic de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, per a comprovar quin és l’estat de les reserves hídriques.

Gràcies a les pluges, els embassaments de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer estan ara al voltant del 60% del seu volum, i s’aconsegueix estalviar aigua per al reg.

Manuel Torán afirma: “Tenim l’aigua garantida per a tota la campanya del 2023. Però ha de ploure a la tardor per a tindre garantida la del 2024”.

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Bellús, un poble envoltat d’aigua i verd que busca empreses, turisme i veïnat per a compartir la seua natura]]> En l’imaginari de les persones que en la dècada dels setanta ja bevien aigua, està la imatge de les botelles de Bal Bellús. Una aigua que aquells anys, per la seua elevada qualitat, era recomanada a les persones que patien afeccions reumàtiques i respiratòries entre altres. Aquella aigua és la mateixa que continua corrent pel voltant de Bellús. Una menuda població molt a prop de Xàtiva —a 13 quilòmetres— i a 75 quilòmetres de València.

Els seixanta van ser els anys de més població censada, en sumar 422 persones. El 2021 va presentar la xifra més crítica, amb 299 persones. Això sí, com ha experimentat Carolina Femenia junt amb l’equip de Terra viva, actualment hi ha brots verds per a Bellús, on ja són 311 persones vivint.  I nous visitants que mostren interés, com ella ha pogut comprovar.

Carmen Bataller, veïna de Bellús, ha recordat a l'equip de Terra viva que “a Bellús hi ha vi, arròs, molta vinya i oliveres… però quan la gent ha tingut l’opció d’entrar a treballar a una fàbrica, se n'ha anat”. I falten mans per a cultivar la terra. Bellús fins i tot va tindre un balneari) des de finals del segle XIX, que va ser una part molt important de l’economia, durant bona part del segle XX. “Als dotze o tretze anys jo treballava de cambrera al balneari”, ha dit Carmen Bataller.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[El silenci i el relaxament de Fageca atrau nous pobladors a viure al Comtat]]> A tan sols 28 quilòmetres d’Alcoi —i a 88 d’Alacant—, hi ha una menuda població envoltada de camps, hortes i serralades. És Fageca (Comtat), un poble amb tan sols 105 persones censades. A la població, a més de silenci i relaxament, també hi ha serveis i faena per a fer. El veïnat sols desitja que hi arriben més fagequins i fagequines a viure per tal d’assegurar el seu futur.  

L’equip de 'La ruta del despoblament' de Terra Viva ha trobat al poble quatre històries que conjuguen passat, present i futur. Una de les residents entrevistada per Carolina Femenía és Maria Montero. Ella i la seua parella han canviat Barcelona per viure a Fageca. Maria és fisioterapeuta. “Jo treballe a Castell de Castells (Marina Alta), a la residència de gent gran. L’ajuntament ens va cedir un local i treballem en un projecte d'envelliment actiu per a la gent gran. Amb ells treballem principalment l’activitat física per a la gent gran”. Maria, que transmet felicitat, ha dit a l’equip de Terra Viva que “ací hem trobat l’horta, la serra i una gran família. Estic superfeliç. Molt contenta”. 

Sara Moros és una de les últimes veïnes en arribar al poble a viure. Ella és actriu, terapeuta i consultora en mindfulness. "Treballe ací, però molt més en línia. Si estic de gira, viatge i després torne ací". Fageca aporta a Sara calma i "l’acolliment del veïnat ha superat les meues expectatives". Estudia un projecte per a dur a terme amb la gent del poble, on encreuar la tècnica del mindfulness, la meditació, la calma, l’atenció plena i el teatre. 

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Estubeny, punt de connexió del Japó amb la Comunitat Valenciana]]> Estubeny, a només 15 kilòmetres de Xàtiva i a 65 de València, és una tranquil·la i menuda població de la Costera, envoltada de muntanyes i camps de tarongers. Encara que no vol perdre aquesta tranquil·litat, els actuals 106 habitants necessiten que vinguen més persones a viure, per a tornar a tindre un forn i una tenda.

Per a donar visibilitat i aconseguir nous atractius per a la població, la seua tècnica sociocultural, Mariana Mateu, ha posat en marxa una original iniciativa. Com ha explicat a Carolina Femenía, de l'equip de Terra Viva, “vaig trobar una subvenció de la Fundació Japó. El projecte comporta la realització d’activitats culturals entre el Japó i Espanya, així com plantar cirerers i construir un miniestanc i un parc japonés”. Es tracta dels cirerers de la varietat Sakura, que fan la característica flor del país nipó. Tot de la mà del consolat del Japó a Espanya.

Fa poc la població es va omplir de ciutadans japonesos, amb la visita de la cònsol adjunta del Consolat General del Japó, Shoko Igarashi i de l’encarregada de Relacions Culturals, Anzu Maekawa. Amb aquestes iniciatives el que busca Estubeny, com ha dit Mariana Mateu és “que vinga més gent, i els que estan que s'hi queden”.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Playamonte, la primera platja valenciana d’interior que rep la bandera blava]]> Playamonte, a dos quilòmetres i mig del nucli urbà de Navarrés, és la primera platja valenciana d'interior que rebrà la bandera blava, i serà el pròxim 23 de juny. Es tracta d'un distintiu atorgat per l'Associació d'Educació Ambiental i del Consumidor (Adeac), per la qualitat de l'aigua, l'arena fina i les instal·lacions.

Mari Carmen Sanchis, propietària d'un dels establiments d'hostaleria de Playamonte, ha explicat a Carolina Femenia, de Terra viva, que els treballs de neteja i condicionament van començar en l'any 2013. "Es van eliminar espècies invasores, perquè teníem molts eucaliptus a la zona de platja. S'han recuperat les autòctones, com ara l'om i altres espècies, en la zona de ribera".

El veïnat i visitants gaudeixen d'aquest llac tot l'any, banyant-se a l'estiu, o fent rutes de senderisme prop d'aquest paratge. A més, aquest llac natural té un aprofitament agrícola, perquè l'aigua d'aquests naixements també s'utilitza per a regar a manta el camp de la zona.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Terra viva | 25,51 euros per tona de fusta cremada de l'incendi de Toràs (l'Alt Millars)]]> Ángel Hernández (Terra viva) ha estat a la zona afectada per l’incendi de Toràs l’estiu passat, on es van cremar 129 hectàrees, més de 8.000 tones de troncs, i quasi el 90% del terme municipal. 

25,51 euros per tona de fusta cremada és la quantitat que pagarà l’empresa que ha guanyat el procés de subhasta pública de l’Ajuntament de Toràs (Alt Millars), una vegada que aporte la documentació i siga verificada.

Com es reutilitzarà aquesta fusta? Com es revertiran els diners aconseguits a partir de la subhasta?

Mira el vídeo en el web

]]> <![CDATA[Montanejos reobri el turisme actiu després de l'incendi forestal declarat a l'Alt Millars]]> Les empreses de turisme actiu de Montanejos, amb un grup de voluntaris, han estat en els últims dies inspeccionant els vora 88 quilòmetres de rutes, per a comprovar el seu estat després de l'incendi forestal declarat a l'Alt Millars. 

“Totes les sendes es poden fer. Sí que és veritat que en algun d’ells es veu afectació per l’incendi i nosaltres demanem a les persones que tinguen previst vindre a Montanejos, a gaudir dels nostres senders i del nostre entorn, que passen abans per l'oficina de turisme per a conéixer el seu estat”, ha explicat Marta Guillem, directora de Dinamic Adventure, al reporter de Terra viva, Ángel Hernández. Marta Guillem també ha recomanat no eixir de les vies, i en cas de veure zones afectades per l’incendi no xafar aquest sòl “perquè encara està sensible”.

Mar Sebastià és una de les voluntàries que està contribuint a la revisió de la zona. En conéixer que l’incendi estava actiu: “Se’m va rebolicar tot, em vaig posar inclús a plorar, perquè es perdia el lloc on he treballat, on visc; tot”. Després de visitar les sendes, i veure que no estaven quasi afectades, “em vaig tranquil·litzar molt”

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Aquestes són les propietats mineromedicinals de l’aigua termal de Montanejos]]> El paratge natural de la Fuente de los Baños és el principal reclam turístic de Montanejos, a l'Alt Millars. És un espai des d'ara més protegit, ja que el mes de febrer del 2023 es va publicar en el BOE el document definitiu que garanteix la bona salut ambiental del riu i que permet mantindre l'entorn del paratge "per a l'ús i gaudi dels banyistes".

D'aquesta font naix l'aigua termal de Montanejos, "Una aigua amb propietats mineromedicinals, que està a 25 graus tot l'any. És bona per a la pell, i per a l'aparell digestiu. A més, té un poder sedant. Quan prens el bany ací, et quedes molt relaxat", ha explicat la informadora turística Bea Vizcaíno al reporter de Terra viva Àngel Hernández.

També li ha contat que hi ha gent que s'hi banya tot l'any, inclús a l'hivern. "El dia 1 de gener és tradició prendre-hi el bany, també".

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Peníscola ja té el seu laberint vegetal renaixentista per on perdre’s en Pasqua]]> La ciutat costanera de Peníscola incrementa els atractius turístics. Al seu popular castell templer conegut com el Castell del Papa Luna, i a la visita també obligada a la Casa de les Conxes i al seu singular bufador del barri antic, aquesta població marinera de la comarca del Baix Maestrat acaba de sumar altre nou entreteniment: es tracta d'un laberint vegetal d'inspiració renaixentista. Un projecte de caràcter privat, impulsat per una empresa local, que ha visitat l'equip de Terra viva.

El nou laberint és un espai singular per a l'oci i el divertiment, per on poder perdre’s en Pasqua. A soles o amb la família. Un joc a l'aire lliure que molts estrenaran aquestes vacances. Un recorregut rodejat de verd construït als afores de la població. Al llarg de tres quilòmetres, en un espai de més de 7.000 metres quadrats, una família propietària d’un negoci de vivers ha alçat aquest laberint dedicat a l’oci.

El nou laberint ofereix un temps indeterminat per a recórrer-lo, que va des de la mitja hora fins a les dues, segons la perícia del que s'aventure a recórrer-lo. Després de tres anys creixent, les 4.000 oliveretes del Japó que formen els carrerons faciliten un recorregut sense referències externes per tal d'aconseguir una experiència immersiva fins a trobar l'eixida.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Benimaurell, un llogaret prop de Dénia que permet viure a la natura i treballar a la ciutat]]> Els pobles menuts envoltats de natura i aire pur generen una connexió, de vegades, amb els seus veïns que resulta difícil d’explicar. És el cas de Lluís, el botiguer del llogaret anomenat Benimaurell, a la Vall de Laguar. Ell és qui ven el pa, la fruita i la verdura al veïnat, tan importants per a poder viure. Com ha dit a l’equip de Terra viva: “jo he viscut tota la vida ací i no ho canvie per res”. 

Benimaurell és un dels nuclis urbans que integren la Vall de Laguar, a la Marina Alta, junt amb Campell, Fleix i Fontilles. Tots en conjunt sumen 976 persones censades; a Benimaurell n'hi ha 317.

Conegut com “el poble de dalt”, Benimaurell —que es troba a 500 metres d’altitud— va experimentar un increment de la població a conseqüència de la covid, igual que altres poblacions valencianes d’interior. Com ha contat Pepa, una veïna de Benimaurell, “la pandèmia va portar al poble a moltes famílies i els seus xiquets i xiquetes” que hui dia perduren. Diu Pepa que uns 20 xiquets juguen cada dia a la plaça.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Viure a Pinet és possible: habitatges assequibles envoltats de natura]]> Què representen deu minuts per a una persona que viu en una ciutat, en una finca de moltes altures i habitatges? Deu minuts potser el temps que una persona tarda des que ix de casa, crida l’ascensor, arriba al garatge i trau el cotxe al carrer. Per al veïnat de Pinet (Vall d'Albaida), deu minuts són els que es tarden a portar els xiquets i xiquetes al col·legi, a poc més de cinc quilòmetres, al poble de Llutxent (Vall d'Albaida). La diferència és que aquests deu minuts es recorren envoltats de natura, la del paratge natural municipal del Surar. 

Aquesta població de la Vall d’Albaida es troba dins de la privilegiada ruta dels monestirs, que des del monestir de Sant Jerònim de Cotalba, en Alfauir (Safor), passa pel monestir del Corpus Christi de Llutxent, i arriba al monestir de Santa Maria de la Valldigna a Simat de la Valldigna (Safor), al Monestir d’Aigües Vives a Carcaixent (Ribera Alta) i al de la Murta a Alzira (Ribera Alta). Tot i que junt amb Sempere (Vall d'Albaida) és un dels dos pobles amb risc de despoblament de la comarca, la xicoteta localitat presenta les condiciones per a poder viure, treballar i criar una família.

Una de les famílies més joves és la d'Irene Granados. Ella és l'última dona que ha sigut mare a Pinet. La jove treballa a Alcoi, on va i ve cada dia, perquè vol continuar vivint al seu poble. Pinet es troba a 25 quilòmetres de Xàtiva (Costera), a 86 quilòmetres de València i a una hora en cotxe de Calp (Marina Alta). En la població actualment estan censades 161 persones. Al poble tenen consulta mèdica dues vegades a la setmana. Hi ha una farmàcia i un bar.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[La Almeza, un llogaret prop d’Alpont on es necessita poc per a viure i ser feliç]]> Encara que fa 33 anys que a La Almeza no ha nascut ningú, no passa el mateix amb els nous projectes empresarials. Aquest llogaret d’Alpont, a la comarca dels Serrans, comença a experimentar l’arribada d'il·lusions noves que revitalitzen l'economia de la zona. Una d’aquestes és la nova casa rural El rincón de los frailes, a més a més adherida al Bo Viatge de la Comunitat Valenciana.

La casa per al lloguer estacional és propietat de María Eugenia Panisello, una dona valenta que un bon dia va decidir canviar la ciutat per la tranquil·litat del món rural, on és feliç. Com ella mateixa ha contat a Carolina Femenia, “jo buscava un lloc on poder treballar amb tranquil·litat” i sembla que ho ha aconseguit. “En un poble com aquest necessites menys per a viure”, ha dit satisfeta amb la seua decisió a Carolina, de l'equip de Terra Viva. Ací pots veure el programa sencer.

La Almeza és idoni per a relaxar-se i trobar la pau que de vegades es perd a les grans ciutats. El poblet ofereix estar en contacte amb la natura i el silenci. Es troba a 93 quilòmetres de València, 11 d’Alpont, a uns 40 de Mora de Rubiols i a hora i mitja de les estacions d’esquí.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Víctor, l’alacantí que ha canviat Anglaterra per Llombai, un paradís de la Vall de Gallinera]]> Parlar de Llombai significa per a moltes persones pensar en el Llombai de la Ribera Alta, el municipi que concentra negocis de venda de confecció de pell. Arribat aquest punt cal destacar que l’equip de "La ruta del despoblament" de Terra Viva n'ha visitat un altre, més menut i menys conegut, això sí, de moment. Ells han estat al llogaret que es troba a la Vall de Gallinera. Un nucli urbà a sols 23 quilòmetres de Pego i 93 d’Alacant, i un dels huit llogarets que formen aquesta vall, junt amb Benirrama, Benialí, Benissivà, Benitaia, La Carrotxa, Alpatró i Benissili. Tots ells integren el municipi de la Vall de Gallinera.

El Llombai de la Vall de Gallinera va quedar abandonat l’any 1977, en què el seu últim veí, un alemany que hi residia, va morir. Ara les coses han canviat i en poc més d’un any han arribat nous habitants al poble i ja hi ha set persones censades. L’equip de Terra viva ha parlat amb l’última família valenciana que va viure allí. Evarist ha explicat que la despoblació va començar als anys 50, quan els veïns de Llombai se n’anaven al poble del costat, a Alpatró, que estava més poblat.

Ara bufen nous vents per al llogaret. Amb l’arribada d’algunes famílies amb xiquets i xiquetes, com la de Víctor Alemany. Ell ha arribat amb la seua parella Jane Stoney i els seus fills. La família vivia a Anglaterra i en arribar la covid es va replantejar la seua vida i va decidir tornar a casa. 

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[De ruta per l'aqüeducte romà de la Peña Cortada, als Serrans]]> Què et sembla una ruta de senderisme per dins d’una muntanya? Un recorregut que, a més, permet recórrer un dels camins de l’aigua construït en temps dels romans. Això és possible al poble de Calles, a la comarca dels Serrans. Aquest municipi muntanyós envoltat de natura atresora aquesta singular ruta a la Comunitat Valenciana. 

És la ruta de l'aqüeducte romà de la Peña Cortada, el tercer aqüeducte romà de la península Ibèrica en importància i també l’obra d'enginyeria romana més rellevant en terres valencianes. La presència d’aigua abundant als Serrans ho va fer possible i la necessitat d’aquella època de dur-la cap a altres llocs que no en tenien va donar com a resultat aquesta construcció tan important.

En començar l’ascens, ràpidament es passa del cultiu de secà a la vegetació de muntanya. L’arqueòleg Ricardo Cristal, durant el recorregut, ha explicat a l’equip de Terra viva que l’aqüeducte el van construir a l’àrea de la rambla d’Alcotas i del barranc de La Cueva del Gato. “És el tercer aqüeducte romà més rellevant de la península Ibèrica i l'obra d'enginyeria romana més rellevant en terres valencianes”. 

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Els testimonis més emotius dels 1.000 programes de 'Terra viva']]> Ja són quatre anys d'emissions els que acumula el programa Terra viva d'À Punt Mèdia, que presenta Àlex Blanquer. El seu programa diari ja suma més de 60.000 minuts de televisió i quasi 1.000 connexions en directe. I tot perquè el seu equip testimonie la realitat del sector primari i el medi ambient, perquè el públic ho conega. Aquest 29 de novembre celebren el programa que fa 1.000 i estan de celebració.

Pels més de 3.500 reportatges han passat més de 150 veterans del sector primari. Elles i ells han compartit amb l’equip de Terra viva la seua història i, en alguns casos, han confessat secrets que mai abans havien contat. El programa arreplega una font de memòria oral i viva de l’agricultura, la ramaderia i la pesca valencianes.

A més, el seu equip, de la mà de Carolina Femenia s’ha acostat a més de seixanta pobles en risc de despoblament com són Penàguila, Sacanyet, Gaibiel, Zarra, Els Rosildos, la Pobla de Benifassà i Carrícola entre altres. També han sigut testimoni de més de trenta duels de gastronomia.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Penàguila, un poble d'origen medieval envoltat de verd i de muntanyes que vol més veïnat]]> Aquest poble envoltat de verd, de muntanyes, fins i tot d'un safari privat amb girafes, és d'origen medieval. A Penàguila hi ha algunes tendes, un bar, un forn amb els seus forners, Enric i la seua dona. El poble també compta amb un Centre Integral de Majors (CIM) que, de manera gratuïta, ofereix als majors de seixanta anys serveis de podologia i fisioteràpia. Però, tot i això, els seus veïns volen més veïnat i que les famílies trien el seu poble per a establir-se.

Dues de les seues veïnes, Loreto i Juana, han explicat a l'equip de Terra Viva com va ser el procés del despoblament. I quina és hui dia la seua il·lusió. "Volem que vinga més gent al poble a viure, perquè a l'estiu quan el poble està ple fa goig". Per al seu poble sols tenen paraules boniques. "Penàguila té vistes, carrers bonics...". Però aquesta xicoteta població de l'Alcoià, com qualsevol localitat, necessita veïnat per a evitar el despoblament i la desaparició.

Ubicat a tan sols 17 quilòmetres d'Alcoi i a 72 quilòmetres de la ciutat d'Alacant, és un tranquil municipi on sols hi ha censades 330 persones. De bon matí un autobús arreplega els xiquets en edat escolar com Pau, per a portar-los a l'escola que es troba a Benilloba. Luz Boronat, sa mare, regenta una casa de turisme rural, Casa Rural Valor. Ella diu que "a Penàguila es viu molt bé". Aquesta casa rural —ha contat— era dels iaios paterns d'Enric Valor. "Ell venia molt al poble on arreplegava les rondalles que després va escriure de Penàguila".

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Vicent, el fidel ramader de Canales que mai ha eixit d'esta pedania de Sacanyet]]> Si una persona busca un lloc tranquil per a viure, triar la pedania de Canales li representarà viure amb un bon rebost, ben preparat per a passar dies de fred sense necessitar d'eixir de casa. Aquesta menuda aldea, a tan sols 67 kilòmetres de València i a 85 km de Castelló de la Plana, no té cap servei, ni tenda, ni bar. Tampoc atenció mèdica. Tot i l'austeritat amb què els seus veïns, allà són feliços.

És el que ha explicat Vicent Pérez, el fidel ramader de Canales que mai ha eixit de la pedania. Ara manté un ramat per a consum propi i, tot i que jubilat, continua treballant al camp. Ell va poder tornar a la muntanya amb el ramat, una vegada que els arbres plantats per a repoblar l'àrea van créixer.

Del fet que a la pedania no hi haja cap classe de servei, Vicent ha dit: "Nosaltres ja ens hem acostumat. Però per a qui no viu ací, és impossible". Del seu poble destaca "la tranquil·litat i que ningú em mana". Ell mai no ha eixit del poble, altres hi han tornat, com és el cas de Daniel Pérez.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Gaibiel: Històries d'un veïnat que s'ha escapat miraculosament de les flames]]> Es pot viure al paradís, a tan sols 70 quilòmetres de la mar i envoltats de natura? Moltes xicotetes poblacions de l’interior de la Comunitat Valenciana podrien alçar la mà, però en aquesta ocasió qui l’alça és Gaibiel, on l'equip de la "Ruta del Despoblament" de Terra Viva ha volgut fer una parada.

Gaibiel, a 70 km de Castelló, i molt a prop de Sogorb, Begís i Altura, es tracta d’una menuda, però molt animada localitat de l’Alt Palància, que ha tingut la sort de disposar d’un particular tallafoc, el que ha salvat els boscos i la població del recent incendi de Begís: l’autovia Mudèjar.

Del foc de l'agost de 2022 no sols s’han salvat els boscos i les cases emblanquinades, també ho han fet els records d’una població, que durant tot l’any guarda ben a dins fins que arriben els veïns de l’estiu.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Encara no saps quins són els criteris per a triar un bon meló?]]> Ben segur que no eres l'única persona que quan s'enfronta a una muntanya de melons no sap per on eixir, no sap com triar-ne un amb bon sabor. Dubtes i més dubtes. N'agafes un, el deixes. En mires un altre... L'olores com si anares a entendre el seu aroma, doncs en aquest cas vas ben encaminat.

Triar un meló és tot un ritual, més encara si considerem que cada varietat té els seus secrets. En Terra viva han volgut fer didàctica del meló de tot l'any. Tot, per tal d'aconseguir que després d'aquesta notícia ja no faça falta arribar a la tenda i dir: Me'n tries un que estiga bo?

Lluís Penyafort, en la secció "El món a cullerades" de Terra viva, fa didàctica del meló. Ell explica la importància de les ratlles a la pell perquè tinga bon sabor, així com la raó del nom del meló de tot l'any.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[L'emotiva història del burret Evaristo, un supervivent de l'incendi de Begís]]> Durant l'incendi de Begís moltes persones van conéixer el testimoni emotiu de Pilar Campo. Aquesta veïna del llogaret Masia de los Pérez —una de les cinc aldees de Begís—, en ser desallotjada i quan el foc es trobava en el moment de més virulència, mostrava la seua desesperació davant les càmeres d'À Punt. Al llogaret totes les cases s'havien cremat. Els veïns van ser desallotjats. I ella no sabia com estarien els seus animalets: el seu burret Evaristo i un gat.

Una història que, sorprenentment, ha acabat amb final feliç, com ha pogut comprovar l'equip de Terra viva. El ruc Evaristo va saber fugir del foc i es va poder salvar de les flames. Com ella mateixa contava: "Enmig de tanta desolació, de tanta tristor... els arbres meravellosos estan tots cremats, però el meu burret està viu".

Santiago Casanova, regidor de Cultura de Gaibiel, ha explicat a l'equip de Terra viva la importància dels rucs en la prevenció d'incendis. Al municipi hi ha un propietari que en té i l'Ajuntament demana permisos per a soltar els animals en uns tancats i que ajuden a desbrossar la muntanya.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[A la recerca de la creïlla diferent, saludable i quasi perfecta]]> El programa Terra viva ens ha portat des del creïllar d'Enric Climent, a Alboraia (Horta Nord), fins a la cuina i en concret al forn. Tot per a comprendre millor aquest tubèrcul des del seu creixement fins a les característiques que té, i els seus avantatges, que apareixen quan és cuinat al forn.

La creïlla té molts detractors a conseqüència del seu alt contingut en hidrats de carboni. Com ha explicat Elisa Escorihuela, "la creïlla té molta energia, moltes calories, però el problema ve quan la fregim. I com que té una estructura plena de galeries microscòpiques, l'oli penetra per les cavitats i triplica les seues calories".

Cuinar-la al forn. Una original i diferent manera és tallar-la com un llibre, "així quedarà per fora cruixent i per dins estarà tendra". La nutricionista també ha dit que la creïlla té hidrats saludables, que són energia per a nosaltres. "Conté calci, fibra... I cuinada al forn, el resultat no té res a envejar respecte de les creïlles fregides", afirma.

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA["A la Pobla de Benifassà els xiquets són més feliços que en cap altre lloc"]]> La Pobla de Benifassà és un dels pobles del parc natural de la Tinença de Benifassà, junt amb Bel, el Bellestar, el Boixar, Castell de Cabres, Coratxà i Fredes. Un lloc envoltat de natura entre dues comarques, la dels Ports i el Baix Maestrat. Un lloc idíl·lic molt a prop de tot, però amb la seua singularitat.

Es troba a tan sols 35 quilòmetres de Morella i a només 50 quilòmetres de la mar i de Vinaròs. També té molt prop la Sénia (Catalunya), d'on dista sols 15 minuts. La Pobla de Benifassà, igual que la resta dels pobles del voltant, és un lloc per a viure-hi, per a somiar-hi, per a treballar-hi, per a descansar-hi un cap de setmana, per a gaudir-hi de la vida. Qui ho diu són persones que no sempre han viscut allí, però a qui la vida i els projectes empresarials els han portat fins allí.

És el cas de Teresa Sánchez, propietària de l'hotel La Tinença, que en Terra viva ha explicat que "a diferència d'una gran ciutat, ací hi ha menys serveis; això no obstant, tenim molta més qualitat de vida. Ací els menuts i menudes són més feliços que en qualsevol altre lloc. Açò no té comparació".

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Carmelo Llorenç: "Soc palmerer de tota la vida, m'agrada molt el meu ofici i tornaria a ser palmerer"]]> Si algú s'ha guanyat a pols que li dediquen la cançó de Los Sabandeños, "Palmero, sube a la palma", eixe és Carmelo. Es pot dir que aquest veí d'Elx ha passat mitja vida dalt d'una palmera. Palmerers eren tots els seus iaios –els paterns i els materns–, després ho va ser son pare, també sa mare i, posteriorment, el seu germà i ell mateix. 

Carmelo s'emociona quan parla del seu ofici i dels vincles que guarda amb la família. Com ha contat a l'equip del programa Terra Viva, quan ell i el seu germà eren molt menuts van viure un problema familiar greu que els va marcar per a sempre i que va portar Carmelo de cap a l'ofici que ara tant estima.

"El nostre pare, quan era molt jove, va tindre un accident amb un carro i allò va acabar amb l'amputació d'una cama. I com que ell no podia mantindre la família, "de ben xicotets ens van ensenyar a pujar a les palmeres. I, des d'aquell moment, el meu germà i jo seguírem en l'ofici fins a hui en dia".

Continua llegint-ho en el web

]]> <![CDATA[Vicent Cabanes, el bocairentí que manté viu l'ofici artesà del teixit de mantes]]> Bocairent acull des de fa més de 150 anys la fabricació artesana de les seues mantes. Es tracta de peces úniques, elaborades de manera molt minuciosa, que proporcionen un benestar i tacte final que fan d'aquest producte un objecte únic.

La tradició miraculosament es manté viva i la raó és el treball i interés del teixidor Vicent Cabanes, que prové d'una família que manté aquest ofici des de fa 150 anys. Com ha explicat Vicent a l'equip de Terra viva, en temps antics, en veure de lluny la manta "podies saber quina persona era la que anava pel carrer". Durant anys va ser un element distintiu.

Al museu d'Oficis i Costums de Bocairent, Eladio Molina, voluntari del museu, ha explicat a l'equip de Terra Viva tota l'evolució i la història tèxtil de Bocairent i de la seua manta bocairentina. El sector va representar la principal font econòmica del poble. "Des de l'any 1700 hi ha tèxtil a Bocairent."

Continua llegint-ho en el web

]]>